Ací ho teniu, no obstant compreu de quan en quan L'Avanç, hi ha altres coses molt més interessants.
Vèncer l’agenda mediàtica
El 1994 una de les manifestacions més sonades del nostre país, amb l’objectiu d’engrescar l’esquerra valenciana (...o similar), recorregué el centre de la Ciutat de València. Els informatius de Canal 9, llavors baix control socialista, cobriren amplament l’esdeveniment. Tot i això (o gràcies a...) la dreta valenciana mobilitzà bona part de l’electorat i guanyà aquelles eleccions.
PP i UV, socis llavors, havien tingut l’ajuda de “Las Provincias”, que els (z)aplanà el camí de l’èxit. El fastigosament habitual discurs anticatalanista del diari de M.C Reyna, fou un factor influent per al canvi polític. El diari també afavorí la fagocitació d’UV pel PP. La mort de Lizondo i la tímida redefinició s’explicaren com poc menys que un assassinat i una “deriva catalanista” de Villalba.
Els mitjans de comunicació intervingueren en la victòria i posterior majoria absoluta del PP, i tornaran a tindre pes al 2007 on el canvi polític és, si més no, viable. La divisió interna, el desgast econòmic, i els casos de corrupció del PP són quelcom a eclipsar, un repte complicat, fins i tot per als hàbils dirigents de RTVV.
En eixe context s’entenen, d’una banda, la proposta d’un mitjà digital públic llançada pel portaveu del Consell, i d’altra, les adjudicacions del gruix de la Televisió Digital Terrestre a grups audiovisuals molt propers al PP. La sospita és lògica; Camps necessita més aparell mediàtic per a conservar la seua hegemonia.
Qui llegix açò deu respondre a un perfíl de ciutadà crític, format i reflexiu però.. què passarà amb la resta, la gran majoria? No cal filar molt per percebre la indiferència generalitzada respecte als “Pecats Populars”. Ni els casos Fabra o IVEX, ni l’enfrontament entre campsistes i zaplanistes semblen llevar la son al país. No estan en el centre de les preocupacions ciutadanes ni molt menys als titulars dels informatius de RTVV (on allò que preocupa és un inoportú mapa al Camp Nou). El control partidista de l’agenda mediàtica, no obstant, no pot explicar-ho tot...
Sense caure en frustrant pessimisme caldrà fer autocrítica i alguna cosa més... Així, seria positiu augmentar la base social del nostre pensament i eixamplar-lo més enllà de la nostra “capelleta” habitual. He d’aconseguir que el nostre discurs siga percebut com alguna cosa positiva -que ho és!- pel veí del 5é. Es tracta, per recòrrer a la consigna, de convèncer per a vèncer.
No tenim -ni tindrem a mitjà termini- capacitat per fixar l’agenda mediàtica. Per contra, sempre podrem intentar fer millor algunes coses. Si més no una part del nostre èxit o fracàs depèn de nosaltres i no de Lluís Motes.. És possible fer un esforç per tal d’entendre a qui ens ha d’entendre? Haurem de fer-ho si volem convèncer i optar a vèncer. O potser no?
El 1994 una de les manifestacions més sonades del nostre país, amb l’objectiu d’engrescar l’esquerra valenciana (...o similar), recorregué el centre de la Ciutat de València. Els informatius de Canal 9, llavors baix control socialista, cobriren amplament l’esdeveniment. Tot i això (o gràcies a...) la dreta valenciana mobilitzà bona part de l’electorat i guanyà aquelles eleccions.
PP i UV, socis llavors, havien tingut l’ajuda de “Las Provincias”, que els (z)aplanà el camí de l’èxit. El fastigosament habitual discurs anticatalanista del diari de M.C Reyna, fou un factor influent per al canvi polític. El diari també afavorí la fagocitació d’UV pel PP. La mort de Lizondo i la tímida redefinició s’explicaren com poc menys que un assassinat i una “deriva catalanista” de Villalba.
Els mitjans de comunicació intervingueren en la victòria i posterior majoria absoluta del PP, i tornaran a tindre pes al 2007 on el canvi polític és, si més no, viable. La divisió interna, el desgast econòmic, i els casos de corrupció del PP són quelcom a eclipsar, un repte complicat, fins i tot per als hàbils dirigents de RTVV.
En eixe context s’entenen, d’una banda, la proposta d’un mitjà digital públic llançada pel portaveu del Consell, i d’altra, les adjudicacions del gruix de la Televisió Digital Terrestre a grups audiovisuals molt propers al PP. La sospita és lògica; Camps necessita més aparell mediàtic per a conservar la seua hegemonia.
Qui llegix açò deu respondre a un perfíl de ciutadà crític, format i reflexiu però.. què passarà amb la resta, la gran majoria? No cal filar molt per percebre la indiferència generalitzada respecte als “Pecats Populars”. Ni els casos Fabra o IVEX, ni l’enfrontament entre campsistes i zaplanistes semblen llevar la son al país. No estan en el centre de les preocupacions ciutadanes ni molt menys als titulars dels informatius de RTVV (on allò que preocupa és un inoportú mapa al Camp Nou). El control partidista de l’agenda mediàtica, no obstant, no pot explicar-ho tot...
Sense caure en frustrant pessimisme caldrà fer autocrítica i alguna cosa més... Així, seria positiu augmentar la base social del nostre pensament i eixamplar-lo més enllà de la nostra “capelleta” habitual. He d’aconseguir que el nostre discurs siga percebut com alguna cosa positiva -que ho és!- pel veí del 5é. Es tracta, per recòrrer a la consigna, de convèncer per a vèncer.
No tenim -ni tindrem a mitjà termini- capacitat per fixar l’agenda mediàtica. Per contra, sempre podrem intentar fer millor algunes coses. Si més no una part del nostre èxit o fracàs depèn de nosaltres i no de Lluís Motes.. És possible fer un esforç per tal d’entendre a qui ens ha d’entendre? Haurem de fer-ho si volem convèncer i optar a vèncer. O potser no?
| Tweet |
1 comentari:
Gràcies pel que dius al meu blog. Jo no havia entrat mai al teu, ara m'hi estaré una estoneta.
He de confessar que l'últim Avanç que vaig comprar era el que portava el cd dels cantants en valencià, però el compraré més a sovint.
Fins prompte!
Publica un comentari a l'entrada