Símbols.(dels collons,els ovaris.... i la valencianitat)

De quan en quan cal recordar obvietats tals com que els símbols són això mateix, símbols, nascuts per a simbolitzar coses amb un objectiu determinat. Són símbols doncs aquells que tenen un valor representatiu donat per una col·lectivitat. De vegades però alguns símbols poden tindre significats contradictoris o fins i tot contraris segons qui els empre o interprete. El cas més bestia del que us dic és possiblement la (poc) coneguda esvàstica (tireu ma de viquipèdia) concebuda com a símbol de vida, sort i del Sol i estigmatitzada pel Partit Nazi com símbol de repressió, horror i mort. La seua prohibició a Alemanya i a altres estats és d'allò més lògic i convenient tenint present el dolor i la mort que produï al vell continent una de les majors desgràc un ies que hem patit la humanitat. Tot i aixó només un estúpid aspirant a Goebbels podria aprofitar-se de la coincidència d'aquell símbol amb el lauburu basc, sovint utilitzat pel nacionalisme basc per estigmatitzar a un moviment que en la seua abrumadora majoria és democràtic. (Dissortadament el nacionalisme espanyol en té uns quants d'aspirants a Goebbels i per tant trobareu per la xarxa qui ho fa... no seré jo qui els envie visites...)

Els qui em veieu vindre direu que faig trampa. Parle d'un símbol en dos espais i temps diferents, teniu raó, potser haguera estat millor parlar de l'Arrano Beltza o de la bandera de Nafarroa. (una vegada més viquipèdia..)

A casa nostra sabem com de delicades són estes coses dels símbols. Més encara... de fer símbols per "anar a la batalla" hem arribat a anar a la batalla pels símbols i en alguns moments fins i tot arribant a desvincular-ho d'allò. I en eixa batalla alguns donaven amb el drap i altres amb el màstil... però eixa és altra història.

Pel que fa a les controversies sobre la/es senyera/es valenciana/es , per a variar (sic) hem donat tradicionalment més importància als símbols que als simbolitzats ...o al que simbolitzen per a estos. Dit d''altra manera, hem centrat massa les nombroses dissertacions en els aspectes vexil·lològics i historicistes i relativament poc en l'aspecte social de l'assumpte.

Al remat, en el clàssic debat sobre draps importa relativament poc l'origen reial, celestial o marcià d'una o altra (vegeu el complet viquiarticle) si ho comparem amb el valor que la col·lectivitat cridada a ser representada li dona. I ja que parlem des d'una òptica valencianista no estaria de més que ens preocupàrem per esbrinar i entendre quin o quins són els símbols amb una carrega emotiva positiva de "valencianitat". La broma sorneguera, molt típica als àmbits identitaris, sobre la conveniència d'adoptar un símbol nou, posem per cas la bandera pirata, tindria absoluta validesa siforem capaços de presentar-la, de manera reeixida, com un símbol valencià. Com que dubte de la viabilitat del projecte, deixem-ho com allò que és... una broma.

La història (l'eixida recurrent...) ens deixa entreveure com les quatre barres nues han estat un símbol del Rei a tots els seus territoris; com una corona (on el blau només servia de fons, per destacar) servia de símbol privatiu per a la ciutat primer i per al seu antic regne després segons avancem en la història moderna; com la Renaixença recuperava el Penó en record a un passat percebut com gloriós; com el primer valencianisme polític ho alternava tot o substituia la corona per una estrela a l'ús nacionalista,; com l'esquerra valenciana combatia el feixisme amb una tricolor autòctona per a què més tard el monstre franquista l'engolira com va fer amb tantes altres coses; com el fusterianisme amb un fort component antifranquista enlairava les quatre barres nues reclamant llibertat, com totes confluïen en un clam per l'autogovern en la primera transició i acabaven per esdevindre antagòniques durant la "Batalla de València"; com s'oficialitza una i es dimonitzava l'altra i a la vegada s'intentava oficialitzar una i es menyspreava una altra... la història però continua "gràcies" o "malgrat" Estatuts d'autonomia... i els simbols valencians representen la valencianitat en singular i plural.

Fa alguns dies un grup d'anticatalanistes, als que podriem anomenar també com antivalencianistes sense porblemes, àtacaren les parets de la Casa Fuster a Sueca amb unes pintades on junt a l'acusació de "Fuster nazi" que li feien a l'intel·lectual valencià pintaren una senyera valenciana tricolor. Fent-ho no embruten tant ni la seua memòria (...van mancadets de credibilitat esta gentola) ni la seua casa (una brigada antigrafittis trobarà la solució) com embruten un símbol que per a una part molt gran de la societat valenciana és un símbol de valencianitat. Ho fan sobretot als ulls de molts valencianistes que tenen en Fuster un referent ("EL REFERENT") i que des d'una òptica estrictament quatribarrada troben un motiu més per rebutjar allò que poden considerar "afegitons" . No és però cap taca que un bon dissolvent no puga esborrar més encara quan el sobiranisme valencià necessita més de sumes i de recuperacions que de restes i renuncies.

Una bona neteja seria trobar el proper 5 de maig una autèntica pluralitat de símbols de valencianitat caminar junts per reivindicar la nostra dignitat nacional, la dels valencians i valencianes. No entenc alguns comentaris amenaçadors de no ser què considerem que la rancúnia pot fer derivar-li a un en la bogeria o la imbecilitat.

Al País Valencià passen coses molt extranyes... és hora de traure trellat, no creieu?

Tweet