diumenge, 6 de febrer de 2011

En defensa de Canal 9

Publicat al Levante-EMV (versió breu) i al Pica'm (versió estesa).

Isc en la més enèrgica i apassionada defensa de la nostra televisió pública per sentit comú i per valencianisme. En defensa — reitere— puix per anar a la contra ja estan els seus gestors, que es sobren per a desprestigiar-la, al mateix ritme amb què baixen les audiències i augmenta el dèficit.


Clamant al desert escrivia Fani Grande, a les pàgines del diari El País: «A los trabajadores que desde hace veinte años somos testigos de todo lo que ha pasado aquí nos cae el alma a los pies cuando escuchamos tanta información negativa sobre una empresa que aún sentimos muy nuestra por mucho que se nos hayan roto dentro los sueños profesionales».

I qui —junt a Diego Braguinsky, Son Gokuh, Carme Juan o Ricard Jordan— m'ensenyaren a divertir-me en valencià, mereix la major empatia així com el reconeixement per la seua valentia. No és fàcil parlar així des de dins quan la pitjor de les censures és la pròpia por, tan natural com castrant.

De sobra és conegut el saldo negatiu de la nostra tele: manipulació, deute i negocis foscos. Però a qui com Jesús Puig en les pàgines del Levante-EMV es pregunta per la necessitat de la seua continuïtat caldrà plantejar-li una altra pregunta.


Potser el què es denuncia no és una constant de molts servicis públics del nostre autogovern i dels actuals gestors? Caldrà per tant tancar allò oficialment conegut com Comunitat Valenciana?


La meua resposta òbviament és no. I confie què qui creiem en la viabilitat d'este país siguem capaços de discernir entre el què és l'estat i el partit, o més clar, entre una necessitat i una mala gestió.

La magra situació de RTVV és reversible, i ho és com ho ha de ser el conjunt de les nostres institucions i organismes igualment deteriorats. Llançar la tovallola sobre Canal 9 és llançar-la sobre el país.

Els valencians necessitem d'una RTVV tant com els catalans necessiten la TV3 o els britànics la BBC. La nostra industria audiovisual, el doblatge professional, la llengua, ho necessiten. La necessitem també per rebre informació del nostre entorn, i també els festers de Rafelguaraf o els jubilats de Sant Joan per presumir de poble. Els motius estan definits en la Llei de Creació. Resta, això sí, complir-la.

Per a això serà molt positiu què recuperem l'autoestima col·lectiva i la il·lusió per redreçar-la, que són motor de les dinàmiques de canvi. Eixa il·lusió , amb l'esperança i el treball incansable a favor dels nostres interessos, és la que farà què algun dia programes com Autoindefinits, Gormandia o l'Alqueria siguen més que una anècdota en la graella i que la seua informació, a banda de propera, siga també plural i veraç, pròpia d'una tele pública. Per això, alçar la mà quan es pregunta si és viable una RTVV pública, en valencià i de qualitat és el primer pas per fer que els concursos a Canal 9 tornen a ser com els de Joan Monleón i no els d'acreedors que amenacen l'ens.


Amb la tele com amb el país hem de treballar en positiu. Per a treballar en contra ja estan els seus gestors.