dimecres, 6 de maig de 2009

Nonacionalisme

Vull ser nonacionalista. Això ho vaig decidir ahir mentre veia la investidura de Patxi López com a primer Lehendakari nonacionalista, i així li ho he dit a ma mare mentre amablement em planxava quatre coses. Ni "nacionalista cultural" com s'estila a estes terres, ni "nacionalista a desgana"com es deixava entrevore Fuster, ni tantsols "postnacionalista" com de vegades he barallat.. El nonacionalisme és el futur.

Per què recordem-ho, a Euskadi, com a la resta del món, hi ha nacionalistes i nonacionalistes. i si bé els primers voldrien ser com els segons, els segons ja són com els primers malgrat la manca de necessitat.

Entengueu-me, sent nonacionalista tot són avantatges. Alguns per cert molt obvis malgrat que diàriament ens els recorden - per als despistats- des de la pràctica totalitat dels mitjans de comunicació estatals.

Entre els més destacats hi ha la flexibilitat que et dona ser nonacionalista. Només pronunciant el terme pots passar d'estirar-te els cabells amb l'oponent a anar junts d'investidura com qui va de pintxos per Donosti. I sense necessitat de fer malabarismes estratègics o ideològics ni de donar difícils explicacions a l'electorat! Com qui toca mare quan es juga a pillar, dir-se nonacionalista és la salvació per a qualsevol situació.

El nonacionalisme unix puix nonacionalistes som i en el nonacionalisme ens trobarem. I desdibuixa dreta i esquerra - com el nacionalisme, cert!- però amb bula i benedicció globals.

I és que allò que més m'atrau de ser nonacionalista és la la facultat que t'atorga de poder assenyalar als altres com nacionalistes. Un terme no dimonitzat sinó directament satànic que ,a força d'usar-lo com a insult, s'ha convertit en sinònim d'un grapat de coses xungues i indesitjables amb les quals cap èsser humà, amb plenes facultats mentals, voldria ser identificat.

Ser nonacionalista és, a més a més, la millor manera de construir la nació. Per banal, per subtil, per delicada i per que es juga al terreny dels bons contra els roïns,. És senzillament la més efectiva. Ser nonacionalista és a més a més elegant, modern i sobretot, discret.

Per tot això i més em declare nonacionalista. Això sí, nonacionalista valencià. I encara més, em compromet a donar un paset més enllà si es donen les condicions. oportunes. Amb un estat al darrere, i tot el que això comporta, em plantege fins i tot abraçar el "no nacionalisme".

Mentre es comprova l'existència d'esta última "no opció" nacional , i algú es planteja deixar-nos triar, fariem bé de mostrar-nos com valencianistes, què és el que som, i treballar amb les ferramentes que disposem per assolir els nostres objectius.

I ja podem posar-nos les piles per que la cosa fàcil no serà si amb l'adéu d'Ibarretxe Euskadi ha deixat de tindre un govern basquista per abraçar el nonacionalisme espanyol de PSOE, PP i UPyD. Nonacionalitzemnos ja, per favor!

3 comentaris:

Rosella ha dit...

molt bo!!!

Amadeu_horta ha dit...

Boníssim Pere, jaja enhorabona. A Euskadi no només hi ha la divisió nacionalisme-nonacionalisme sinó també la d'abertzales-demòcrates. Els primers són els que intenten guanyar democràticament eleccions, els segons els que intenten exterminar els primers (democràticament clar!).

joan ha dit...

No tots tenim la sort d'haver nascut en una Nació amb Estat. Jo em declararia, fins i tot, ciutadà del món, com fan els cosmopolites (això sí, si tinguera en la butxaca el passaport del meu País).