dilluns, 9 de març de 2009

Un notable per al BLOC

S'han disparat ja 9 mascletades falleres des de que el BLOC va cloure el seu Vé Congrés Nacional i heu estat uns quantes persones les que m'heu instat a escriure la meua valoració personal sobre el mateix. Ni moltes ni poques però una xifra similar a la gent que m'ha expressat allò de "jo a tu et feia a l'Executiva"a les que només puc respondre amb un "moltes gràcies". Em tocarà per tant mullar-me... veges tu!

Començaré per dir que per a mi ha estat un congrés atípic. La meua participació activa en el procés precongressual - defensant la renovació des de Generació BLOC amb tota la injecció de cafeïna que això comporta; en la ponència organitzativa defensant la política 2.0 , o en l'estratègica tractant d'aconseguir "el consens més satisfactori possible per al conjunt"- va deixar pas a una col·laboració més tècnica a la fira de mostres.

Així els dos dies del Congrés m'els passí tancat a una cabina fent les funcions d'un eventual "realitzador", per a que l'acte - Cloenda inclosa- perguera una mica de la seua caspa habitual. Malgrat la reticència inicial a assumir una responsabilitat major de la que pense que estava capacitat per assumir, i l'escepticisme pel marge que podria trobar-me, he de dir que finalment em trobí cómode entre powerpoints , vídeos i mp3's, i en definitiva, portant a la pràctica part d' allò que fins ara havia predicat. Moderadament satisfet pel resultat agraisc per tant l'arriscada confiança dipositada en l'encàrrec. I amenace amb repetir si em presenten l'ocasió.

Així la meua única irrupció en escena va ser per agrair el vot del Congrés com a Conseller Nacional electe. Si us he de ser sincer no les tenia totes d'eixir triat pel fet de no anar inclós en cap de les llistes, formals o informals, que lògicament en este típus de votacions abunden. El fet d'haver rebut un suport construit per complicitats ben diverses i heterogenees és possiblement el major motiu de satisfacció personal d'este Congrés.

Però com potser espereu alguna cosa més que un post d'autobombo personalista tractem alguns dels punts calents del Congrés. I comencem comentant el 63% de vots favorables a l'informe que defensà Morera davant l'auditori.

És óbvi que la intervenció d' Enric Morera - visiblement cansat després d'haver participat en la nit d'Escola Valenciana- no passarà a la història com la seua millor contribució als discursos polítics valencians. També trobe cert que li mancà haver sigut més explicit en la seua autocrítica. Però discrepe dels qui van fer una lectura estrictament personalista i negativa del resultat. L'informe del secretari general és en realitat l'informe d'una executiva ixent. D'una col·lectivitat de persones , accions i condicionants. I des d'eixa perspectiva trobe que el possible càstig tenia motivacions- persones, accions i decisions - multiples, i que bona part d'ells queden purgats i limitats de cara al futur que és, al remat, el que importa. Si era un avís per al futur i este servix per a corregir i esmenar, benvingut siga.

La discussió de la ponència política va ser més tranquila del que a priori es podia intuir pel que fa a les qüestions simbòliques. En este apartat vaig viure una sensació extranya al sentir la defensa que Amadeu Mézquida va fer del text que jo mateix desitjava servira de consens al pactar-ho amb Ximo López. Malgrat haver accedit a afavorir el "consens d'Almussafes" aportant l'esmena, de València em va emocionar la valentia i sinceritat amb la qual el company Amadeu es convertí en portaveu momentani de tota aquella gent que amb generositat apostàvem per mantindre l'esperit inicial de la ponència. Un esperit que per cert sí han sabut plasmar intacte els mitjans a la crònica del Congrés a l'exterior... que al remat era el que motivava dita temeritat política com la que potser va cometre l'equip ponent.

En resum: La militància tranquileta, la ponència amb més d'un 90% de suport, Amadeu premiat com actor revelació al Consell Nacional, els que abans eren acusats de piròmans ara eren indultats com a bombers, i els mitjans reconeixent i difonent l'intent d'apertura del partit pel que fa als símbols Parlant de política valenciana... no està malament no?

M'estalviaré comentar com van anar les coses per la ponència d'estatuts malgrat que el gran suport - pràcticament unànim - a la ponència organitzativa palesa la falta que feia un document així. Crec que haurem d'estar molt atents al desenvolupament d'esta a l'hora d'avaluar el treball del conjunt del partit, no només el de l'Executiva. Per la meua banda, ara des del Consell Nacional, defensaré i vigilaré el compliment d'allò referit a la comunicació.

Algun apunt de la nova Executiva? No és cap secret que m'alegra especialment - especialment, dic- la presència de gent com Natxo Bellido, Rafael Carbonell, Dimas Montiel o la meua Amparo Piquer. Tampoc ho és que trobe a faltar a algun nom (i sí, el d'Àgueda Micó és un d'ells) i que haguera desitjat una major renovació en alguns dels llocs més importants.

Puc entendre el pes dels condicionants interns, la conveniència de dur a terme una transició encara més tranquila del que proposavem alguns però, sobretot, valore que per primera vegada no només hi ha un cert equilibri territorial i de sensibilitats sinó també entre pes polític i capacitat técnica. Ara queda la part més dura, que li correspon acometre a Morera i al nou secretari d'organització . Josep Melero: convertir-ho en un equip de treball. Si ho aconseguixen trobe que farem bé de ser molt exigents. Molt més del que fins ara es podia demanar a una macroexecutiva de barons - i poques baroneses- de les 12 tribus d'israel (o Palestina...).

Per tot això la meua nota és un notable... ja posats , un 7,5 com el que la militància li atorgà al passat Congrés amb el 75% de vots favorables. Un notable amb opcions d'augmentar si el partit fa els deures i cerca realment l'excel·lència que el valencianisme necessita per a fer front al bipartidisme i al centralisme que imperen en la política valenciana. A banda de ser un tòpic és la crua realitat...

i així el congrés va cloure amb un bon ambient. Com a les nits electorals , tothom pareixia content per poder disposar d'algun argument per a exhibir almenys una xicoteta victòria. Es va ferir i es va frustrar? Sí, però potser el mínim. I Morera, amb les piles carregades i la confiança en si mateix recuperada ens regalà un brillant discurs de cloenda sentint-se lliure i deslliurat per l'escenari. Ni més ni menys que el necessari en el camí cap al 2011, que si bé no és el judici final si que guarda alguna similitud.

Ara és moment de que la festa continue amb els congresos comarcals per a que el conjunt de l'engranatge del partit s'encomane - si més no- del mateix grau d'aspectes positius que és possible extraure del Congrés. Això com a mínim. A mi com entendreu em preocupa especialment el futur del meu col·lectiu, la Ciutat de València. Però eixa és una altra història que potser.. i dic potser, haurem de tractar d'ací a unes quantes mascletades.

3 comentaris:

Rosella ha dit...

molt bon post pere!

rosella

R. Galiana ha dit...

Pere, he escrit dues vegades a l'adreça de Blogs Valencianistes manifestant-los que no vull estar enllaçat.
Series tan amable de solucionar-ho?
Gràcies de bestreta.

R. Galiana ha dit...

Gràcies de nou Pere.