dilluns, 8 de desembre de 2008

Les mateixes pedres al camí

El destí pot ser molt cruel i irònic i en este pont ho ha estat amb mi al condemanar-me a redactar un treball sobre "El hecho regional de la II República" a partir del text constitucional de 1931 mentres altres celebraven la Immaculada Constitució.


Amb tot l'anàlisi de la constitució republicana i de l'accés a l'autogovern de les diferents realitats nacionals de l'estat m'ha permés reafermar-me amb major base en algunes idees preconcebudes.




- Una d'elles és valorar la importància de la definitiva incorporació de l'anticatalanisme a l'ideari del nacionalisme espanyol i les seues conseqüències. Paradoxalment al remat esta idea, contrària a les aspiracions autonomistes i tan propensa a acusar el greuge contribuix ja en aquell moment al "café para todos". Pareix ser així que a la II República allò de "Yo no lo quiero, pero si Cataluña lo pide, nosotros no vamos a ser menos" ja funcionava. Com quan Lizondo explicava el seu desig entorn al dret d'autodeterminació.




- L'altra és com ,malgrat que la II República i la Constitució de 1931 no va satisfer les expectatives federals i confederals del moment, i molt menys les aspiracions sobiranistes de bona part dels nacionalismes perifèrics, si va servir com a pretext per a l'extrema dreta espanyola per a presentar-se com a garant de "la integridad nacional de España" i preparar el camí per a la guerra civil espanyola.




Però allò que he trobat més útil és l'anàlisi de les diferents aventures autonomistes que emprengueren bona part dels pobles de l'estat a la II República. Com podreu imaginar, malgrat que l'esclat de la guerra civil espanyola va evitar definitivament la materialització de l'Estatut d'autonomia valencià, li he prestat una especial atenció al nostre cas.




Si l'ésser humà és l'únic èsser viu capaç de tropeçar dues vegades amb la mateixa pedra, el poble valencià deu ser un dels pocs de l'estat que davant la qüestió nacional pot fer-ho fins al punt de convertir la seua història en un infernal "déjà vu".


Per que ja en la II República el blasquisme, d'estètica i gustos marcadament fidels als tòpics regionals, juga la carta de l'anticatalanisme contra el valencianisme contemporani (més catalanòfil en qualsevol cas que pancatalanista) per tal d'obstaculitzar l'accés a l'autonomia. Us sona?


I per que ja en aquells temps, el valencianisme, malgrat la seua feblesa o a causa d'ella, es va deixar engolir per la dialèctica pròpia de l'eix esquerra-dreta en més ocasions de les estrictament necessàries i no va ser capaç de bastir un front únic mínimament visible pel que, d'altra banda confià les seues possibilitats en influir en els seus pols afins. Ens hauria de sonar també.
Per sort en alguna cosa sembla que si hem avançat i és que el marc estatutari valencià de 1982, i reformant recentment, malgrat l'excessiva referència a las "tres provincias hermanas" respecta la integritat del territori valencià , que no és poca cosa si ho comparem amb bona part de les propostes d'aquella época.

Siga com siga, una vegada més reitere la meua sensació de pesar al comprovar com paradoxalment, un moviment com el valencianisme tan acostumat a jugar a l'historicisme no aprofita la història en l'àmbit al meu parer més legítim i útil; aprendre d'ella per a no repetir-la.