diumenge, 23 de gener de 2011

El Senat plural d’un Estat plural


El Senat, eixa cambra que és (o hauria de ser) la cambra de representació territorial de l´Espanya plural —i no el second life de la política espanyola com molt bé piulava algú a Twitter—, permet des d´esta setmana l´ús de les llengües cooficials en determinades ocasions. Una mesura amb la qual el valencià, el galego i l´euskera són una miqueta més visibles al conjunt de l´Estat en almenys una de les seues cambres polítiques.





Resulta, potser no curiós però sí decebedor, contemplar com una bona notícia per a la cohesió social i territorial de l´Estat ha esdevingut una orgia de demagògia fomentada per les visions més centralistes i uniformitzadores tant de la dreta com també l´esquerra estatal. Unes visions que denoten la manca de comprensió de la realitat plural d´Espanya.

Seria positiu entendre que el fet que el Senat, cambra de representació territorial, esdevinga plurilingüe és senzillament un exercici de coherència en un Estat que també ho és. Amb tot, per tal d´amagar les raons reals de la seua oposició al reconeixement d´esta riquesa cultural i lingüística de l´Estat, són molts els qui s´han apuntat, en un context de crisi, a la demagògia de les xifres econòmiques. Una actitud que serà bo respondre amb grans dosis de paciència, pedagogia i persistència.

Cal assenyalar, per exemple, que la inversió per esta justa actitud del Senat en defensa de la realitat plural no només no augmenta la despesa pública, sinó que coincidix amb una retallada del 6,7% del pressupost de la cambra. I sobretot que permetre que els senadors i senadores puguen expressar-se, també, en valencià, euskera i galego suposa només el 0,63% del pressupost global del Senat per al 2011, que ascendix als 55.100.000 euros.

Si eixe pressupost global és massa elevat o no és tema per a un altre debat. I podem estar d´acord, però sense ganes d´aprofundir en ell cal lamentar que si hi ha despeses supèrflues a retallar, hi ha centenars de punts per revisar sobre els quals dissortadament ningú no ha posat fins ara el crit en el cel. Sabeu, per posar un cas, que el paper emprat per les administracions és d´una qualitat i cost diferent al què fem servir en les nostres impressores? Serà precís? Encara més, seria interessant calcular, en termes econòmics, el cost social, i d´oportunitat, que el procés d´uniformització cultural i lingüística que alguns impulsen de manera alarmant els últims anys genera cada any a l´Estat.

Una actitud integradora i cohesionadora, coherent amb la diversitat de pobles, cultures i llengües no només és fer justícia sinó també una aposta sostenible i beneficiosa per a la convivència harmoniosa de tots els pobles i cultures que compartim Estat. Si eixe és l´objectiu...

Al remat caldrà preguntar-los als detractors de la mesura si consideren que valencià, galego i euskera són, ara per ara, llengües espanyoles. I en cas afirmatiu, si ho són al mateix nivell que ho és el castellà. En cas d´una resposta negativa, caldria pregar-los coherència discursiva. No caldrà ser massa intel·ligent per endevinar les conseqüències...

Amb tot, paradoxes de la vida, ja siga per sort o per desgràcia, poques coses hi ha menys literalment espa­nyolistes que eixe suposat espanyolisme uniformitzador. Espanya és, també des del punt de la cultura i la llengua, plural i diversa, i en eixe marc, que el Senat ho faça visible és senzillament justícia i coherència.