dimarts, 4 d’octubre de 2005

DISCURS DE CLOENDA

Des de dissabte sóc Portaveu Nacional del BLOC JOVE. Però fins que no passe el dia nacional no seré eprsona i per tant no escriure massa per ací. Mentrimentres em limitaré a donar-li al copy and paste. Ara amb el discurs de cloenda que vaig pronunciar a petició popular.

Manca de gestos, entonacions..però també d'emocions i nerviosisme...

En primer lloc gràcies a tots i a totes per la vostra confiança, als convidats del nostre país i als d’altres territoris... als Erasmus com els coneixem afectuosament entre nosaltres... gràcies també als representants del BLOC, al seu Secretari General, Enric Morera, i per descomptat a l’èquip tècnic què ha fet possible este congrés, i pel que si m’ho permeteu , demane un fort aplaudiment.

El proper 9 d’octubre celebrarem els primers 767 anys d’existència de poble valencià. En menys de dos anys, el 25 d’abril de 2007, recordarem, que no celebrarem, els 300 anys de la desfeta d’Almansa.

Si la primera podria ser entesa com la nostra data de naixement, la segona podria ser el recordatori de la nostra defunció. Podria ser-ho però afortunadament no ha estat així i bona prova d’això és el compromís dels que estem ací i de moltíssims altres que perfectament podrien estar.

Deixeu-me, per tant, que recorde una altra data. Potser molt menys coneguda, injustament desconeguda fins i tot per nosaltres.

El 7 de desembre, mentres altres s’omplin la boca en lloances a ’’l’Immaculada Constitució’’, fariem bé de recordar la figura d’un metge, Faustí Barberà, que pronuncià , al 1902, el que tots assenyalen com el primer discurs clarament valencianista.

‘’De regionalisme i valentinicultura’’, títol amb el que fou publicat anys després, suposa tot i que amb el confusionisme propi de l’època, el tret d’eixida per a un moviment que arriba fins als nostres dies i del que nosaltres som part: el nacionalisme valencià.

Sense ànim de fer un discurs excessivament historicista, permeteu-me que faça una reflexió en veu alta.

Fem els càlculs: 767 anys de poble valencià, vora 300 d’ espanyolització ‘’por justo derecho de conquista’’ i només 103 anys, un segle, tractant de bastir una alternativa nacional.El nostre, per tant, és un nacionalisme modern i jove, però madur. Un nacionalisme nascut i forjat en època de canvis accelerats, i és d’això, precíssament del que vull parlar.

La generació ací reunida som els primers per a moltíssimes coses.
Som els primers fills, per posar un exemple, del desencant de la transició i de les espurnes d’una Batalla de València, les cendres de la qual, dissortadament, encara resten enceses.
Però per a ser justos haurem de dir, que molts de nosaltres som també fills d’una epoca d’una certa recuperació de l’autogovern després d’anys de foscor, de molta foscor.
Alguns de nosaltres fins i tot, nasquèrem amb l’Estatut i hem crescut amb ell... tot i que dissortadament, per desig de PP i PSOE, eixe Estatut no ha crescut amb nosaltres...

Som per tant hereus de moltes coses, de moltes idees, de molt de bagatge, de moltes experiències, de molts encerts, de moltes errades, d’algunes alegries i de no poques fustracions.

Algunes d’elles ens serviran, per mantindre-les, per corregir-les, o per contradir-les. Altres no, i haurem d’aprendre a prescindir d’elles sense viratges dramàtics. El temps ho dirà...

Siga com siga , ens toca,a nosaltres escriure la nostra part de la història, la nostra. I esta no és ni la Conquesta de Jaume I, ni les Germanies, ni la Guerra de Successió, ni la repressió franquista dels anys 60, ni la transició democràtica. Ens ha tocat el nostre temps i el futur ens examinarà pel que haguem sigut capaços de fer amb la societat valenciana de principis del segle XXI.

I, companys i companyes, això no és poca cosa.
Els valencians i les valencianes, i molt especialment nosaltres els jóvens nacionalistes no ho tenim del tot fàcil. No cal dir-ho. Hi ha molt per fer, el temps corre i fàriem bé de posar-se a treballar des de demà mateix sobre l’escenari que ens ha tocat viure.

Per que caldrà fer front a les polítiques depredatòries del territori i a l’actual model d’urbanisme salvatge si no volem que d’ací uns anys, l’única cosa verda que quede al país siga la franja de la bandera local de Castelló i, amb sort, un terreny entre tones i tones de ciment que porte per nom, camp de golf.

Per que caldrà treballar que per que el valencià no siga un vestigi folcklòric que parlen alguns valencians en la intimitat i que els polítics utilitzen per recitar el pregó de les festes del seu poble.
Caldrà garantir als nouvinguts l’oportunitat de conèixer la nostra llengua per que siga també la seua.
Sense oblidar que caldrà dir prou, tantes vegades com siga necessari, a la demagògia i a la crispació d’alguns i dir ben alt , i amb pedagogia, això sí, que noi i xiquet, escombra i granera, mirall i espill.. català i valencià... ,. són termes sinònims. Accepcions d’una mateixa realitat. I que això no suposa cap renúncia o traició, ans al contrari, és mostra de riquesa i oportunitat de supervivència per a la nostra llengua.

Caldrà treballar per un habitatge digne i de qualitat,... i a poder ser de més de 30 metres quadrats.
Contra la discriminació per raó de sexe, cultura, creença i condició.
Contra el masclisme, contra l’homofòbia, contra la intolerància, la negació de la pluralitat i el pensament únic, la prepotència, el militarisme, el belicisme, l’especulació, els intents per enfrontar els valencians els uns amb els altres, la mentida, la corrupció, la prevaricació, la precarietat laboral, la burla a la nostra cultura, l’arraconament als nostres músics i artistes, ... i per tantes i tantes altres coses...

Vaja, si ho preferiu puc ser més clar i concís.
Caldrà treballar . per fer fora de la Generalitat Valenciana al Partit Popular; per dir adéu a 3 legislatures de desgovern; per que el 2007, 300 anys després de la derrota d’Almansa, els valencians guanyem esta vegada la partida als botiflers.

Treballar per a avançar definitivament cap a la construcció nacional del poble valencià.

Per que tampoc no vos enganyeu. Ës precís fer fora al PP però això amics és només una pasa més en el camí, d’aquell camí que iniciaren alguns fa ja un segle.
Una condició imprescindible però no suficient per assolir el nostre objectiu. La sobirania del nostre poble, , les llibertats nacionals dels valencians i les valencianes, hagen nascut on hagen nascut, porten el cognom que porten i parlen com parlen. Per què la nostra és una lluita per tots i totes, una lluita per la democràcia , i esta no és real i completa si no tenim el dret reconegut a l’autodeterminació. A triar de quina manera volem relacionar-nos amb els altres, si volem formar part d’un projecte polític o d’un altre o de cap, amb qui, en què, de què manera i per què. Això és cosa nostra , i ja poden vestir-ho de patriotisme constitucional, o de bou d’osborne. Em té igual.

L’espanyolisme ens nega eixe dret i nosaltres estem cridats a defensar-ho. De manera oberta, plural i dinàmica per reunir amb nosaltres tots els nacionalistes i epr crear-ne de nous. Estem obligats a fer-ho. Per què el nostre no ha d’èsser un nacionalisme de ressistència sinó un nacionalisme per a vèncer.

Acabe. Hi ha una tècnica prou recurrent per a acabar un discurs de manera efectiva. Com este és un dels meus primers rotllos i sóc per tant una miqueta verge en la matèria, permeteu-me que tirè mà d’una cita. No vé en els sobrets de sucre dels cafés però deuria....



És de Joan Francesc Mira i diu així:
"Vint-i-cinc anys després, encara estem atrapats entre els excessos d'una certa raò (excessos de sintesis simplificadores, deficits d'anàlisi) i els excessos molt més dramàtics, d'unes certes emocions de raò escassa. Mentrestant, Espanya és només una i Castella arriba ja al Mediterrani per Alacant i per València.."
Que no patisca Mira, ni ningú, doncs amb gent com els que estem ací, és ben segur que sabrem eixir ben parats. No ho dubteu.

Avant Bloc Jove,
Visca el País Valencià, LLIURE I SOBIRÀ.