dimecres, 12 de novembre de 2008

90 anys de futur


Diumenge, al Prat de Llobregat i a la cloenda del XVé Congrés de la Joventut Nacionalista de Catalunya vaig tindre l'oportunitat de fer una salutació com a secretari general del BLOC JOVE davant les prop de 300 persones allà aplegades. Aprofití l'avinentesa per, reivindicant unes relacions d'igualtat i sense paternalisme entre els respectius sobiranismes, recordar que esta setmana al valencianisme celebrem una d'eixes efemèrides importants com és el 90 aniversari de la Declaració Valencianista de 1918.





Em fa la sensació que de les persones assistents cap d'elles havia sentit parlar mai d'esta iniciativa a excepció de Jordi Aura que m'acompanyava des de Castelló i l'Òscar que havien assistit a la xarrada que Agustí Colomer ens va oferir a la militància del BLOC JOVE la passada primavera.


Este fet no té potser res d'especial si pensem com de desconeguda és la trajectòria del nostre propi moviment per a les persones que d'ell participem. Com va deixar escrit Alfons Cucó, "Paradoxalment, les èpoques més recents de la història valenciana resulten molt menys conegudes que alguns trets de la València medieval.[..] probablement aquest fet no és cap casualitat." . En un any com este, en què també celebrem el 800 aniversari de Jaume I l'afirmació, per certa, és més dolorosa que mai. I com diu Cucó, em fa la sensació que tampoc no és casualitat.



Arribats a este punt allò típic, des d'estes coordenades valencianistes és "carregar-li el mort" a Joan Fuster per l'evident menyspreu que el mestre de Sueca va oferir a les anteriors generacions de nacionalistes. Si ell mateix va acunyar l'expressió "nou valencianisme" per a la doctrina i moviment que va impulsar era evident que ho podia fer per que existia un de més vell. Fuster era conscient d'això, però actuava amb certa lògica; tenia uns altres plans per al nostre país i no necessitava tirar mà de velles tradicions. Quan tens un projecte de futur el passat només és una oportunitat per justificar-te. Potser per això Fuster va fer el que tocava... per als interessos de la seua proposta nacional, en la que ell creia que havia d'estar immers el País Valencià.


Al remat, al meu entendre, el més preocupant per al valencianisme no és tant el desconeixement sobre l'anecdotari i trajectòria de més d'un segle de "ratpenatisme i nosaltrisme" sinó precissament la manca d'idees clares sobre com encarar el futur. Un projecte de futur és el que et mou a remoure entre els calaixos amb l'objectiu de trobar les fotos i escrits que t'ajuden a demostrar que eixe, i no altre, és el camí a seguir.



Per això trobe encertada la manera que l'ACV Tirant lo Blanc i el grup Faustí Barberà han triat per honrar aquella iniciativa impulsada per la Joventut Valencianista de principis del segle XX. Lluny de la simple commemoració historicista, totes dues organitzacions es mullen a l'hora de proposar un futur possible. Un futur incert però possible.



Així, en la celebració, les persones assistents tindrem l'oportunitat de conèixer el text d'un manifest per la unió del valencianisme polític signat per més d'una trentena de destacades personalitats de la política, la cultura i la societat valenciana.

Tinc el gust doncs de recolzar junt a persones com Pepa Chesa, Héctor Villalba, Francesc de Paula Burguera, Ramon Lapiedra, Agustí Colomer, Carles Chovi, Diego Gómez, Rafa Company, Josep Lluís Barona, Natxo Bellido i Enric Nomdedéu, una proposta de futur que passa per fer convergir allò compatible de l'autoanomenat valencianisme. I el que és molt més important i confie que tinguem ben present, fer convergir el valencianisme amb la societat valenciana.

Per que al remat no vull sentir parlar més de paradetes de reconciliació entre "blaveros" i "catalanistes" pròpies d'una desmesurada retòrica dels anys 90. Per contra estaré sempre a la disposició d'aquelles iniciatives destinades a aplegar al màxim possible de valencianistes, amb un sentit tant plural com siga possible, amb l'objectiu de treballar per la societat valenciana.



I per a afavorir este fet potser si cal tirar mà dels llibres vells i comprovar com, aquell més de novembre de 1918, un heterodox valencianisme fou capaç de bastir 8 bases sobre les quals treballar conjuntament. Per què no ara?

2 comentaris:

Andreu!.. ha dit...

Vull parlar jo també de la Declaració, sincerament mereix totes les atencions del món (els aniversaris no són més que excuses per a recordar) ja que el valencianisme pre-Fuster ha estat injustament ignorat.

I com fer valencianisme mirar als orígens? ("Per ser original cal passar per l'origen"). Maleït país de meninfots... com l'estime.

rosella ha dit...

com que renovació generacional???? però si eres un xiquet!

vinga ara a seguir currant que no ací no sobrem ningú... al contrair necessitem seguir sumant!


Rosella