Ara va i diu Rubalcaba que si arriba a la Moncloa igual es planteja carregar-se les diputacions. Xaxi! Celebrem-ho puix més enllà de l’oloreta a brindis electoral – com tants altres que ja es podrien estar aplicant – ubica en l’agenda mediàtica una reivindicació històrica per al valencianisme. Sense anar més lluny la demanda fou un dels eixos dels discursos de Morera als recents debats d’investidura de Camps i Fabra.
“Morera reclama en solitario la eliminación de las diputaciones” titulava Las Provincias per aquells dies.
Els populars - coherents això sí -, ahir, hui i possiblement demà diuen que de la idea ni parlar-ne, no debades governen en la majoria de diputacions de l’estat amb tot el que això comporta. Els socialistes valencians (que com las “meigas”… ) giren el cap a l’oest mesos després d’haver negat la major i d’haver substituït la seua tradicional divisió comarcal interna per una de provincial. Serà la “realpolitik”?
Des de la perspectiva valencianista la proposta és coherent amb el clàssic rebuig a una divisió provincial decimonònica que amb poca – o cap- arrel històrica i social, Javier de Burgos plantejà al 1833 per dividir d’una manera “racional” (sic) els territoris espanyols i de pas donar una espenteta més al desmantellament dels històrics regnes hispànics. Potser el nom no fa la cosa però ajuda molt a entendre-la que l’origen etimològic de la paraula província siga precisament “pro vincere” que en llatí no significa cap altra cosa que terra vençuda.
Els efectes de la provincialització han sigut especialment agressius en el cas valencià i en la maror de conflictes i batalletes identitàries que patim i hem patit per estes contrades és potser un dels més castrants pel que fa a la nostra cohesió. Possiblement també, i una vegada més, per qüestió de noms. Pot ser assumible que un país (o un regne, o una comunitat autònoma.. ) tinga el mateix nom que la seua capital – exemples n’hi ha – però donar-li a un terç del tot el mateix nom que a la seua globalitat ja és massa pa la carabassa. Quan un veí de Russafa ho té a priori dos vegades més fàcil sentir-se valencià que algú de Vila-real, o una dona alcoiana passa a ser (taxan!!) alacantina és fa més difícil eixe exercici quasi metafísic de bastir una consciència col·lectiva i parlar de “poble”.
Amb tot si estes qüestions per a alguna gent poden parèixer secundàries o simples romanticismes identitaris tindrem prou per posar-se pragmàtics. Qui necessita províncies quan hi ha comunitats autònomes? Qui necessita diputacions quan els ajuntaments poden mantindre relacions directes? Preguntes amb resposta clara a jutjar per la praxis dels principals partits polítics.
Ells han convertit les diputacions en ferramentes de pessebrisme on els diners es repartixen en funció del poder polític i no de les necessitats reals dels municipis. Institucions caduques i duplicades, amb tendència al caciquisme, ben farcidetes d’assessors – no sempre explícitament reconeguts – i amb una capacitat de generar xarxes clientelars tan efectiva com pasmosa.
El seu relleu per organismes participatius, més pròxims, transparents i vertebradors forma part d’eixes necessàries reformes polítiques que alguna gent anhelem i per les quals, amb majo o menor encert, participem de la cosa pública. Que tinguem sort!
Publicat a Digital Express
Publicat a Digital Express
| Tweet |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada