dimecres, 28 de gener de 2009

La silenciosa refundació valencianista

Porte més d'una setmana esperant que el Levante-EMV publique este article. Pel que se no sóc l'única persona d'esta òrbita valencianista que està en la mateixa situació. Desconec si és per que l'article manca d'interés o qualitat, si es falta d'espai o si este típus de reflexions no interessent per a la linea editorial del diari. Ho desconec per que no he obtingut resposta. Siga com siga ací va l'article ... almenys en primicia.
La silenciosa refundació valencianista

Crec que ningú s'emprenyarà si recollisc l'anècdota que un amic alcoià treia a la llum des del seu blog fa alguns mesos. Segons conten, l'editor i gurú del valencianisme fusterià, Eliseu Climent, posà a disposició de la tricolor Joventut Valencianista els dolçainers de la vespertina manifestació del 9 d'octubre. Així el só de les dolçaines “catalanistes” amenitzà la participació del “valencianisme de conciliació” en la matutina processó cívica del dia nacional, en aquells temps i ara, màxima litúrgia del “blaverisme” regionalista.

L'anecdota no deixa de ser això mateix - una anècdota- atenent que Eliseu Climent ja havia superat la seua temptació “tercerviista” de finals dels 80. Llavors premià primer “De impura natione” i anys més tard, al declarar desert el premi d'assaig Joan Fuster, es publicaren les antagòniques “La pesta blava” i “Document 88”. Paradoxes de la història, per aquells temps era la Unitat del Poble Valencià qui es resistia a abraçar la revisió al fusterianisme que els llibres d'Eliseu Climent editor, propugnaven mentre una generació de jóvens, de diversa tradició i senyera però amb un mateix horitzó nacional, trencaven barreres abans i després de ser expulsats de la UV de Lizondo.

Els anys han passat, i amb ells un conjunt de fets que demostren que la convergència entre “blavers” i “catalanistes” no és ni possible ni potser desitjable quan tots dos paradigmes han assolit una marginalitat instrumental al servici de la nostra somnolència col·lectiva. Però al mateix temps, el bagatge d'aquells sincers intents, noves aportacions intel·lectuals com les de Joan Francesc Mira (i de molts menys premiats) i un fum d' experiències pràctiques, apunten a la necessitat (i possibilitat real!) de fer convergir el valencianisme entre sí per connectar este amb la societat valenciana.

Esta és, en bona mesura la motivació per a l'existència del portal Valencianisme.com, l'esperit de la commemoració dels 90 anys de la Declaració Valencianista impulsada per l'ACV Tirant lo Blanc i el responsable de la reactivació d'una llarga nòmina de valencianistes aixoplugats al Centre d'Actuació Valencianista Faustí Barberà. I és també, l'esperit que ha conduit al valencianisme polític a proposar una ponència com la que debatrà el BLOC en el seu proper Congrés Nacional .

L'aposta estratègica, des de la lleialtat als valors propis de l'esquerra moderna i la tradició crítica fusteriana diu en veu alta allò que ha estat una tímida pràctica des de la fundació del BLOC. Així, entre moltes altres coses, es reivindica una part de l'univers simbòlic valencianista que només la instrumentalització del franquisme i hereus, i les pròpies renúncies, van fer incompatible amb el tradicionalment defensat a estes coordenades del valencianisme . Un aspecte anecdòtic en el conjunt del text de no ser per què és un dels majors obstacles per al creixement electoral i social del valencianisme polític.

La ponència, però, més enllà d' interessades caricatures, oferix també una possibilitat que cal estudiar amb atenció. Batejada com “Espai valencià de progrés”, l'aposta inicial del BLOC és potser una crida directa a partits com Iniciativa, Units per València (els afins a Hèctor Villalba, per entendre-nos) i altres formacions menors a bastir un pol propi en la política valenciana caracteritzat, com el seu nom indica, pel valencianisme i els valors progressistes.

Tots estos moviments, que combinats entre sí poden apuntar a una refundació pràctica del valencianisme, s'han trobat amb certa indiferència als mitjans de comunicació valencians i amb el menyspreu d'una part del nacionalisme catalanista - el que reivindica els “Paísos Catalans” com a nació- que tot plegat poden considerar-ho una “heretgia”. D'altra banda l'espanyolisme, tant l'explícit com el banal, òbviament opten per allò més convenient per als seus interessos: silenciar tot moviment que s'escape del tradicional i avorrit embolic que esdevé el valencianisme als ulls de la societat.

Malgrat la reacció d'uns i altres - o la manca de reacció- una part cada vegada més important- tan qualitativament com quantitativament - del valencianisme “eppur si muove” . I cal que aquelles persones que , tot aspirant a convertir la societat valenciana en alguna cosa més que una comunitat de propietaris, creiem en la necessitat de modernitzar el discurs valencianista, donem la cara i fem la pedagogia necessària per explicar-nos.

Cal que ho fem sense vergonya per traure de l'armari, o més concretament de la prestatgeria dels llibres, unes reflexions ja assumides i que cal posar en pràctica sense demora. I cal sobretot que ho fem coralment i com a moviment unitari, des de l'àmbit sindical, cívic, cultural i polític. Seria molt útil per a trencar el silenci, que en este polifònic concert valencianista tornaren a sonar les dolçaines d'Eliseu Climent. Sonaran?

7 comentaris:

David ha dit...

Ànim, Pere! És un bon article i per descomptat que té interés. A vegades parlem massa lleugerament de "línies editorials o ideològiques" i oblidem que en realitat són interessos empresarials, comercials i partidistes els que moltes vegades impulsen a un senyor a publicar o no un article.
Si les dolçaines tornaren a tocar seria un gran senyal per a la nostra societat. Potser si també participe d'eixa composició final formacions germanes, com la que tenim al nostre costat a les Corts, aconseguirem més prompte que tard dotar de certa cordura el dia a dia del nostre país.

Ferran Martínez ha dit...

No m'extranya que no te'l publiquen.

Els deus haver deixat amb la mosca darrere l'orella amb això de "l'espanyolisme, tant l'explícit com el banal, òbviament opta per allò més convenient per als seus interessos: silenciar tot moviment que s'escape del tradicional i avorrit embolic que esdevé el valencianisme als ulls de la societat".

Deuen estar cavil·lant "esto seguro que lo dice por nosotros".

Censurat ha dit...

A vore si per aci tinc mes sort. M'han llevat un post del foro de valencianisme.com i encara que per privat m'he posat en contatte en els moderadors, nasti de plasti. No diuen res. El post era de la forma en que Pagina26 ilustrava una noticia, i duia per titul "Pagina26 tirant una maneta"
Si roin es estar callats, mes roin es que te silencien ¿no? ¿Algo que dir? Clicant en el meu nom anireu a la noticia de Pagina26.

Anònim ha dit...

El problema que s'esmenta sobre Val.com ja està sol·lucionat.

rehabilitat ha dit...

Yeee, ma de sant. aço continua agradantme.

Anònim ha dit...

Hola, benvolgut Pere: sóc Rafa Company, farcidet de faena. Ja m'he llegit el teu magnífic article que, endevine, no podré consultar en full de diari... Una fortíssima abraçada i fins a ben prompte.

Pere Fuset ha dit...

Gràcies a tots, per cert al de la censura.. no se de que em parles la veritat però bo, m'alegre que estiga solucionat.

Rafa, com veus al final si que l'han publicat...