diumenge, 3 de juny de 2007

No és síndrome d'Estocolm...

Sóc conscient que alguna gent que llig estes liníes podrà acusar-me de ser víctima de la síndromw d'Estocolm, aquella que patixen algunes víctimes de segrest, per escriure post com estos. En el terreny de la política i en el context del 27-M podria entendre's com una fascinació sobre el poder de l'adversari, i més concretament sobre la capacitat del PP per tal de configurar-se com un partit d'ampli espectre capaç de guanyar unes eleccions ,en les que n'hi havia partida , per una augmentada majoria absoluta. Sóc conscient d'eixe risc però també del que correm des de les forces progressistes i el valencianisme d'aillar-nos de la realitat i quedar-nos ofegats en el nostre melic de no ser capaços d'analitzar les claus d'un èxit no només electoral sinó també social.


Estem a la cua de l'atenció sanitària, tenim un molt deficient sistema educatiu plagat de barracons, patim greu deficiencies d'infrastructures, l'economia productiva està plenament substituda per l'especulativa de la rajola, el nostre transport públic fa riure quan no plorar... però el País Valencià va de categoria!. Almenys en el mateix sentit que la terra era plana fa uns quants segles. Són fal·làcies sostingudes per la creencia majoritària d'una societat. I els projectes polítics han de saber llegir les seues societats per la senzilla raó que estan fets única i exclussivament per a les societats.


Deixant de banda la potentíssima maquinària mediàtica del PP capaç de vendre la moto hi ha una societat valenciana que majoritàriament ha volgut comprar-la o que no s'ha mobilitzat per evitar una compra que suposa una hipoteca per a les nostres butxaques. Sense menystindre ni deixar d'agraïr la solidesa dels milers de persones que si han apostat per una alternativa progressista per al nostre país deu ser motiu de preocupació, si volem construir una nova majoria social, descobrir els mecanismes que han fet possible l'hegemonia política del PP valencià.


Llig per la xarxa un anàlisi irònic que diu així "si els valencians foren negres donarien suport al KKK". Potser a banda de gràfic siga cert però no menys cert és que ho farien, com sembla haver-ho fet l'electorat, pensant que ho esta fent a favor dels màxima abanderats de la causa, ja siga negra o valenciana. Per això trobe que a hores d'ara és evident que el PP ha sigut capaç de seduir/segrestar a una part d'eixa bossa de votants pròxima al discurs valencianista i engreixar així el seu suport electoral en què paradoxalment o no, també figuren vots des de vots d'una extremadreta sociològica fins a potencials votants socialistes com profetitzava Rafael Blasco al seu article sobre el vot dual.
Tot plegat em desperta una série d'interrogants , alguns més retòrics, d'altres més profunds. I d'entre ells, hui destaque dos..

- És legítim per al valencianisme adoptar una estratègia que el permeta ser considerat per este electorat captiu del PP? I en cas de resposta afirmativa... és compatible esta estratègia amb un desgast mínim entre l'electorat consolidat del valencianisme progressista?


Allò de la política de baix cap a dalt no és un simple slogan electoral, per això sóc partidari que el propi electorat valencianista siga particep de les reflexions necessàries per a consolidar i fer crèixer el valencianisme polític. En tant que el BLOC és una ferramenta per al nacionalisme valencià unitari, tot el valencianisme, entes com a moviment, ha de ser partícep del procés de reflexió. Al remat els despatxos dels polítics no són els únics llocs on cal fer anàlisi, reflexió i pedagogía i ara és necessari més que mai que al valencianisme, tot i la seua pluralitat, caminem tots i totes a una veu.


6 comentaris:

Tècnic lingüístic ha dit...

Hola, Pere:

Sense cap pretensió de profunditat, és «la síndrome».

Quant a la resta, no es tracta de dir-li adéu al PP, que no se n'anava ni se'n va enlloc, sinó de saber per què havíem de dir-li «hola» al Bloc, a EUPV o a Carmen Alborch. I ens hem quedat amb les ganes de saber-ho.

Amb eixa falta d'ingredients i amb la píndola diària de Canal 9, no cal res més.

No res i avant!

Jordi Eduard ha dit...

Sense voler entrar en discussions teòriques o profunditats esotèriques, crec que la resposta és "realpolitik": presentar un projecte que la gent entengui i no només oposició tan necessaria com desgastant per la credebilitat d'un partit. I sobretot, no presentar les eleccions com un apocalipsis, perquè això la gent si que no ho entén, a no ser que siguis el partit socialista, tinguis a una bona part dels mitjans de comunicaicó al teu costat i el govern es paralitzi per una mentida mal gestionada.

Ànims i endavant, que no s'acaba el món.

Anònim ha dit...

Doncs no, efectivament, no és SÍNDROM. És SÍNDROME i és una paraula femenina. De fet, ho podràs comprovar tu mateix si mai consultes un diccionari...

Anònim ha dit...

Si jo fos negre no votaria mai al KKK, però tampoc votaria mai (no votaré mai) a cap partit que tinga vergonya (o por, o estratègia electoral mal entesa) de dir que és negre i de defensar el dret dels negres a ser negres. Mai votaré a un partit que em diu que és millor semblar un poquet menys negre, que si no no els votaran, que ser negre ja no es porta, etc.

David ha dit...

recuperem a Pere Mayor i a Porcar per a les eleccions generals....

Bloc-verds.

Iurema ha dit...

d'acord amb David ;)

m'he alegrat de veure aquest post. ja estava cansada de llegir altres posts derrotistes. cal autocriticar-nos i tirar endavant. com sempre, no?