diumenge, 13 de novembre de 2005

De Pilar de la Foradada a Salses (i si cal més enllà)

La col.laboració entre valencians, catalans, balears i aragonesos (la negreta no és casual) és alguna cosa més que una "oportunitat", fins i tot crec que el terme "necessitat" es queda curt. Posem per cas que esta col·laboració siga la única eixida possible amb unes mínimes garanties d'èxit. Atenció que no parle d'unitats de destí i gilipollades d'estes que altres nacionalismes recullen i de les quals nosaltres hauriem de fugir.

Parle d'una oportunitat, d'una necessitat, de la única eixida possible amb garanties d'èxit per a la nostre recuperació i creixement cultural, lingüístic polític i econòmic (la negreta mai no n'és de casual). Tots els indicadors així ho assenyalen, els experts en cadascuna d'estes matèries coincidixen amb poques excepcions. Així doncs bastir un marc de no és un tema per a prendre's a la lleugera. Poca broma!

I ara ve la crítica, no sense abans un apunt que ja fa temps que em ve en gana. Supose que per alguns no servirà de res que explique que allò que alguns consideren mostresde " tibiesa i condescèndencia" amb l'adversari no són altra cosa que apunts d'un desig de major fortalesa. Com si per suggerir a l'entrenador un canvi d'alineació s'acusarà a l'afició de donar suport a l'equip rival!

Doncs no, tampoc no tinc l'alineació màgica . Cas contrari hauria segut el post inaugural del blog. Però sospite d'actituts i estratègies que no beneficien en absolut assolir l'objectiu. Per contra del que molts puguen pensar estes són propugnades des d'ací, sense necessitat de creuar el riu del seny. (possiblement l'autèntica porta d'Europa).
Convertir la qüestió en una desnaturalització transformista als ulls dels qui volem que participen del projecte- els valencians i valencianes, em sembla una gran irresponsabilitat. Diria allò de "ja s'ho faran" de no ser per que no estic disposat a tirar la tovallola...
Quan les coses s'expliquen amb pedagogia i amb la ferma voluntat que siguen compreses la demagògia ho té menys fàcil. Ho comentava esta nit amb un cubata a la mà amb un amic periodista, d'una publicació molt propera als moviments socials amb capacitat demostrada per a l'autocrítica. Ningú no ha dit que per parlar amb carinyo els monstres vagen a desaparèixer (no hi ha que subestimar els monstres i més quan estos són forts, estan arrelats i estan més que experimentats en les seues males arts) però "sense" no hi ha res a fer.
Feu una enquesta i parleu amb els empresaris mitjanets per tractar de descobrir el mapa que ocupen les seues relacions comercials. I que després vinga algun salvapàtries a parlar-los de boicotejar els productes catalans! No és només una autèntica gilipollada mancada de qualsevol justifcació. és que, a més a més, és un suicidi.
Llegia fa temps, que l'abast de la tragèdia de l'anticatalanisme a València, al nostre país, era tal que la visceralitat havia substituit a tota lògica, fins i tot (o sobretot) des d'una perspectiva econòmica. Ho explicà Gregorio Martin a "Lo que nos cuesta el anticatalanismo" o Josep Vicent Boira a l'entrevista que li fèrem a Valencianisme.com.
Hi ha coses però que ens hauriem de fer mirar. Llegia una anècdota prou gràfica
sobre una exposició durant els anys 80 i a la Llotja de València en les
que unes dones estaven indignades pel que creien que era un mapa dels PPCC. Les
senyores recuperaren ràpidament la calma quan s'els va explicar que es
tractava d'un mapa del domini lingüístic.

Qüestió de noms? Això i alguna cosa més.

3 comentaris:

el Rabosa ha dit...

Per a anar bé i convertir-nos en un país normal ens cal normalitzar-nos. Què vull dir amb això? Doncs que el nacionalisme valencià no ha de ser només d'esquerres, que en qualsevol país normal hi ha dreta (encara que no ens agrada), necesitem un sindicat d'estricta obediència valenciana , etc... però cal valor i qui mou els diners normalment no es basa en consciència nacional ni res d'això, així que hi ha que fer com siga que l'empresariat valencià crega que cap a la meseta no anem bé sino què és al nord on és la prosperitat.

Així que...

Anònim ha dit...

Xe, quina mania amb l'Aragó (amb negreta, que a ningú li passe desapercebut!). Darrerament he llegit per un munt de llocs propostes valencianistes de confederació amb l'Aragó o coses similars. Em pareix, Pere, que al darrere de la negreta d'Aragó hi ha el complex de voler proposar una unió amb el els clàssics països catalans. Perquè ens entenguem, igual que l'occitanisme en el camp de llengua: si compartim la llengua amb els catalans...i els occitans,açò ho accepten invclús els blavers més recalcitrants...
De totes maneres, aquest sobtat interès per incloure l'Aragó en els nostres projectes no és estrictament valencià: el mateix Maragall ja en parlava.

Xe Fu7 ha dit...

Ja deia jo que no era casual. No és que vullga substituir un essencialisme lingüístic per un d'històric. Entenc però el que vols dir..

Si vols, posa'm en el mateix sac que Maragall, en esta qüestió concreta. Sincerament no m'incomoda. Crec que econòmicament és convenient i encara més.. crec que estratègicament afavorix el païr la qüestió entre un públic més ample .
Si vols per motius similars dels que adés fugia.. i es que el mapeta, per posar un cas, és més familiar.

No tant com deuria (ja sabeu com són els llibres d'història dels nostres nanos) però si m'ho permeteu, més populars que altres, per molt de merchandasing editat ue tinguen al darrere.
;)