divendres, 6 d’octubre de 2006

Seny(-eres)

Tema socarrat el de la senyera per part del valencianisme (i no només per ell) i no per això menys injustament tractat. Ara que s'acosta el dia nacional, alguns balcons del país penjaran uns drapets de dos o tres colors (o fins i tot més) per recordar que eixe dia passa alguna cosa especial. I això fa que els drapets cobren especial rellevància, com la tenen els plàstics del Jo no t'espere per als qui els penjàrem durant la visita papal a terres valencianes, o la tenen els llaços negres, els blaus i els rojos. Plàstics i teles són això però no només això, com resulta de totes totes evident.
Signifiquen allò que algú, de manera reeixida vol que signifique. I per a esta tasca, la de legitimar un símbol , tiren mà de diverses estratègies, entre d'elles la sempre recurrent història.
Fa ja alguns anys vaig llegir una comunicació que el meu amic Àlex Crespo presentà a un congrés de Saragossa, sobre l'ús i instrumentalització de la història durant la transició valenciana. Era un congrés d'historiadors i la comunicació parlava als assistents d'eixa especificitat valenciana del trànsit cap a la democràcia. A la resta de territoris, fins i tot als que tenien conflictes nacionals, les coses no seguiren el mateix camí, nosaltres però, li donarem un toc "made in valencia" i convertirem la història (i la filologia i l'onomàstica...) en protagonistes, aparents, de la transició.
La senyera, o el seu plural, i els intents per donar-li legitimitat des de la història foren un dels fronts oberts que convertiren la transició democràtica en un debat popular sobre la identitat. Fins a tal punt que el tret definitori, (el tall) sobre el que configurar bàndols en este procés (en realitat per a camuflar davant la ciutadania els autèntics bàndols en disputa) passà a ser el blau o no blau de la senyera. (Podia haver estat el nom del territori, o la concepció lingüística, també a "debat" dins de la triada...però fou la senyera)
Tothom coneix anècdotes curioses com els intents d'una regidora d'UV per fer-li les proves del Carboni-14 al penó de la Conquesta per demostrar la seua suposada falsedat (ja als anys 90). La crema de la bandera del Consell (quatribarrada amb escut valencià al centre) aquell tens 9 d'octubre de 1979 O la repentina aparició de cercles i afegitons blaus als escuts de tot arreu que abans semblaven innofensius per passar a ser "perillosos agents catalanitzadors".
Però també reaccions al·lèrgiques de signe contrari i teories pràcticament còmiques sobre l'aparició de la corona i el blau (que si falangistes i altres derivacions), la vista grossa d'alguns historiadors sobre elements fonamentals al debat i certa amnèsia sobre el paper d'aquell símbol durant la República que posà en safata l'apropiació del símbol privatiu, i emblema per al primer nacionalisme de principis del XX, per part del que acabà per ser el "blaverisme".
Al remat, se li carregà a la història el pes d'haver de triar quina era la senyera del país. Així, la cerca del símbol es convertí en la cerca de la senyera "històrica" i "vertadera" no del que millor puguera fer la tasca que havia de fer, la que l'Estatut li assignava. Es va voler fer ús de la història i, - amb independència del resultat que no arribà per eixa via- més que ús fou un abús. Com deia en principi, un tema socarrat però no per això menys injustament tractat.
I aixi, els pals amb els que els valencians s'ostiàrem durant els 70 (80-90?) i amb els que per cert massacraren al nacionalisme, quedaren discretament camuflats com a màstils d'una senyera. I això sempre queda més elegant que portar un amenaçador pal nu que potser haguera cantat massa...
Ventdcabylia amb l'ajuda del seu bon amic Andarella s'han currat un article que cal llegir a la Wikipedia així com les reflexions que sobre el tema fa el primer al seu blog.
************
PS: Confesse que amb els anys i com a nacionalista he anat perdent interés en el tema , doncs per molt simbolisme que tinga una bandera, (i considere realment important el simbolisme en la creació de consciències col·lectives!!!!) no hi haurà cap senyera que cree llocs de treball, facil·lite l'accés a l'habitatge, protegisca el territori, genere major i millor distribuida riquesa, contribuisca al progrés social o ens atorgue un major pes polític. Sí, realment ha acabat per avorrir-me fins a l'extrem...
No obstant insistisc en que, si este és un passatemps que ens han ficat als valencianistes a mode de Sudoku infernal per a tindre-nos entretinguts i dispersos, no estaria de més que l'anàrem ressolguent, amb calculadora si cal. A vore si així d'una vegada per totes tenim el temps lliure i les excuses caducades per dedicar-nos a "tot-allò-que-vertaderament-importa" i de pas ferramentes útils per a avançar cap a la construcció nacional de la única manera que se m'acut (descartat el cop d'estat i la intervenció divina, of course) ; sumant animetes a la consciència nacional. I pera això, vulguem o no, necessitem alguna cosa més que (però també) draps o plàstics.