diumenge, 23 d’octubre de 2005

MADRID-VALÈNCIA (I BARÇA)


Hui és un d'eixos dies en els que el futbol entra dins de les meues preocupacions. Són poquets dies i quasi sempre tenen relació amb els partts que juguen els meus, els xes, (amb permís dels granotes, que potser haurien preferit que utilitzara el terme xoto).
Madrid-València: més que un partit. I esta és de fa alguns anys una afirmació que també té sentit des del valencianisme (i ara no parle de futbol..). Com que ja he tractat el tema en algunes ocasions no avorriré al personal, però cal reconèixer que la rivalitat amb l'equip madrileny ha estat, com opinen alguns experts en la matèria, una mena d'eixida a eixe sentiment , dis-li antincentralista, que el nacionalisme valencià encara no ha sabut instrumentalitzar al seu favor.
En açò, com en moltes altres coses, allò que no fas servir al teu favor t'ho fan servir en contra. I parlem d'això si voleu. Lluny queda la rivalitat visceral amb els cules - com lluny queden els moments àlgids de la Batalla de València- però res no garantix que esta, com la pròpia batalleta, puguen reactivar-se de nou.
Ahir al Camp Nou es desplegà pel que em diuen una pancarta amb referències als PPCC, i eixe mapeta (del que tard o d'hora haurem de parlar...) que per alguns és un àmbit cultural indiscutible, per altres una mena d' unitat de destí ''en lo universal'', per uns una amenaça (fantasma, diria jo) i per altres no se sap ben bé el què... Per a Laporta, en esta ocasió ha sigut un bon colp d'efecte, intencionat o no, després de l'episodi de tints franquistes dins del Club.
Per als que manen ací serà una nova oportunitat de fer vore als nostres conciutadans com de "malos malisimos" són els germans del nord, tots ells, queja no Carod-Rovira. I per a nosaltres, els valencianistes, un nou episodi de malson. Com sempre, el malson de la demagogia, la retòrica maliciosa i totes eixes coses. Que cansaet estic.. mare!
Però també, com massa sovint, una actitud poc hàbil dels germanets d'ennlà lo Senia. Doneu-me almenys un argument que faça útil per a la nostra situació nacional, la dels valencians i valencianes, passar per tot açò. Més enllà dels orgasmes patriòtics que algun amic catalanista puga sentir, no hi veig res de positiu.
I així, el Madrid-València es veu ofegat pel ''tema que ja cansa'', cansa , sí, però continua sent eficaç en l'objectiu d'evitar que els valencians vegem quin és el vertader adversari, tot i que açò haja de passar per la metàfora esportiva del futbol.
El que ens passa als valencians no té nom o el desconec, el que ens fan els espanyolistes si en té, intel.ligent i maliciosa demagogia, i l'actitud d'una gran part del nacionalisme català respecte al nostre país dels valencians no té precíssament el nom de seny.
De qui és la culpa de tot plegat? Segurament, com sempre, nostra. Però dic jo que alguna vegada ens ho hauran de posar fàcil no? Fins i tot els freaks tenen la seua oportunitat en programes com Gran Hermano, per què no l'huriem de tindre la millor gent del país, com som els valencianistes?
Per què?

1 comentari:

Jorco ha dit...

hem de perdre la por de dir les coses pel seu nom. Països Catalans, català...hem d'estar sempre demanant perdó?
Des del Cap-i-casal potser només es veuen les coses d'una única (i apitxada) manera.
A mi ja em cansen les redundàncies: si sóc catalanoparlant nascut al Pais Valencià he de dir que sóc catalanista?
catalanòfil?...
des del PV, per desgràcia, hem d'anar sempre amb el cap cot...