El proper, el que vaig enviar ahir, parla de com es cuina una nació. (No és cap recepta així que no proveu de fer-ho a casa)
Bye bye Camps!
Hem de fer-li un gran favor a Camps. Ho hem de fer tot i que només siga pel record d’allò que ens deien, fins i tot l’ Eliseu Climent, amb “és un dels nostres”. Li devem un favor i és el d’enviar-ho a l’oposició. Que descanse allí que ens ho mereixem.
El President era un perfecte desconegut i hagué de lluitar contra dos factors: la seua aureola gríss i el zaplanisme. Ni Canal 9 pareixia disposada a posar-li les coses fàcils en cap dels dos fronts..
Camps, que s’havia deixat vore per aquelles tertúlies nacionalistes dels 90 per la que passaren uns i altres xocava clarament amb el seu antecessor. Em comentava un amic historiador que s’imaginava a Camps allà , a la sala més honorable del Palau de la Generalitat, mirant-se aquells quadres antics mentre devia pensar “sóc el president del vell regne de València”.
I sabeu què? Possiblement la imaginació del meu amic, tot i els seus vicis historicistes, tinga certa lògica. Recordeu allò de jurar els Furs a la seua investidura? O allò de pujar al Penyagolosa en plena campanya electoral? I aquella declaració institucional pel valencià? Tot eren simbols i tot es quedà en lletra morta, en caricatura d’allò que pugué ser i no fou. I així un no dorm tranquil, veritat Camps?
Camps ha decebut i molt. Potser només als ingenus però la veritat és que porte ja un grapat d’articles llegits sobre el tema. La major part d’ells són de plomes progressistes, escriptors i periodistes de l’òrbita de l’esquerra i el valencianisme que esperaven trobar allò que mai s’ha vist nítidament: un centredreta modern i europeista amb marcat tarannà valencianista. És dur anhelar això des de l’esquerra .
Camps és potser esclau de la seua mediocritat? De la manca de creativitat per a generar un discurs diferenciat? De les batalles internes i les malifetes dels Zaplanistes? De la tant temptadora reacció previsible de victimisme anticatalanista davant un tripartit a Catalunya i un govern socialista a Moncloa? Siga com siga, no hi valen excuses i resulta igualment patètic vore-lo encapçalant la croada espanyolista del PP, ofrenant estatuts al carrer Génova i aferrant-se a la vena més conservadora de les seues arrels.
Camps és un fracàs i ho dic amb molta llàstima, per que no soc ni seré dels qui pensen que “com pitjor millor”, i ja m’haguera agradat que les coses després del 2003 hagueren anat d’altra manera. La realitat, però, és així de crua. Tenim un Consell endeutat, una RTVV que fot llàstima, un país formigonat i amb una econòmia de cartró pedra. El valencià continua essent, (fins i tot més que en l’era zaplanista), una simple excusa per a discutir i desviar atencions. El sectarisme és una religió i la prepotència una norma. La demagògia és el pa nostre de cada dia i la lleialtat a l’estat una autèntica subordinació suicida. La sort és que Camps ja no enganyarà a ningú. I per això, confie que al 2007 li direm , Bye, bye, Camps!
Amic sense cotxe
Acostume a desplaçar-me caminant , amb bicicleta o amb transport públic. Ho faig per principis, tot i que potser amb major convicció de la que tindria si disposara de vehicle motoritzat . La xarxa de transport públic del país deixa molt que desitjar i ens ho posa difícil.
Tot plegat em convertix en un indesitjable “amic sense cotxe”. Personatge popular de la picaresca valenciana i universal que demana almoina a amistats i coneguts en forma de desplaçament. Amb el “dus-me ací, dus-me allà” sovint t’envien a fer la mà. Tot depèn de l’habilitat adquirida, o innata, per aconseguir que l’amistat esdevinga un contracte no remunerat de xofer.
Si algun dia tinc cotxe potser ho faça per a poder posar-me un adhesiu del Rat penat al darrere i predicar amb l’exemple. A dia de hui no en tinc, de cotxe. Clar que tampoc no he passat mai per l’autoscola.
No vull ni pensar què em diran els meus “taxistes” particulars si tenen accés a estes ratlles. Potser se m’acabe el “xollo” al demostrar que sóc capaç de parlar fredament d’esta situació i em tocarà llavors, aguditzar l’enginy , però necessite fer justícia i reivindicar des d’estes pàgines la figura maltractada de l’amic sense cotxe. Si més no com espècie a protegir per les administracions.
Entenc que tant per conveniència com per convicció hi ha molta gent en la meua situació. Gent que s’ho ha de pensar dues voltes abans de garantir la seua presència en l’eixida nocturna amb els amics (...i ací entra la picaresca) o gent que senzillament tremola quan li proposen fer una escapadeta de la seua localitat.
Tot seria molt més fàcil per als “amics sense cotxe” si les administracions ens reinsertaren en societat donant-nos l’oportunitat de desplaçar-nos sense haver de recórrer a tràgiques tècniques, com ara, el xantatge emocional.
Seria molt més fàcil eixir de nit sense súpliques ni contaminació si hi haguera una mínima oferta de Metro o autobusos de línia amb una freqüència acceptable. I seria més fàcil eixir de “creus en dins” si la mobilitat fora entesa com un dret a protegir.
Hui és quasi més barat anar a Londres en avió que agarrar un taxi dins de la ciutat. Hui construixen un AVE que no ho és tant per anar a Madrid quan encara no puc anar de Gandia a Dénia en simple trenet. I hui, al tancar les portes dels grans magatzems s’acaba l’oferta , econòmica i barata del tren.
A banda de la incidència que indubtablement açò té pel que fa a la (des)vertebració del país... a banda dels seriosos efectes sobre els accidents de trànsit en moments en que l’alcohol i l’esgotament fan acte de presència.. a banda de tot això gens menyspreable, està l’efecte estigmatitzador que sobre els “amics sense cotxe” comporta la situació.
Si la situació fora una altra, si hi haguera mobilitat amb dignitat, els amics sense cotxe seriem persones més feliços i quasi normals. Fins i tot, si la cosa pintés bé, una part dels amics, estos sí, amb cotxe, s’ho repensarien i s’apuntarien al nostre selecte club. Tant de bo!
| Tweet |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada