dijous, 18 d’octubre de 2007

Sanitat malalta

Hui a la consulta de l'Hospital Clínic una parella de dones comentava la presència d'ahir de Carod-Rovira al programa de Lorenzo Milà. Les dones empraven un llenguatge correcte per expressar les seues discrepàncies respecte al polític independentista català. Si tinguéreu l'oportunitat de vore'l, potser coincidireu amb mi en què va donar una imatge molt nítida i correcta dels nacionalismes perifèrics. La meua discrepància respecte a l'estratègia d'ERC d'implantar-se al nostre país per interessos purament electorals (de Catalunya, clar està) no m'impedix valorar de manera molt positiva el paper que Josep Lluís - no Jose Luís- va fer anit davant de milers de persones a la televisió estatal. Tant de bó algun dia es puga sumar una veu valenciana i ens faça visibles als ulls de l'estat.

Però anem al que anem...Després de dos anys, amb els seus 365 dies corresponents cadascun, per fi tinc cita amb el dentista! Por, molta por! El propi doctor s'ha quedat bocabadat en comprovar el temps d'espera i mentre em comenta com pacients i metges estem en el mateix vaixell ordena a un company que faça fotocòpia del volant.

- Esto es para dejarles clarito a los de arriba que necesitamos mas medios.... que luego dicen que mentimos.

5 cirujans per no se quants centenars de milers de persones són, estareu d'acord amb mi, una absoluta vergonya a un país que es gasta milers de diners en cartró pedra... i no parle precisament de les falles. En uns quants mesos, amb sort , podré ser operat i m'extrauran els queixals de l'enteniment. Espere, en qualsevol cas que siguen els queixals i no l'enteniment el que abandone el meu cos...

Per acabar d'arrodonir el matí passe pel meu centre d'atenció primària a demanar cita. Durant tota la vesprada d'ahir vaig tractar de sol·licitar-la telefònicament sense èxit. Durant més de tres hores depiticlin, piticlin.. ha estat impossible.

La dona del mostrador em confessa:
- Ens és impossible atendre les cridades. Ni l'agarrem.

El moderníssim aparell d'autocita, que teòricament funciona amb la targeta SIP, està bloquejat, pel que sembla des de fa setmanes. I la única manera de recollir cita , que no s'allargarà més de 5 minuts, és fent una cua de més de 35 minuts.

Com a la carnisseria agarre torn. Numero 94. És a dir 40 persones per davant. I finalment després d'haver fet la cua més llarga que recorde després de la del Tutuki Splahs de Port Aventura en aquell viatge de fi de curs, em donen cita... per a dos dies després. No em moriré d'esta però... vaja tela!

Són les coses de la sanitat valenciana. La de la "comunitat envejada" per europeus i alienígenes. Són anècdotes d'un país real.

Potser algun dia, més prompte que tard, trobarem un metge capaç de curar a una sanitat malalta , víctima d'un infecciós virus al que no m'atreviré a batejar. Mentre, com en tantes altres coses, paciència i pedagogia..

3 comentaris:

Mec ha dit...

Adivina d'on eren els que van dir-li Jose Luis?... no parle més...

Per cert, enhorabona per la nova imatge gràfica del bloc jove, m'agrada molt (tot i que em pareix molt la del bng), pero, enhorabona! molt millor!

Soca. ha dit...

Jo em pregunte sovint el mateix. Perquè ací qué passa, ¿Qué tots els que voten al PP no s'enteren de les cues, les esperes, l'estat lamentable de molts centres de salut?
Qué passa, ¿que més d'un 50% de la població va la privà?

Per favor, sociòlegs investigue-ho.

PS: Que no siga res lo del queixal.

Anònim ha dit...

però xe, com vas a perdre l'enteniment amb el queixal, si no l'has tingut mai?


he he, és broma. Continua així ;)