diumenge, 12 d’abril de 2009

L'Albufera com a senyera


Este cap de setmana l'amic Ôscar Salcedo - a qui ja li estem tramitant la doble nacionalitat catalano-valenciana - visitava les nostres terres junt amb un company seu de la JNC. Tot i que amb més ganes de riure que de conversar de política hem compartit uns minutets amb ells i amb Amparo Piquer, que exercia d'amfitriona oficial de l'expedició.

Anit, després de passar pel xinés i fer-se una copeta, mentre ella descansava - del dia, que no d'ells- els vam oferir , un tour virtual per alguns dels clàssics valencians del Youtube. A saber... la Rubita del Cabanyal, les veïnes de València, Vicky de Cullera i Emilio José.

Este matí però tocava quelcom més apropiat per a un diumenge de Pasqua com pot ser una visita al Parc Natural de l'Albufera.

Incomprensiblement un parc molt deficitàriament connectat amb transport públic amb la seua ciutat. Un fet que dispara el trànsit rodat pel bell mig del parc natural que en dies com hui pot arribar a generar kilometres de retenció. Incomprensible i lamentable.



Després de prop d'una hora a l'espera del maleit autobús groc uns ens hem retrobat amb l'Albufera mentre altres l'albiraven per primera vegada. Recorrent el paratge sense pressa, i dissortadament sense mona ni catxirulo, m'han vingut al cap bona cosa de records especials dels que us presente tres.

Un. Farà cosa de 4 0 5 anys, a una entrevista per a una televisió local un periodista em va fer una d'eixes preguntes que qualsevol hauría de tindre preparada. Jo no la tenia. I la resposta va tan sincera com espontànea.

- Quín és el teu racó de València preferit?.
- L'Albufera.- responguí.

Dos. Revivia aquells dinarots familiars dels moments especials que sempre - sense excepció- celebràvem vora les aigúes del llac, i més concretament a la pedania d'El Palmar. El bateig de la meua germana, les oposicions de ma tia, el retorn de mon iaio de l'Argentina... Són moltes emocions amb regust de paella a llenya que em fan pensar en este lloc com un paradís a una tirada de pedra.

Tres. La primera vegada que vaig pujar en una d'eixes barques que recòrren el llac fou en companyia de Josep Vicent Marqués dins d'un curset de la Nau que portava per títol "Repensem els Salvem". Sobre aquelles aigües vaig sentir amb certa emoció com el pare accidental de l'autocrítica valencianista - i de tantes altres coses- ens relatà la història de "El Saler per al poble" Un moviment que com "El riu és nostre i el volem verd" li devien molt la defensa del diari de Las Provincias. El d'aquells enyorats temps previs a la Batalla de València. Si el segón va evitar l'autopista per allò que ara és un pulmó urbà i d'encontre ciutadà el primer lliurà en bona mesura al Parc Natural de l'atac del formigó.

I tot plegat m'oferia una visió de l'Albufera i el seu entorn com el del símbol perdut d'una ciutat. Un símbol al que per desgràcia valentins i valentines li hem donat l'esquena. Un tresor etnològic i ecològic, un espai d'esbarjo i lleure i també, una mostra que la cohesió i la unitat són les ferramentes més útils per a que el nostre poble salvaguarde els seus interessos.

La ciutat de València potser hauría de tindre dues senyeres. Una ja penja de molt balcons, l'altra ho fa d'El Saler.


10 comentaris:

nelo ha dit...

Jo era un d'eixos que la veia per primera vegada de ben a prop i que m'ha fet sentir orgullós del paradís que tinc prop de casa, malgrat estar oblidat, ara ja la puc recordar per sempre, i promet tornar.

Anònim ha dit...

El títol tendix a la confusió. Aclarix: l'albufera com a Senyera de la ciutat de València (no del conjunt del País Valencià). Els algemesinencs tenen la Xopera i els de calp el Penyal d'Ifac...

El mateix per a la Senyera: la blavera és la de la Ciutat; la quatribarrada la del conjunt del País Valencià.

I el mateix per a la denominació "valencià" si estàs al País Valencià i Català si ets a qualsevol altra part del món.

Pere Fuset ha dit...

Nelo.. a la pròxima un arroset a El Palmar que segur que n'hi ha alguna cosa per celebrar.

Anònim... es veu que és cert,, la confusió és gran... per que jo estava parlant de l'Albufera de València...

Anònim (el d 'abans) ha dit...

Xe Pere! Per això te dic que el titular confon. Jo l'he llegit i he dit: mare meua, mare meua! Volen que la llengua se diga valencià (fa nossa català), volen que la senyera del país siga la de la ciutat, Pues xe! Ja pensava jo que volieu fer de la barraca monument paradigmàtic del país i l'albufera l'Olimp de tots valencians...

Anònim ha dit...

O.o

esa foto es muxisimo mejor q la mia!!!!!
las hexo tu?

Nomdedéu ha dit...

961620345
963248967
Carra. del Palmar, 30
Camí del Tremolar, 138
PINEDO
Presgunteu per Isidro.
Éw l'Embarcadero Cañas y Barro.
No és spam, i no tinc comissió, però és,amb diferència, qui millor manté l'esperit original de les passejades. Una familia encantadorament acollidora.
Els de Castelló també sabem valorar les coses bones de per allà baix ;P

Anònim ha dit...

La visita va ser preciosa...no coneixia l'albufera i crec que és un diamant en brut del País Valencia... la companyia va ser inmillorable, és d'agraïr visitar llocs tant preciosos amb bons amics i grans persones.

Una abraçada forta i espere voret este cap de setmana!!!!

ÒSCAR

Anònim ha dit...

anònim d'abans, sou com sou, no entens que eixa bandera oneja en cada ajuntament valencià. no mos volen fer, crec que vius a dalt de la figuera i portes seixanta anys dormint. cal destriar entre un valencianisme sa i un de reacció contra ciutat de València, que no és valencianisme. no sé Pere, tants dinarets, tantes visites i viatges, l'executiva nacional o el col·lectiu local farà alguna cosa algun dia, de profit. mentrestant podem seguir tolerant o alimentant l'odi cap els valencians de capital i rodalies que som de prop un terç del país. injust el meu comentari?, no sé jo...

Xavier López ha dit...

Curiosament, de totes les (moltes) visites que faig a València, la que guarde amb més estima és una de les primeres, encara amb els meus pares i amb la Foguera del Pla, en la que vam visitar El Palmar, on ens vam menjar un arrós i vam fer una ruteta en barca pel Llac. Tot un espectacle.

Per cert, que gran que ensenyes la nostra cultura més internacional als amics catalans, la Vicky de Cullera o la Rubita del Cabanyal, potser hauriem de demanar que les facen filles predilectes, si ho és el Franco... com diria la Trasobares... PER QUÈ NO?.

Pere Fuset ha dit...

A l'anònim de les questions identitàries... només un suspir.. aiis..

A Enric, benvingut siga tot l'spam que vulgues en benefici de l'albufera.

A l'Òscar: espere vore't prompte i repetir. Això sí a la pròxima espere trobar-vos abans!

A Xavi, ja sabia jo que el meu paper d'embaixador de la cultura freak del país t'anava a agradar. :)

A l'altre anònim. Perdona però no he entés massa bé el què em vols dir.