diumenge, 20 d’abril del 2008

BLOC - ERC / País Valencià - Paísos Catalans

Fem un poc de retrospecció històrica valencianista, tampoc no massa exhaustiva, que no ens vindrà malament. Perdoneu l'extensió....



A finals dels anys 80 les expectatives del valencianisme d'arrel fusteriana, gestades durant la transició i, sobretot, durant la lluita antifranquista. es van vore frustrades. No només es va perdre la batalla identitària de la convulsa transició front a un discurs regionalista, conservador i de formes populistes i en no poques ocasions violentes; aquell valencianisme a dures penes aconseguí assolir una mínima expressió política. Fuster , conscient, com afirmà, que el nacionalisme valencià no alçava "un gat pel rabo" va fer una crida a salvar els mobles, és a dir, la llengua- mitjançant una eixida , o refugi, cultural. Allò en certa mesura acabà per traduir-se en la folklorització d'un nacionalisme que amb no massa problemes podia fer costat al PSOE front a l'anticatalanisme de l'UCD i l'emergent blaverisme polític.



En aquell context algunes veus dins del valencianisme van proposar la revisió dels plantejaments polítics i socials per a cercar una major incidència social. Foren en la seua majoria veus d'un progressisme més moderat (o si ho preferiu, menys radical) que potser per això no participaven de l'alegre sacrifici nacionalista en honor dels socialistes. Aquelles visions i revisions, tot i ser poc heterogènies foren englobades amb el malnom de "tercera via" i el seu éxit passa per plantejar el debat identitari en termes més racionals del que era usual a l'època. Tot i que potser el sociòleg Josep Vicent Marqués, des d'una esquerra ben nítida, amb el seu "País Perplex" (o el socialista Ernest Lluch amb "La Via Valenciana") són pioners en això de revisar al mestre no fou fins a la publicació de "De impura natione", premi d'Assaig Joan Fuster per part de 3i4, quan era clar que estàvem davant una nova manera d'entendre el valencianisme. Nova... o potser no tant, per que els treballs d'Alfons Cucó havien posat de manifest l'absolut desconeixement de la trajectòria valencianista A.F (abans de Fuster) amb la que entroncava. Un valencianisme de marc nacional valencià, amb les conseqüències simbòliques i identitàries que aixó comporta, i de defensa de la unitat lingüística.




Algun pes havia tingut la proposta a jutjar per la transcendència epistolar i periodística adquirida. Dos anys després fins i tot l'entorn d'Eliseu Climent reaccionava amb dubtes sobre la conveniència d'abraçar el nou discurs. Així es deixava desert el Joan Fuster del 87 mentre el jurat recomanava la publicació de dos llibres que representen visions pràcticament antagòniques, "La Pesta blava" d'una banda i "Document 88" d'altra. Ja en el primer, obra de Vicent Bello, s'etiquetava als revisionistes de "neoblavers". La fractura quallava...



Socialment , en este microcosmos del valencianisme dels 90 , el debat tingué conseqüències clares. Les tertúlies de l'Hotel Inglés, i el treball d'aquell grup de joves universitaris aplegats al Tirant lo Blanc, des del valencianisme d'arrel fusteriana tenien fins i tot correspondència del costat del valencianisme tricolor. Així, la Joventut Valencianista, fundada pels expulsats d'aquella UV de Lizondo que els acusava de ser "L'Herri Batasuna valenciana", esdevenia l'altra cara de la moneda que feia pensar que alguna convergència entre tradicions valencianistes era possible.




A l'àmbit polític però les coses no eren tant fàcils. Interessos personalistes, cultures polítiques antagòniques, i sobretot el cerrilisme lingüístic d'UV, feien inviables els intents d'una Convergència Democràtica Valenciana de la que participaven també PVN, ENV i sectors afins a l'exsocialista Blasco. Encara més, l'UPV, s'havia fracturat amb la creació del PVN per part d'aquells que no veieren amb bons ulls el pacte amb EUPV i que reclamaven un discurs polític d'un més ampli espectre.




En realitat, però, el moviment més destacat, i vertaderament determinant en esta història no es produï fins al 1996 al 7é Congrés d'UPV, el conegut com "Congrés de l'Eliana". El debat més important de la Ponència Política d'aquell Congrés era el de fixar quina era la nació dels nacionalistes valencians. L'aposta d'UPV era clara: "La nostra adscripció nacional és valenciana per que el País Valencià és la nostra nació".



Fins al moment, potser de manera més retòrica que pràctica, la nació reivindicada havia estat la dels Països Catalans. Ara però, estos deixaven dè ser una indefugible "unidad de destino en lo universal" per a esdevindre una possibilitat que en qualsevol cas havia d'estar fruit de la lliure determinació dels valencians i valencianes com a poble. Si els PPCC, o un projecte polític compartit per al domini lingüístic, havia d'estar possible havia d'èsser per tant confederal i respectuós amb la sobirania de les seues parts, inclosa per tant, la de la nació valenciana.





A ningú no se li escapa que no és per casualitat que poc temps després Joan Francesc Mira publicara "Sobre la nació dels valencians". Una obra que en realitat podem interpretar com una certa continuació, més agosarada i concreta pel que fa al cas valencià de "Crítica de la nació pura". Em conten amb emoció alguns amics del Tirant com a l'Escola d'Estiu d'aquell any, l'intel·lectual estrenà alguns capítols d'un llibre que havia de servir de vist-i-plau ideològic per a l'arriscat camí que havia mamprés el valencianisme polític.





Mira insistix amb declaracions com"El País Valencià és la meua nació" o allò de la "utopia prescindible" que van suposar, un terratrèmol al catalanisme valencià o al valencianisme catalanista. inclosa ACPV de la que Mira havia estat president fins al 1999, quan l'escletxa era ja insostenible.





UPV per la seua part accelerà la seua convergència amb altres grups nacionalistes, El més important d'ells el PVN que encara havia abraçat amb major entusiasme les tesi del nou, (...o no tan nou) valencianisme. Naixia el Bloc Nacionalista Valencià com a federació de partits primer i com a partit després (2000). La nova orientació ideològica, una reforçada estructura organitzativa i la convicció, expressada quasi quasi com a eslògan en allò de "fer valencianisme és arreglar voreres" van aconseguir pràcticament multiplicar els resultats i superar els 100.000 vots.






Amb el pacte lingüístic cap a l'AVL en marxa i l'estratègia creixent d'absorció d'UV per part del PP, el BLOC assolí la posició de primera força política d' allò que diguem estricta obediència valenciana.




La resistència al nou (...o no tan nou) discurs tingué també materialització política. El propi Congrés de l'Eliana no va estar exempt de tensions per part d'alguns sectors reacis a abraçar allò que consideraven una renúncia. Alguns marxaren, no tots, i això donà certa espenta tant al Front Nacionalista del País Valencià com a la secció regional valenciana d'Esquerra Republicana de Catalunya, que contràriament del que molta gent pensa venen de lluny. Totes dues formacions acaben l'any 2000 per convergir en Esquerra Repúblicana del País Valencià, que malgrat recuperar el nom històric d'un partit valencià de la II República esdevé encara una secció regional d'ERC al mancar, segons reflexen els estatuts d'ERC, de cap típus d'autonomia jurídica efectiva.





En un context d'obert enfrontament entre Pere Mayor i Eliseu Climent, i d'escletxa ideològica entre les dues organitzacions que representen el valencianisme polític i el cultural, ACPV acaba per ser una peça clau per a la progressiva implantació d'ERPV al nostre país. El projecte és potser més inviable però indubtablement més còmode per a la tradició del valencianisme cultural. La forta injecció econòmica des de Barcelona i la manca de mecanismes efectius de pedagogia entre l'electorat fusterianista per part del BLOC feren la resta.




Amb tot la presència d'ERPV al nostre país, encara no ha deixat de ser testimonial. Pel que fa als seus efectes , malgrat una possible divisió del vot nacionalista que deixà l'any 2003 al BLOC a les portes de les Corts Valencianes a falta d'un 0'3% (pràcticament el que obtingué ERC), no són tan importants electoralment com, al meu entendre, en altres àmbits.




D'una banda suposa una certa hipoteca per a amplis sectors de la nostra militància i base social que després del no-éxit del BLOC al 2003 decidixen trencar el silenci expectant i sense recompensa, atemorits per l'emergència d'un discurs catalanista desacomplexat, com el dels vells temps, que ara sí, compta amb duros. Dit clar i ras: amb la seua emergència definitiva ERPV aconseguix frenar l'ampliació del discurs del BLOC puix els republicans suposen un obstacle en l'intent per mantindre captiu el votant tradicional mentre s'exploren nous sectors.




Per a ERC, disposar de federació valenciana suposa la coartada organitzativa amb certa traducció electoral per a un discurs de PPCC més virtual que real a jutjar per la seua praxis històrica. Recorde per exemple aquella benvinguda per part d'ERC a la Nació Catalana a la flama olímpica que arribava a les Terres de l'Ebre des de València, o l'evident i molt més recent de la defensa de Catalunya (la que alguns denominen com a Principat) com a Nació davant la redacció del nou Estatut.





Clar que potser amb Catalunya volien dir PPCC... puix a la declaració ideològica vigent d'ERC, aprovada el 1993, no apareix cap terme diferent al de Catalunya. Això sí tampoc no es contempla cap altre subjecte de sobirania que el indissoluble "poble català". únic que pot autodeterminar-se en el seu conjunt, clar està. Cap ni una concessió al "particularisme regional" al més pur estil Josep Guia. La única referència al terme País Valencià és junt amb la resta de territoris del domini lingüístic d'este "esquarterament, fruit de més de 300 anys d’opressió per part dels estats espanyol i francès, ha fet que els diferents territoris hagin viscut ignorant-se els uns als altres o, en el pitjor dels casos, ignorant la pròpia identitat."





Llegir segons quines coses quan celebrem el 800 aniversari del naixement del nostre rei fundador em produïx molta llàstima...




Al remat el discurs de PPCC per part d'ERC ha estat tan retòric com el de la major part de la tradició catalanista valenciana. No negue però, que aci i allà hi ha gent que hi creu i actua en coherència en clau "nacional" unitària. Cal reconèixer per exemple que la designació d' Agustí Cerdà com a Portaveu al Congrés durant la passada legislatura convida a pensar que allà dalt hi ha qui creu que és vertaderament viable el projecte al País Valencià. Quin motiu sinó per a fer tan magna inversió, econòmica i humana?




Potser en este punt, també els malpensats poden apuntar que hi ha gat amagat. L'enfrontament entre Puigcercós i Carod també té ramificacions valencianes i li dóna a la qüestió dels PPCC un cert valor en clau interna. Per tothom és ben sabuda l'aposta especial de Putxi per la implantació al PV i Balears. Tampoc no massa secret és l'escepticisme de Carod respecte a la implantació fora de Catalunya (o en termes d'ERC, el principat) . Carod té carnet del PSM de Mallorca i em reserve per prudència algun comentari més... Siga com siga, tothom pot imaginar quina acollida te entre la militància valenciana la diferent actitud. Tot siga per ser Califa en lloc del Califa.





I és a este punt precisament al que m'interessava arribar després d'una introducció més llarga que una llonganissa. Exposats els fets entendreu que visca amb certa expectació el congrés d'ERC que tindrà lloc aabs de l'estiu.





Per eixe motiu, entre altres coses, vaig tindre oportunitat de preguntar-li via xat a Joan Carretero, un dels aspirants a la Presidència, per part de Reagrupament.cat, per qüestions que afecten al valencianisme com són el veto exercit per Esquerra sobre el BLOC a l' ALE-Aliança Lliure Europea (federació europea de partits nacionalistes i de progrés) i l'estratègia al País Valencià.





Les respostes no em van deixar decebut. I coindisc plenament amb la seua anàlisi. Trobe que no és lícit que Esquerra, en funció de sentir-se representant de la "nació catalana" vete l'entrada i les relacions amb els nacionalistes europeus al valencianisme progressista i democràtic... De no ser que el que es pretenga es mantindre-nos encadenats a CiU per a poder argumentar l'enfrontament als ulls d' una militància que, amb excepcions, poc pot conèixer del que passa més enllà de l'Ebre cap abaix.




Pel que fa a la necessitat de cercar complicitats també coincidisc. Més encara, crec possible la integració d'ERPV dins del BLOC, com a partit si cal, si accepten la sobirania del poble valencià com a punt de partida per a qualsevol destinació en forma de confederació. Resulta obvi que una determinada visió flexible dels PPCC té cabuda dins del BLOC com ho demostra la realitat de la seua militància plural més encara quan el debat real, sobre la taula, està lluny de plantejar en este típus de matissos una excusa per a l'enfrontament.




Confie en la sinceritat de Carretero al respondré així a estes preguntes complicades i impopulars per a l'independentisme català, poc hàbil en la reflexió sobre els temes valencians. I li desitge bona sort en el seu procés congressual. Més encara després que, entre birres, algun jove militant d'ERPV m'assegurara que "si guanya Carretero, m'apunte al BLOC". Tant de bó passe i no siga l'únic. D'ells i d'altres tradicions puix el BLOC vol ser això, un veritable bloc al que s'apleguen totes les visions compatibles del nacionalisme valencià.

20 comentaris:

Josep Aparicio ha dit...

Al meu parer, i vist des de fora (sóc militant d'Iniciativa), la pregunta no és tant si ERPV cabria dins del Bloc o si els dos partits podrien anar junts a unes eleccions europees, sinó més aviat, si els dirigents del Bloc (i bona part de la militància) voldrien eixes relacions.

Llegint els fòrums valencianistes certifiquem una realitat crua. A saber, que dins del Bloc conviuen dues corrents clarament diferenciades. Simplificant: els qui voldrien ser la CiU valenciana (ara envalentonats després del fracàs de les generals), i els qui voldrien ser l'ERC valenciana. Insistisc, simplificant.

Dir que s'és un partit valencianista suposa, en la pràctica, no dir res. Donar cimloquis per tal de no pronunciar la paraula "esquerra" o "dreta" o "centre" o renunciar a mostrar símbols com la quatribarrada significa, pense, no només no tindre les idees clares, sinó també, avergonyir-se'n de les que sí ho estiguen.

Entrem en política per dur a terme uns ideals. Abans de preguntar-se amb qui anar no estaria de més preguntar-se, primer, què som. I això sembla, i perdona per l'atreviment, que encara, anys després d'haver nascut, ho teniu en interrogant.

Salutacions.

Anònim ha dit...

Jo que he sigut un ferm defensor del Compromís primer i del pacte amb IPV i els Verds després, ara tinc clar, que al 2011 el BLOC ha d'anar a soles i qui vullga sumar-se estic segur que te lloc dins del BLOC de la manera que vullga, com a partit, corrent o com a militant normal.

Jo crec i defense els PPCC i sóc d'esquerres i estic molt orgullós i en senc molt agust dins del BLOC.

Endavant, no podran amb nosaltres.

Anònim ha dit...

Pere, enhorabona pel resum històric. Series un magnífic professor de secundària de Ciències Socials.

ERPV dins del Bloc...Home, parlant amb alguns militants d'eixe partit, no ho veig. Per nosaltres, però, que no siga. Sempre que al paquet també entrara ONV. De fet, des del punt de vista electoral, representen alguna cosa semblant: RES. Però des de la vessant simbòlica, sí. Seria la fi de l'enfrontament familiar del valncianisme iniciat en 1961-62. Si als anys trenta podien conviure un Bayarri o un Sanchis Guarner al Centre d'Actuació Valencianista presidit per Joaquim Reig, perquè no hui en dia la gent d'ONV i ERPV. Clar, sempre que es reconegueren uns mínims: la valencianitat nacional i la unitat lngüística allunyada de l'uniformisme dialectal.

Àlex.

P.D.: Al remat, pense més viable que dins del Bloc estigueren els companys i comapnyes d'ONV i ERPV que la gen d'IdPV, els quals ni han viscut ni han fet la reconversió nacional que els valencianistes sí que hem fet. TOTS els valencianistes, de forma activa o passiva i que tan bé acaba d'explicar-nos Pere.

Anònim ha dit...

m'ha agradat en general el post Pere, tot i que coincidisc amb Àlex en això de que si venen uns deurien vindre els altres.

Per altra banda al primer anònim he de dir-li que al Bloc qui vol portar una quadribarrada la porta, home si la porta! ni vergonya ni res,no sé si hauràs anat a les manis del 25 d'abril...(i per tant els qui volem dur la senyera oficial del PV, una estelada o una estrelada la portem)

Pere Fuset ha dit...

Josep, per a mi dir "partit valencianista" si és dir prou en un context de centralisme i ofrena reiterada de glòries a Espanya. Jo visc el valencianisme des de l'esquerra i això és compatible amb la cultura progressista del BLOC. No crec que s'haja de renunciar al que dius, però molt menys pense que el BLOC haja de renunciar a connectar amb la societat valenciana. Gràcies pel teu comentari i benvingut a este blog.

Anònim, jo tampoc no tancaria la porta a acords amb altres formacions. Tant al 99 com al 2003 ho vam fer amb bons resultats.ës bo cercar complicitats quan estes són compatibles. No crec que el problema siga tant de socis com de certa feblesa en ocasions per marcar clarament quin és el discurs que volem projectar. I això està en les nostres mans solventar-ho.

Àlex, gràcies per les bones paraules. Tant a tu com a Amadeu dir-vos que obviàment el mateix que he dit per a ERPV servix per altres sensibilitats, per descomptat el valencianisme tricolor és una, i efectivament és més una questió qualitativa que de numeros electorals. Crec també que els companys d'IdPV tenen cabuda. Ens hem passat molts anys convidant-los a deixar el sucursalime d'EUPV com per a que ara no els contemplem. Què han de fer reflexió? Doncs sí, i nosaltres també. i nosaltres també..

Anònim ha dit...

Seria això mateix: simbolisme.

Però tingueu clar que ni uns ni altres entraran.

I en el poc probable cas que entren sempre hi hauria una escissió més radical que tindria els mateixos plantejaments...

Aquesta és la realitat

Faustí Barberà ha dit...

Debats interessants però certament estratosfèrics per a la realitat del porble valencià.

Xafem terra.

Faustí Barberà.

Pere Fuset ha dit...

Anònim. jo no ho tinc tan clar. En qualsevol cas és cert que sempre hi haurà qui vulga fer la guerra pel seu compte.

Faustí, efectivament a mi la convergència que més m'importa és la de valencianisme-societat valenciana i per això acostume a parlar de moltes altres coses a este blog.

Ara que està vist que si el que vulguera és tindre centenars de visites i nombrosos comentaris, pots com estos funcionen infinítament millor que els que parlen sobre servicis públics, economia o les realitats del dia a dia...

D'altra banda, i de bon rotllo, si hem de xafar terra, fem-ho tots plegats que l'orientació qüotidiana del teu blog no dista massa de la d'este post.

Anònim ha dit...

Pere,

Un anàlisi impressionant, i les preguntes a Carretero a mi em van omplir d'il·lusió. Ja saps que vam parlar de la situació dels militants del BLOC que vivim a Catalunya, i no m'esperava que des d'algú d'Esquerra es contestara am tanta claredat.

Encara en dic una altra: si guanya Carretero (i si és conseqüent amb el que diu), jo també m'apunte al doble carnet BLOC - ERC.

Nomdedéu ha dit...

Felicitats Pere. Si l'adscripció nacional, la fidelitat als origens i l'acceptar el que ú és, s'ha de definir per la bandera que porta a les manis, aleshores jo sóc de Pedro del Hierro que és on compre les camises.
La política és una cosa bastant més seriosa. El BLOC és el que fa. I el que fem, són les nostres polítiques municipals, a les diputacions i ara també a les Corts. Això és el que som. Arreglem voreres. I fem polítiques de progrés. Això és el que som. La política no son banderes, no son declaracions, no són etiquetes. Son les realitats qüotidianes.
Definir-me com no se quina cosa no significa estrictament res. És el treball el que ens avala.
Les banderes son simbols. Però qui encara creu que per definir-se en política cal enlairar una bandera o dir que s'és més d'esquerres (o menys) que el vei, és que encara no ha fet la transició a la realitat.
I això és un tren en marxa. O l'agafes o et quedes a terra.
I voldria que el BLOC fora un reflexe d'eixa realitat, que també fora un tren amb molts vagos on pot incorporar-se "fumadors" i "no fumadors", però amb una sola maquina locomotora. I la locomotora la condueix el BLOC. Ho ha decidit l'electorat nacionalista, valencianista i migpensionista.

Anònim ha dit...

Després dels resultats electorals de les valencianes 2007 i de les espanyoles 2008, calfar-se el cap amb les opcions d'ERPV (ERC) i/o d'ONV (o altres) són ganes de perdre el temps miserablement.

Després d'un PP i un PSOE, forts, només hi ha un BLOC (fluix, però ressistent), al País Valencià.

Qualsevol altra opció, que no siguen eixes tres, ho té molt fotut (inclosa EU).

A partir d'ahí, que siguen eixes opcions (marginals) les que es calfen el cap de si cal entrar a dins del BLOC, donar-li suport "des de fora" o fer-se l'hara-kiri.

No entenc les parides mentals a dins del BLOC per a mirar de reüll a minoritaris sense futur.

Senzillament, no les entenc. Els "forts" (relativament) som nosaltres, i cap d'eixos "mitjagaltes" totalment prescindibles.

Pere Fuset ha dit...

Ferran, he tingut oportunitat de vore que a l'equip d'Esquerra Independentista els van fer alguna pregunta similar i tot i que des d'una perspectiva diferent també plantegen la necessitat de canvis respecte a l'estratègia del país. Ahir per cert saludí a Agusti Cerdà i ja li vaig dir que calia que es feren mirar la declaració estratègica. Pareix que no serà a este congrés.

Nomdedéu, gràcies! Si per mi fora jo seria un xic Pull&Bear. No se si ho he capatt bé però trobe que sí. Jo crec que les consignes i proclames poden ser importants però només si es fan ser ir com a suport per a realitats que van més enllà dels segons que li dediquem a pronunciar-les.
Molt d'acord també en la resta però ull. supose que amb "vagos" et referies a "vagons" del BLOC. Ara que igual que passa amb las Meigas...

Pere Fuset ha dit...

Anònim, crec que ací hem fet certa anàlisi dels resultats electorals inclosa alguna dosi d'autocrítica. Dins de casa crec que encara he parlat més clar i t'emplace a que si tens oportunitat ho comproves.

Molts companys dediquen molts esforços a treballar per la convegència entre valencianistes. Jo els reiterea ells, i ara a tu, que estic més preocupat per la convergència del valencianisme i la societat valenciana.

Permet-me però que de quan en quan faça algúna mínima palla mental de caràcter ideològic. Potser no són imprescindibles i la seua entrada supose una millora més qualitativa que quantitativa.. o potser ni això. Però en qualsevol cas l'objecte de la llonganissa és compartir una mirada retrospectiva sobre alguns obstacles aparentment ideològics que entrebancaren la creació del BLOC... i els seus resultats. Lamente que ho hages trobat innecessàri.

Anònim ha dit...

Pere, no sé si estic completament d'acord amb tu, supose que no, però en qualsevol cas el futur és vostre.
Morera, Chesa i la companya ja són passat, no és d'ells d'on ha de vindre el futur del nacionalisme valencià.
Espenteu els joves i espenteu amb força, aquesta és la vostra generació, no deixeu que la visquen uns altres que ja varen tindre la seua.
Acabe de fer els seixanta i estic més contenta que un gínjol de vore la juventut nacionalista que habita internet.
Avant i amb força.

Clementina Viadel

P.S. Històricament, sempre a estat la joventut que s'ha unificat primer.

Anònim ha dit...

Hola Pere, interessant reflexió encara que no calia el repàs d'història per deixar clar a on volies arribar parlan del Carretero i d'ERC. Ara bé, la teua equació que dóna títol al teu 'post', la trobe una mica incompleta. Si Bloc és País Valencià com a partit sobirà (independentista?, separatista?), i ERC fa el mateix per Catalunya (Principat?), la patent sobre uns Països catalans no pot estar només en un d'aquest partits. Sí, ja se que de moment és ERC qui gaudeix de sucursalisme dins el nostre País, però malgrat tot, ni són els únics que es proclamen 'proPPCC', ni tansevol tenen la força suficient com per a exigir cap estandard de res (estrelada).
A Catalunya hi ha bastant més nacionalisme que ací, això no cal cap explicació. Per tant, tindrem uns PPCC quan tots plegats, fem bloc, i ara no em refereixo al Bloc Nacionalista Valencià, ara parle, com diria el filòsof, sobre el bloc de classes, "en un moment de crisi nacional, cal fer el bloc de classes". Si ERC+Bloc, pot ser un bon començament, que em ¿dius si esperem que guanye el Carretero a Juny, i com bé s'ha dit en més d'una ocasió faça una trobada amb el Mas, tots dos s'inventen una mena d'ERC+CIU=RCC (Republíca de Catalunya Convergent (gran casa del catalanisme)), Unió com bé va dir el Duran, quedaria fora per voluntat pròpia, i a la fi, tots plegats fomen un RCC+BNV+les Illes+tota la colla que de sobte voria la possibilitat real d'un objectiu comú, amb una fi molt definida, i una voluntat tant definitiva com imparable?, oi que fa por?, jeje, somiar somiar... Bon post, bona reflexió... endavant

Nomdedéu ha dit...

Vagons, vagons. Volia dir vagons. Com estic a ègim m'he cruspit una lletra.

Pere Fuset ha dit...

Doncs Clementina jo supose que tampoc no estic completamen d'acord amb tu, però si sóc conscient que som el futur... i part del present i a més a més estic encantat que una generació com la teua tingueu interés i respecte per la nostra.

Jaume, uff! No se si tot això què dius passarà, però el que se és que la casa es construix pels ciments i ha uns en els que hauriem de treballar tots plegats: la construcció nacional del país valencià. Com ara sobra ciment pel crack urbanístic igual el podem reciclar per a este ús.

Anònim ha dit...

llegin-te Fuset, em sent a casa. quin gust. No sé quants anys tens però si tens tot el coneiximent, el trellat. Em sento segur amb gent que vol les coses, les estima i les defensa com tú. Avant, ànim, fes-te escoltar per no perdre n militant pel camí. Serem valencians com els andalussos espanyols.. Ben diferenciats i adults, cadascun defensant els interessos més propers. No vull sentir-me difòs dins un altre siga espanyol o d'altres territoris... i si volem passat repasem els drets ofertats pels conqueridors, els drets adquirits amb els següents governants fins que ens els deixaren orfes de nació legal per llei de conquesta.

BLOCJOVECalp_Admin ha dit...

Veig que s'està parlant de la unitat del valencianisme. Doncs bé m'agradaria aportar la meua opinió.

Primerament el BLOC s'ha de deixar de coalicions, clar com l'aigua. Si sumem tots els partits valencianistes, tots junts no són ni una tercera part del que és el BLOC.

Ara bé, el BLOC ha de recuperar la idea (fundacional per cert) de ser un BNG a la valenciana. Per tant ja està tardant en dialogar amb els altres partits (IdPV / ONV / ENV / PRV-PVE / EstVal / EV-EE / ERPV*) per tal de que s'incorporen al BLOC, com a partits interns, amb dret a la doble militancia, a la seua propia organització interna, i sobretot amb vista d'aportar el "seu valencianisme" al BLOC.

*Sobre ERPV, caldria esperar al pròxim congres de ERC, i vore que passa, si guanya Puigcercós com pareix ser que passarà, ja podem oblidar-nos de tot amb aquesta get, trist però real.

BLOCJOVECalp_Admin ha dit...

Veig que s'està parlant de la unitat del valencianisme. Doncs bé m'agradaria aportar la meua opinió.

Primerament el BLOC s'ha de deixar de coalicions, clar com l'aigua. Si sumem tots els partits valencianistes, tots junts no són ni una tercera part del que és el BLOC.

Ara bé, el BLOC ha de recuperar la idea (fundacional per cert) de ser un BNG a la valenciana. Per tant ja està tardant en dialogar amb els altres partits (IdPV / ONV / ENV / PRV-PVE / EstVal / EV-EE / ERPV*) per tal de que s'incorporen al BLOC, com a partits interns, amb dret a la doble militancia, a la seua propia organització interna, i sobretot amb vista d'aportar el "seu valencianisme" al BLOC.

*Sobre ERPV, caldria esperar al pròxim congres de ERC, i vore que passa, si guanya Puigcercós com pareix ser que passarà, ja podem oblidar-nos de tot amb aquesta get, trist però real.

Coalició Compromís BLOCBLOC JOVE Tirant lo Blanc escola valenciana Inbtersindical valenciana Valencianisme.com