dissabte, 4 de setembre de 2010

Festa Estellés, també al meu blog.


CANT DE VICENT


Pense que ha arribat l’hora del teu cant a València.

Temies el moment. Confessa-t’ho: temies.

Temies el moment del teu cant a València.


La volies cantar sense solemnitat,

sense Mediterrani, sense grecs ni llatins,

sense picapedrers i sense obra de moro.

La volies cantar d’una manera humil,

amb castedat diríem. Veies el cant: creixia.

Lentament el miraves créixer com un crepuscle.

Arribava la nit, no escrivies el cant.

Més avant, altre dia, potser quan m’haja mort.

Potser en el moment de la Resurrecció

de la Carn. Tot pot ser. Més avant, si de cas.

I el tema de València tornava, i se n’anava

entre les teues coses, entre les teues síl·labes,

aquells moments d’amor i aquells moments de pena,

tota la teua vida –si no tota la vida,

allò que tu saps de fonamental en ella-

anava per València, pels carrers de València.

Modestament diries el nom d’algun carrer,

Pelayo, Gil i Morte... Amb quina intensitat

els dius, els anomenes, els escrius! Un poc més,

i ja tindries tota València. Per a tu,

València és molt poc més. Tan íntima i calenta,

tan crescuda i dolguda, i estimada també!

Els carrers que creuava una lenta parella,

els llargs itineraris d’aquells dies sense un

cèntim a la butxaca, algun antic café,

aquella lleteria de Sant Vicent de fora...

La casa que estrenàreu en estrenar la vida

definitivament, l’alegre veïnat.

El metge que buscàveu una nit a deshora,

la farmàcia de guàrdia. Ah, València, València!

El naixement d’un fill, el poal ple de sang.

Aquell sol matiner, les Torres dels Serrans

amb aquell breu color inicial de geranis.

Veus, des del menjador, per la finestra oberta,

Benimaclet ací, enllà veus Alboraia,

escoltes des del llit les sirenes del port.

De bon matí arribaven els lents carros de l’horta.

Els xiquets van a escola. S’escolta la campana

veïna de l’església. El treball, el tenaç

amor a les paraules que ara escrius i has dit sempre,

des que et varen parir un dia a Burjassot:

com mamares la llet vares mamar l’idioma,

dit siga castament i amb perdó de la taula.

Ah, València, València! Podria dir ben bé:

Ah, tu, València meua! Perquè evoque la meua

València. O evoque la València de tots,

de tots els vius i els morts, de tots els valencians?

Deixa-ho anar. No et poses solemne. Deixa l’èmfasi.

L’èmfasi ens ha perdut freqüentment els indígenes.

Més avant escriuràs el teu cant a València.


Vicent Andrés Estellés. Llibre de Meravelles (XXXII)

3 comentaris:

vpamies ha dit...

Pere, avui hem fet de tots una festa que pot esdevenir referent del món catalanoparlant, no només del País Valencià.

Cal repetir-la cada 4 de setembre, i tant!

PD.: Ets el Fuset que coneixia d'ODP, oi? Salutacions ben cordials!!

kirikú ha dit...

Molt bona tria!

kirikú ha dit...

Molt bona tria!