divendres, 22 de desembre de 2006

De Impura Natione, 20 anys després

Anit vaig estar al sopar d'homenatge a Damià Mollà i Eduard Mira amb motiu del 20é aniversari de De Impura Natione, obra guanyadora del premi Octubre d'assaig al 1986 (premi Joan Fuster) que cada any organitza l'editorial 3i4 encapçalada per Eliseu Climent.
Aquella obra suposà un important punt d'inflexió en el debat identitari valencià. De fet suposà l'apertura d'un debat sobre la manera en que s'estava realitzant aquell debat. A l'analitzar l'escletxa valencianista en dos tradicions, la del "nosaltrisme" i "ratpenatisme" (que només la transició convertí en antagònics per la intrumentalització política del conflicte) aquella obra suposà l'inici d'allò conegut com a valencianisme de conciliació com a condició prèvia per als autèntics reptes dels valencians (que de vegades ens oblidem que el valencianisme és un mitjà i no una finalitat!!!).
El llibre, en guanyar els Premis Octubre, va ser capaç d'obrir un gran debat a la societat valenciana. Les pàgines i pàgines dedicades al Levante durant aquells anys són una bona mostra, com també ho és la publicació , anys després, d'un segon llibre que recull el guant llançat pels dos sociòlegs, Document 88, obra col·lectiva publicada també per l'editor Eliseu Climent (un any on el premi d'assaig fou declarat desert mentre que el jurat recomanava la publicació d'este treball i de la Pesta Blava, de Vicent Bello) . Però anit, a banda de les referències a la Joventut Valencianista (JV) i al Tirant lo Blanc, allò més recordat foren les tertúlies de l'Hotel Inglés. Per aquell escenari passaren personatges ben dispars, com Josep Guia (PSAN) i Gonzalez Lizondo (UV) per fer esment als casos amb major morbo, però també molts altres dirigents polítics, rectors universitaris, empresaris, editors, intel·lectuals... tots de l'òrbita del valencianisme , aplicat ací el concepte amb una gran generoitat i amplitud. Unes converses d'una època d'efervescència, dirigides pel professor Vicent Franch, que potser hui caldria rescatar de l'oblit tal i com intentaren Valencians pel Canvi i el Tirant, l'any 2004.
La nit ha estat de retrobament per a gent de procedència dispar.... i de destinació, almenys momentània, també dispar. I ha estat una nit de recordar anècdotes, algunes d'elles molt agredolces com la que relatava un conegut professor universitari al respecte de Lizondo. Quan el polític valencià havia vençut la seua por al públic de formació universitaria algú li preguntà...
- Vicent, i els valencians i els catalans no compartim una mateixa llengua?
la resposta de Lizondo fou:
-Sí, però diguem-li valencià.
Amb sorpresa, el mateix interrogador afegí...
- I això no podries explicar-ho als teus i així deixem de fer el ridícul?
La resposta del dirigent d'UV no pugué ser més il·lustrativa:
-No, que se me desmonta la paraeta.
Anècdotes a banda, caldria molt més que un post per analitzar l'impacte d'aquella obra en la configuració actual del valencianisme si bé m'agradaria destacar dos aspectes què ja he compartit amb el públic quan m'han lliurat l'exemplar número 5 d'una edició especial limitada.
D'una banda , trobe que Mollà i Mira poden estar satisfets per haver aconseguit que, dins d'un moviment tradicionalment cainita, fraticida i especialment parricida com és el nostre nacionalisme, una generació participe d'un homenatge als seus pares. És una de les ensenyances que la seua obra ens deixa.
I l'altra, encara més gratificant. Gràcies a agossarades reflexions com les seues, hui en dia hi ha una part de la joventut valenciana, per mínima que siga, que no necessita triar entre opcions antagòniques ni plantejar-se terceres vies per accedir directament al valencianisme.
Afig ara un pensament que m'he reservat, i és que trobe que perdriem e temps si ara dedicàrem nous esforços per fer convergir allò que potser ni cal. Ara, el repte és ben clar tot i que complex, fer convergir el nacionalisme valencià amb la propia societat valenciana. En eixe procés estarem tothom qui haja d'estar, ni més ni menys.
I permeteu-me que compartisca també una anècdota personal. En acabar l'acte m'he acostat cap als autors per tal de demanar-los, com molts altres, una signatura "pa un net" de la seua obra. Fruit de la meua petició, tinc aquell exemplar dedicat a un Pau Net a qui potser li faria il·lusió quedar-se amb el llibre que Pere Fuset incorporarà a la seua biblioteca. ;)

2 comentaris:

Enric Gil ha dit...

Impagable això de "Pau net",és que eres.......

Anònim ha dit...

http://compromis2007.bloc.cat