divendres, 20 de gener de 2012

Apocalipsi o catarsi



"Tampoc es tracta només de predicar l'apocalipsi". Amb una frase similar enllaçava durant la passada campanya al Senat  la descripció dels temps polítics amb una introducció a l'alternativa que algunes persones, però sobretot alguns valors i idees, volen (volem) aportar. Allò cert és que si l'hem predicat, i molt, i durant molt de temps. I com Francisco Camps a la cloenda del "debat" televisat del 2007 (que algú recupere el vídeo!!) molts ens han acusat al fer-ho d'aigualir la festa en què viviem immersos. Vam ser  per a molts els waterpartys. La festa acabà - que ja ho pronosticà Gonzalez Pons - i pareix què almenys al cas valencià , els maies han encertat.

Sobra esplaiar-se massa en els indicis del què fa alguns anys semblava una profecia xunga . Amb  bona prosa ho han descrit reportatges com el que signa Josep Torrent a les pàgines del diari El Pais i què com ell mateix reconeix, ni l'altre Torrent  de nom Ferran  , podria haver imaginat en la més fantasiosa de les seues novel·les   

Il·lustratiu és fer un resum semàntic de la situació: corrupció, judicis, crisi, retallades, caixes d'estalvi, rescat, bambolla, farmàcies, ERE, deute, fems, fangs, impagaments, fred... 
I mentre la temperatura de les aules descendix constrasta amb la d'un ambient que es caldeja per moments. 
Com serà la cosa què  qui ahir em deien catastrofista  hui m'envia escannejat , un article resposta a les paraules del President Fabra que només en la seua edició  digital  acumula més de 156.000 visites.. i pujant.

Un barrejat de malicia i  tristesa em puja al cap quan veig a tot un Molt Honorable  fer piruetes  per excusar els seus predecessors al temps què reconeix que ací s'ha viscut "Por encima de nuestras posibilidades"  A falta d'un oportú capità moro que vulga fer-se càrrec , sembla un avís consistent del que ens caurà.

Lluny queden els temps en què els informatius de Canal 9 combinaven tres plantilles bàsiques amb les quals ens esmorzavem  la seua realitat. Que si "el més gran d'Europa", que si "la millor del món", que si "som l'enveja de..". Ara però, si estem  en el mapa, i ho estem pel que estem. Pica i molt a una societat com la valenciana, fanfarrona segons el tòpic. Això, potser especialment això,  li pica i li fot a cada dia més gent.

Poca broma. Em sorprengué una amiga poc polititzada al xiular la sintonia del PP al temps què em mostrava  l'escut de la Generalitat sobreimprès a la copa d'un pub.

L'associació mental entre "la comunitat" i "el partit" està tan interioritzada què la indignació contra els mals gestors es transforma en vergonya pròpia quan no en autoodi . 
No hi ha més què llegir respostes valencianes a qualsevol dels articles esmentats. Hem passat de la ressaca a la profunda depressió i amb alt risc de suicidar l nostra autoestima, I no és només que l'optimisme (un factor amb pes en el desenvolupament de les societats) estiga missing, és que el pessimisme valencià comença a ser pandèmia.  
I és que, si bé al PPCV se li esgota la seua major arma, la d'un l' il·lusionisme hegemònic que tant de suc li ha donat,  l'efecte pervers apaga una genys menyspreable il·lusió col·lectiva en torn al "fet valencià".
Vivim conscients què han tocat les 12 campanades i pel camí no ens ha quedat sabata de cristall. Hem perdut fins i tot les espardenyes i un Rajoy  -que potser per temor al contagi no ha nomenat a un valencià  ni per a netejar les escales de la Moncloa -  pinta més granota que príncep.

Així ens veuen ja passant Contreras.

Quan ni el deficitari finançament per part de l'estat, ni la socorreguda referència a la-marginació-de-ZP, semblen suficients per tapar-se les desvergonyes de Contreras cap ací serà precís tindre  present que tampoc es tracta només de predicar l'apocalipsi.


Sempre he discrepat de la màxima que diu "tenim el què ens mereixem". Tenim el que hem votat, suportat, creat, consentit, o patit. Només si pensem què ens mereixem alguna altra cosa, a poder ser millor, trobarem l'alè per reclamar-la i construir-la,. 


Al cap i a la fi, ara diuen que els maies en realitat el que pronosticaven era l'inici d'una nova era. I no estaria de més què davant la nostra  autocombustiva cremà buscàrem una eixida. Necessitem ambició i  més il·lusió que il·lusionisme per albirar una alternativa a tot allò que ara ens acomplexa. Necessitem bastir una realitat - si m'ho permeteu - real al temps que desitjable, fonamentada en l'aprenentatge d'errades pròpies i plurals. 
Necessitem fer del nostre particular apocalipsi una catarsi que ens permeta reiventar-nos.
Reconstruim-nos, socialment... políticament... econòmicament. I en tot cas - perdoneu-me la maldat - si torna temptar-nos la rajola, que siga per ampliar les presons. A jutjar per les paraules de Montoro, potser tornem a tindre un filó. 


Apocalipsi i/o catarsi, popular i/o valenciana. Com una falla si, com una falla. 

1 comentari:

Altea ha dit...

Hola Pere, si be coincidix en tu en bona part d'este artícul, no puc coincidir en el que escrigueres sobre el Sr. Manuel Sanchis Guarner. El citat personage vixqué una era molt complicada en la nostra Comunitat, durant eixa época este home per tal de fer bones les seues tesis catalanistes i d'unitat llingüística, no dubta en ocultar informacions a colegues i alumnes. Les seues imprecisions i inclús mentires en diversos mijos d'informació i enciclopèdies son a dies de hui, gràcies a les noves tecnologies i l'accés a l'informació, fàcilment documentables. Els seus alumnes, hui son professors i continuen en les seues doctrines. Un repàs per la “Enciclopedia de la Región Valenciana” en el qual consell assessor se trobaven tant ell com el Senyor Joan Fuster, et poden donar la mida de tot lo que se pot dir, per a evitar dir, Llengua Valenciana, terme este, que entra plenament en conflicte en la seua doctrina unitarista. Sincerament, no me pareix un eixemple de valencianisme ni de conciliació. Paraula clau; catarsis.
Altea