dijous, 14 de juny de 2007

Valencianisme: receptes màgiques.

Ja vaig llançar mínimament la qüestió a un post i tot i honroses excepcions les respostes anaven més pel sentit de corregir-me la confusió en el gènere del terme sindrome que en el fons de l'assumpte. Com que els Fuset's som cabuts per natura i no em resistisc a pensar que la qüestió és anecdòtica assumisc la manca de claretat. Tractaré d'exposar de nou , ara de manera oberta, la qüestió que no per políticament incorrecta és menys determinant per a corregir, si s'escau, la política del valencianisme.

Juguem a la política-ficció a la que estem acostumats i acostumades. Posem per cas que demà hi ha eleccions a Corts Valencianes i que concorre una única opció nacionalista.

Posem per cas que tots els nacionalistes ( almenys/fins i tot, els que ens afirmem com a tals) agarrem eixa papereta i la dipositem dins de les urnes. Açò comporta que hi ha zero competència, zero abstencionisme, no es troba contradicció amb les diferències d'ubicació personal en l'eix esquerra-dreta, tampoc no en la concepció identitària , ni simbòlica, ni lingüística i cultural, ni en el marc nacional.... Així i tot, el resultat seria limitat, més encara, seria curtet. (Però no us desanimeu, això mai no passarà!)


Tan evident o més com que hi ha "nacionalistes" que no voten "partits estrictament nacionalistes" és el fet que determinades opcions nacionalistes han aconseguit atraure a votants no estrictament nacionalistes. Ja siga pel candidat, per la pressió de l'amic, per castigar a l'altre, per un punt del programa, per la imatge, per la sintonia electoral, per la gestió local, per fer front al bipartidisme.. o per qualsevol raonament més enllà del terreny estrictament ideològic, hi ha qui ha votat nacionalisme sense ser-ho, estrictament, de nacionalista.


Per atraure eixe vot els partits nacionalistes s'han basat en estratègies ben diverses i en ocasions, als ulls de l'electorat, fins i tot contradictòries. He de dir que totes elles em semblen legítimes tot i que entendreu que personalment no puga trobar-les encertades per igual. No obstant tinc més dubtes que respostes sobre quina és l'estratègia òptima, la més útil, la que maximitza els resultats. Però almenys hauriem de tindre ben clar que eixa és la que necessita el nacionalisme per avançar en el seu propòsit d'actuar des del camp polític per assolir els seus objectius. El valencianisme, com qualsevol altre moviment de reivindicació nacional , al segle XXI serà polític o no serà.


Hi ha per descomptat el 5%. Una mostra cruel de com el darwinisme polític li fa la punyeta al nacionalisme valencià i li obstaculitza la seua evolució, adaptació i creixement "natural" des de les institucions. Però hi ha també un espai nacionalista molt reduït. Un punt de partida insuficient que obliga a fer malabarismes o al que amb un llenguatge més políticament correcte podriem qüalificar d'esforços estratègics per a fer creixer l'espai.
Al cas valencià hi ha una altra particularitat. L'espai natural de creixement per a qualsevol nacionalisme és el contigu, però al nostre cas l'extens camp de l'autonomisme/regionalisme està preservat del conreu pel mur de l'anticatalanisme que fa poc menys que impossible penetrar-ho. Nacionalistes i regionalistes tenen, a més a més, una concepció identitària, la idea del "ser valencià" enfrontada. La manca de diàleg entre tots dos espais socials és encara més, l'autèntic i més sagnant camp de batalla. Un fet que ha permés als discursos nítidament espanyolistes eixir ben parats. (Ho explica amb molt més trellat Rafa Castelló a El país com a argument. Nacionalismes al País Valencià i Catalunya)
La consolidació de l'estat autonòmic és clara i l'increment dels posicionaments nacionalistes no és precissament vertiginós. No és qüestió de sentar-se i esperar que la demografia ens done la raó per que res fa previsible que això puga passar. No hi ha més remei que moure fitxa i banyar-se el cul. I banyar-se el cul implica arriscar.

"Si tirem per allà guanyarem per ací però perdrem per allà" és una afirmació tradicional en qualsevol discussió sobre estratègies polítiques de la causa. El repte per al valencianisme és arrossegar en la seua inexorable aventura d'apertura, siga quina siga, al màxim possible de nacionalistes per tal que la suma siga això, una suma i el resultat suficient. No hi ha altre camí però si milers de fòrmules màgiques per assolir-ho. Tot i els dubtes que confessava adés, no vaig a ser menys i reivindicaré la meua.
- Ubicar el valencianisme en unes coordinades nítidament progressistes però on importen més les polítiques del benestar i la qualitat de vida que les grans declaracions ideològiques. Esdevindre garantia de progrés amb ambició i realpolitik.
- Contribuïr decidídament a desconflictivitzar la identitat valenciana minimitzant la divergència entre la nostra concepció i la que és hegemònica al país. (La convergència entre valencianisme i societat valenciana... mai entre outsiders!)
- Incidir en la proximitat del projecte amb la ciutadania i la societat civil i explotar al màxim l'experiència municipal, terreny on som, cada vegada més, percebuts amb normalitat per l'electorat.
- Denunciar l'amenaça del bipartidisme com un perill empobridor per al debat polític.
- Oferir un producte que siga garantia de polítiques en clau valenciana i de reivindicació d'un major pes polític tant a l'estat com a Europa.
- Practicar un valencianisme cívic, no essencialista i sense excessius apriorismes, , basat en el concepte de ciutadania i d'actualització constant.
-Treballar molt i creuar els dits...
Esta és la meua recepta màgica. Feu la vostra reflexió i coherentment la vostra aposta. Però siga com siga, si sou nacionalistes no deixeu de banyar-vos el cul que n'hi ha massa en joc.

8 comentaris:

Anònim ha dit...

Tens molta rao en tot el que dius de quines son les bases per a anar endavant però, debem pensar que al BLOC hi han nacionalistes tan de dretes, d'esquerres, com de centre, i que encara que als nostres estatuts, els del partit, diga que som de esquerres, no estem en el moment de encarrilar-se per cap, debem ser un sol, NACIONALISTES PROGRESISTES, eixes es el nostre camí i des de ahí debem d'anar avançan, perque com be diu el secretari Comarcal de l'Alcoià-Comtat, en Ximo Victoriano, mai ens han eixit tan cars dos diputats, no se sí sols deu ser a la meua comarca, però, es desgarrifos tot el que el PP está intentant fer, i encara el boten perque no tots han veuen amb bons ulls a la Gloria Marcos, però sí, per la gent que n'he estat parlant i que m'ha parlat, els cau be Enric, però com n'está a la sombra....no el deixaran treballar, i n'estarem a la sombra d'Esquerra Unida(aquestos son els comentaris que es fan pels carrers de la meua comarca).
Pense que debem d'anar com el que som, nacionalistes, i aglutinant a tots els que conformen el nacionalisme, independentment que en siguen més de dreta o d'esquerra. Sí anem per aquest camí, i ja parle més com a valoració personal...mai arrivarem al canvi;penseu que la gent está observant com Esquerra Unida está desmoronant-se i per aixó el nombre de vots, va baixant, açò, ens pot afectar també a nosaltres, em d'anar amb comte. Pense que no debem de sentrarse en el que diguen els nostres estatuts i centrarse més en el que la gent demana, son molts els vots perduts per aquest Compromís, deuriem plantegar-se sí açò deuria d'anar avant. Com a partit polític que escolta, i sap escoltar al poble, debem d'atendre les seues necesitats e inquietuts, i deixar a un costat els papers que ens identifiquen perque de ser així, ens estarem tirant terra als ulls.
Avant amics, avant!!!!
Salutacións, Vicent Català.

Anònim ha dit...

Com va dir una volta un ex-Ministre del estat espanyol, "MANDA HUEVOS" el rotllo que acabes de soltar-nos, hehehee q si Pere, q si... que tenim q tornar al "taronja"... amb això i unes cosetes més t'hagueres estalviat eixe rotllo estil Rafa Castelló.
FES-TE SENTIR!!!

Jaume ha dit...

Com diria el Carretero, "Doncs jo no hi estic gens d'acord".
I és així com jo ho veig. Està clar que les polítiques socials són importants i que podríem dir, de prioritat primera. Peró per què això fóra així, el benestar del que ara per ara gaudim, hauria d'esser més baix del que, a nivell quantitatiu, significa parlar de consciència nacionalista. Es a dir, les polítiques socials estan molt per damunt i molt més desenvolupades, que el reconeixement per part del poble a l'hora de parlar del País Valencià com a res diferent d'Espanya o de Castella, o el que siga dins l'Estat. Cal tornar a fer batalla, aquella batalla de València de la que uns no volen ni sentir-ne parlar i altres simplement no saben ni del que va. I la cosa és que només hi ha un camí científicament probable, i per tant innegable, que parla d'unes arrels valencianes-catalanes que fan el discurs del Fuster, per sempre actual i modern.
El Bloc no pot vendre un producte que tothom ofereix i que per motius evidents no té resposta per a competir amb uns partits forts econòmicament, parlant d'àmbit nacional-espanyol i amb forts arrels als poders polític, econòmic i social. Potser als anys vuitanta valia allò de "farem escoles, hospitals, transport públic...", però ara, avui tot això ja està fet, ara només queda anar ampliant i modernitzant, i eixe és un producte que ja ven com abans. Ja no aplega a tothom per igual, hi ha molta gent que no passa mai per un hospital, o que no agafa mai el transport públic, o que isqué fa ja molt de temps de l'escola. I tot açò fa que el discurs de la política social perda pes. El benestar ben entés és una cosa que ja el tenim dins d'un marc raonablement acceptable, malgrat el percentatge de gent que ens toca patir el dèficit real dels serveis públics (al meu cas pel fill que tinc d'un any).
S'ha de tornar al que fou el despertar d'un sentiment que malauradament soterràrem després la batalla de València. Una batalla que més enllà de la perifèria valenciana, es a dir, més enllà de les comarques que envolten València, com la Safor cap al sud, o Camp del Turia cap al nord, o les comarques de l'interior, gairebé ni ens assabentàrem. Això sí, un dia, de sobte estudiant la EGB, ens trobàrem que havia d'aprendre que ja no érem la comunitat "País Valencià", sinó que ara ens diríem, simplement "Comunitat Valenciana". Que no es pregunta ningú, si abans no erem ni comunitat, ni valenciana?. Doncs no, malgrat la seua importància, ningú no s'ho pregunta. I per què?. Doncs perquè ara per ara a ningú preocupa qui fou el Fuster, o qui fou L'Estellés, el Guarner, ni total la colla que representa un abans i un després d'una època de despertar nacional. I no és una cosa de despit, és simplement que no s'ha aprés a les escoles i per tant, després trenta anys des que vingué la democràcia, doncs les noves generacions no tenen ni idea, i els pares d'estes generacions, que són els nascuts més o menys als setanta, doncs tampoc no tenen ni idea. I clar, quan tu anomenes al Fuster i companya, la gent, la joventut no sap ni del que parles. I és ahí on està el nucli principal, la zona zero, el principi de la nostra poca realitat quantitativa de consciència nacional.
Cal tornar a parlar del Fuster, i cal promocionar ara més que mai el seu "Nosaltres els valencians", i cal parlar del Francesc Mira i de la seua obra que malauradament, fora de l'àmbit nacionalista-intel·lectual ningú no coneix ni sap qui és. I s'ha de promoure els treballs de la universitat com ara el documental "Del roig al blau", i s'ha de parlar del web "Antiblavers.com", i a partir d'ahí, doncs a poc a poc ficar la gent al món de la cultura catalana, i donar a conéixer els "vilaweb", el "racó català", el "valencianisme.com". Cal també dir a la gent nova que desperta ara, que no passa res sinó escriu o no parla el valencià, que tot es qüestió de temps. Jo mateix ja t'hauràs adonat del coneixement tant pobre que tinc del lèxic. Però és igual, estic estudiant i estic aprenent i estic a la faena d'aprendre cada dia una miqueta més. I això és el que importa. Un dia em desvalencianitzàrem, i ara, gràcies als Fuster, Mira, Obrint pas, Sau, Vilaweb, i un llarg etc; doncs vaig fent camí.
I en aquest despertar, podeu estar segurs que no té res a vore ni les polítiques socials, ni el parlar del col·legi del xiquet, ni de l'hospital comarcal, que ara volen fer-mos pagar per fer servir el parking, ni res d'això. La cosa a estat exclusivament pel descobriment d'uns llibres dels que fins ara (fa uns tres anys) ningú no m'havia parlat mai.

Anònim ha dit...

Clar que aixó tenim que difondreu, però, també cal difondreel reflex d'una realitat que malauradament no es de benestar per a tots, tenim que denunciar la falta de mitjans, la falta d'escoletes, els barracons, la prostitució que está sofrint el Medi Ambient,...debem de donar a coneixer als nostres ciutadans quines son les nostres arrels més properes, i no pensar que tots hem aparegut despres de franco y que Suarez va ser el salvador, es veritat que per a que la democracia en l'Estat Espanyol es conformara va ser important el paper de Suarez, peró, qui coneix que son les Furs, la Batalla d'Almansa, el 25 d'Abril, el 9 d'Octubre,....molta gent celebra estes dates, desconeixent el sentit, i sols perque els que manen ens donen festa, però aquestes dates tenen un sentit molt important i crucial per a nosaltres, és, el que ens diferencia de la resta.
Alabe tot el que benbolgut amic has dit avans, peròcrec que també cal oferir una altra forma de treballar i de fer política per a tots.
Vicent Català

Xe Fu7 ha dit...

Jaume, sincerament... trobes que la solució passa per reobrir la Batalla de València i confiar en que la gent li pegue una ulllada a les biblioteques de tots nosaltres? Trobes que així hi haurà qui vorà la llum i la massa ens donarà la raó? Disculpa'm però no es que siga esceptic... és que ho trobe extremadament innocent. Així i tot gràcies per la teua reflexió.

A l'anònim del manda huevos. Trobe que qualsevol estratègia, i tu definixes de manera caricaturesca una. s'ha d'argumentar i explicar per que no crec que s'hagen d'adoptar testicularment o per impulsos. A mi m'agraden molt els ·rotllos· que amolla Rafa, tot i que siga per debatre'ls.

A Vicent Català. Discrepe una miqueta del teu escrit. Trobe que així i tot hem d'actuar en unes coordenades progressistes. Primer per que és el que som, segona per que forma part de la cultura política del nostre espai tradicional i no el podem abandonar i tercera per que convertir el valencianisme en garantia de progressisme és també una via de creixement. Això no lleva ni la diferenciació del producte ni el pragmatisme ni la força del discurs valencianista Gràcies també.

Anònim ha dit...

No és nou el teu plantejament, pero és necessari que els que puguen visitar el teu blog els tornen a llegir... Tot lo que siga continuar mirant a Catalunya, ya sabeu cap a on du: el fracàs més absolut.

Vixca Valéncia Lliure!!!!!!!!!

Anònim ha dit...

Soc Vicent Català, et done la rao plenament, son les dues vies de treball que des de hui, ja tot constituit debem dur a terme per a que al 2011 el canvi siga posible!!!
Gracies, Salutacions i a continuar treballant. Els recusos son escassos pero les ganes moltes. Avant!!!!

Anònim ha dit...

El valencianisme no mes es pot construir, des de la defensa del mateix. I aixo no passa per acostar-se a Catalunya, i molt manco ser uns parasits dels seus politics i de les seues editorials. Unicament recuperant l'orgull de ser valencià, pot conduir a l'exit. Sense demagogies, sucursalismes ni complexos.