dilluns, 27 de novembre del 2006

No més obstacles per al procés de pau

Dissabte uns quants milers de persones eixiren al carrer a Madrid en contra del procés de pau amb ETA. Eixes persones podrien haver optat per sumar-se als actes contra la violència de gènere que cada any es cobra a l'estat la vida de centenars de dones, però que a més a més, ferix greument la integritat física i moral de milers de dones, uns casos amb menys ressó.
Plovia a Madrid alguna cosa més que aigua quan aquella manifestació és convertí en un clam contra el procés de pau amb l'Asociación de Víctimas del Terrorismo al front i el PP al darrere. No els direm "pancarters" pel fet que hagen descobert eixa saludable costum de reivindicar coses al carrer (oposició als matrimonis homosexuals, oposició al retorn dels papers de Salamanca, oposició a la conversió de la religió catòlica com assignatura optativa...). Els podrem dir, però irresponsables, almenys els qui espenten a la massa a posar més obstacles dels preexistents a un procés de pau tan desitjat com necessari.
La manera d'enfocar este procés és una de les claus de l'enfrontament mediàtic entre PP i PSOE d'eixe estat del que a dia de hui valecians i valencianes formem part. Convertit per tant en ferramenta electoral els populars es postulen com a màxims defensors de la memòria de les víctimes front a un partit socialista acusat de traidor. El PSOE assegura que el procés no inclou cap negociació sobre preu polític i recorda allò que en el seu moment va dir i fer el govern d'Aznar. En un últim intent per explicar-ho estrenen hui un vídeo que segurament donarà molt a parlar.
Personalment tot i que com molta altra gent he sofert altre típus de violència per suposades motivacions polítiques (d'eixa que no mai ix per la tele) per fortuna mai he patit un atemptat terrorista d'ETA, ni cap segrest, ni cap intent d'extorsió. Cap pistola ha apuntat al meu clatell però això no m'ha impedit sempre sentir-me solidari amb les víctimes.
Recorde encara aquells dies d'estiu quan E.T.A va segrestar a Miguel Angel Blanco amb certa emoció. Potser tindria 14 anys i junt a Gonçalo, amb qui sovint discutia sobre això de la valencianitat, fèrem tot allò que estava a les nostres mans per sacsejar les consciències de la ciutadania valenciana per a tractar d'evitar el dramàtic final que a tots ens colpejà. Crec recordar que després de parlar amb altres dels concentrats a les portes de l'Ajuntament de València aquell migdia anàrem a un parell de ràdios locals, enviàrem fax als mitjans i fèrem telefonades. Voliem que eixe dissabte a les 16:00 tota València estiguera allà i tot i que no estava tothom, des del cap-i-casal del país , com des d'altres nombroses localitats valencianes, un grapat de gent compartirem en silenci aquelles angunioses hores. Aquells dies valencians i valencianes èrem bascos i basques.
Ho tornaria a fer, si E.T.A trencara la seua treva i reprenguera el camí de l'extorsió i la violència, tornaria a exir al carrer per dir Ja n'hi ha prou, Bakea behar dugun o qualsevol d'aquelles consignes acompanyades d'un llaç blau. I trobe que des d'eixa solidaritat amb les víctimes, i eixe desig de pau, som moltes les persones que volem dipositar les nostres esperances en el procés de pau i que ens repugna que este puga esdevindre una ferramenta partidista per a guanyar (o fer perdre) vots. Al cap i a la fi, la pau és un objectiu per a tota la societat i per tant assolir-la o no serà un èxit o fracàs per a tothom. I a mi em fa la sensació que hi ha qui vol que fracassem, i això, ja m'entendreu, m'emprenya.
Coalició Compromís BLOCBLOC JOVE Tirant lo Blanc escola valenciana Inbtersindical valenciana Valencianisme.com