Com per cada pont de l'Immaculada Constitució mentre la majoria de la ciutadania aprofitem per descansar (o cansar-se més encara) , els mitjans de comunicació i l'àmbit de la política li peguen voltes al nano al respecte de la Contitució. El procés de transició política que la va engendrar, els seus efectes i el debat sobre la vigencia de la seua validesa són així sotmesos, per enèsima vegada, a revisió.
D'esta manera, per posar un cas, TVE emet un episodi especial de "Cuéntame" en el que la familia Alcantara pinta ben poc. Protagonistes d'aquell temps relaten, entre imatges històriques, la complexitat d'aquells moments d'una manera pretesament plural. Plural potser però no tant com caldría doncs, com és habitual, no abunden les veus dels nacionalismes perifèrics.
Amb perspectiva és estúpid negar que la constitució espanyola, amb tots els ets i uts que calguen, és (allò tan recurrent de) "fruit del seu temps" i ens ha permés distanciar-nos d'aquella espanya que ens deixà el dictador a la seua mort. Però també resulta estúpid obviar, com per desgràcia acostumen a fer moltes veus a l'estat, que el text constitucional amenaça en esdevindre, si no ho és ja, una sacralitzada presó per a reivindicacions legítimes, moltes d'elles ja plantejades durant la transició i descartades per allò de la concordia, els esforços de la reconciliació i tot allò tan recurrent al parlar de la transició.
Entre estes reivindicacions, que ja seria hora de rescatar de l'armari de la prudència política, hi ha la superació del "juancarlisme", per socarrat, i l'adopció del model republicà. I per descomptat, la configuració d'un estat vertaderament plurinacional en el que els pobles que en ell s'agrupen vegen reconegut el seu dret a l'autodeterminació. O el que és el mateix, a decidir lliure i col·lectivament, sense tuteles, el seu futur i encaix, dins o fora de l'estat.
Hui, el president del Congrés dels Diputats, Manuel Marín, (potser gràcies o malgrat ser familiar de l'històric independentista Josep Guia), ha reconegut que la Constitució no és un "mite intocable". Potser el socialista confon els desitjos amb la realitat, per que esta, dissortadament palesa la manca de voluntat dels principals partits en modernitzar-la. S'escuden sovint en el pretext de no obrir la caixa de pandora. Des d'alguns sectors de la dreta espanyola, vestida d'extremocentro, s'escenifica sovint l'amenaça fantasma. Tot plegat porta a molts a plantejar-se allò de "Virgencita, que me quede como estoy".
Després de 29 anys, la constitució s'ha quedat en molts sentits curteta, molt curteta. Li cal una reforma profunda per a assolir un nou pacte, fruit d'un temps ben diferent, amb noves i clàssiques necessitats per atendre. Crec que cal reivindicar-ho amb fermesa per que és un dret legítim i és democràtic, i per que a més a més, és convenient. I també perque molta gent com jo, i com potser tu, l'hem gaudit i patit però no hem tingut mai l'oportunitat de votar-la.
Tweet |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada