dilluns, 10 d’abril de 2006

L'Avanç 101

Quan ja he tancat l'article de la propera edició de l'Avanç, una vegada més allibere l'anterior. Tot i que no ho parega també és polític.


Aules
Fa algunes setmanes vaig forçar al meu amic Gonçal a acompanyar-me al que va estar el meu institut durant 4 anys. La visita “a l’insti”, com acostumàvem a dir –si, ho sent- no fou tant profitosa com haguera desitjat puix no trobí a tota la colla de professors i professores que em patiren, però fou suficient per a refrescar la memòria.


No vaig poder saludar al meu benvolgut “Pepeto”, ni a Rosa Mari, que em diuen que deu estar de baixa, pobreta meua. Tampoc no em trobí amb Isabel, mestra de literatura valenciana que deu estar molt apurada amb la nova llei antitabac. El bohemi de Ribes, la sempre espectacular Rafaela, o Asun, versió valenciana de Mary Poppins tampoc no es trobaven a una sala de professors buida i freda..


Si estava però, Lluís, el mestre de valencià més peqüliar del món. Em comenten que després d’un any sabàtic s’ha fet cap d’estudis i em pregunte que haurà sigut de Rosa, la seua pedecessoa de torn diurn, professora d’anglés i esforçada valencianoparlant tot i els “ho dic de tot corasó” i els “parleu en seri?” regalats a les nostres atentes orelletes.


Confesse que recorde amb molta enyorança els temps d’institut, aquells tres cursos de B.U.P amb l’extensió d’un més de C.O.U, de línea en valencià que emmarcaren el trànsit del xiquet al “menys xiquet”. Com en totes les promocions, els cursos de línia en valencià èrem d’alguna manera “els preferits” pels mestres,. Èrem bons tot i que només fora per comparació amb la resta . Els resultats acadèmics acompanyaven (estàvem per sobre de la mitjana) i la cohesió del grup era notable. No debades, i a diferència de la resta d’alumnes, convivirem durant els 4 cursos que durà la nostra estada en l’insti.


Com a mostra de la bona valoració per part del professorat, ens duguèren un grapat de vegades d’excursió. Xàtiva, Morella, Albaida, Benicolet, Gandia... i a cada eixida li corresponia alguna innocent malifeta, no sempre ben rebuda pel públic local. Prova d’això fou la punyada que vaig rebre d’un home de mitjana edat quan alguns tractàvem de convèncer-lo per a que atenguera una hipotètica cridada telefònica des d’un platan. Millor sort tingué un altre company que va entretindre un grup de mormons durant prop d’una hora. Davant l’interés, la parella d’Elder’s acabaren per regalar-li el seu llibre evangèlic.


Ara tot això queda lluny i no només per a mi. El mateix institut no travessa temps dolços. Tampoc no és un fet aillat. Em diuen que a les promocions posteriors a la “quinta de naranjito” ens acabaran per fer bons. Com que tinc consciència “de generació”, i a més a més prové de fonts fiables com Miracle, acabe per creure-m’ho.


La culpa deu ser “del sistema”, sempre responsable de tot allò que s’ens escapa. Siga com siga ja no hi ha lloc per a setmana cultural, apassionats debats en l’aula i “pelades” de classe -previament “pactades”- els divendres a última hora. Ara tot allò són simpàtics records comparats amb una realitat molt més dura. La vocació pedagògica és substituïda pels anhels d’una jubilació anticipada. Alarmisme? Potser sí, però millor consulteu-ho en consergeria.

3 comentaris:

Alae ha dit...

Quins records! La veritat és que quan hi estàs no ho aprecies, no te n'adones del temps tan bonic que estàs passant i que mai oblidaràs, tant a "l'insti" com a la "uni"
Llàstima que l'educació estiga tan malament. En les nostres mans està el canviar la situació, així que, ànim a tots!

Gonçal ha dit...

El teu post m'ha fet escriure'n jo un sobre el mateix tema! Ja parlem! ;_)

Daninoble ha dit...

Jo faig també una visiteta i cada any em trobo el meu profe de geologia més cremat i sempre em diu que com nosaltres no va haver ningú.