divendres, 10 de març de 2006

Canvis possibles i impossibles

D'entre els insults, crítiques i desqüalificacions (tres coses be distintes) que m'han dedicat per la xarxa n'he vist de lògics, d'estúpids, d'argumentats i d'esperpèntics. Però hi ha un que em preocupa, no tant pel continhut sinó pel pensament que pot inspirar-ho.




Com mai no m'he amagat, pels motius que després comentaré no m'importa tractar-ho ací. efectivament, en la meua primera adolescència, quan tenia 14 anys, i per unes poques setmanes vaig participar en reunions d'una associació antivalencianista.
Com moltissims altres crios jo em vaig creure l'existència de suposades amenaces front a la meua identitat. El context social, familiar i relacional, la lectura d'un pamflet malaltís dirigit per la Maria Consuelo Reyna i la socialització amb una determinada manera d'entendre la valencianitat (per cert hegemònica) poden gastar-li a un estes males passades.
Després del ràpid desengany vaig optar per anar-me i abandonar la trinxera amb certa polseguera. Diverses cartes al director publicades a la premsa denunciant eixe engany i l'actitud poc constructiva, sovint violenta i al remat antivalencianista d'un grup que afirmava ser tot el contrari fou més que la meua penitència, un punt i a part considerable en el meu interés per la cosa pública, un fet que ja llavors trobà una reacció agressiva que potser no pague la pena ni explicitar...
Hui ho veig amb la major de les naturalitats, entenent mínimament els mecanismes diguem-li "sociològics" que poden conduir-te a defensar uns determinats posicionaments. I he intentat fer de la meua participació en el valencianisme més que quelcom nascut des de "la fúria del convers" una lluita per la pedagogia i en contra de la demagògia per evitar que els qui ens volen vore afeblits compten amb el suport social que en realitat correspon als qui treballen per fer d'esta terreta un lloc millor on viure.
Deia que açò ha estat sovint presentat en fòrums i altres com un demèrit suficient per restar-me qualsevol credibilitat. Potser he estat ingenu en valorar el canvi com una experiència personal positiva? Potser haguera estat millor no fer-ho? No ho crec.
"L'argument" l'he trobat, quasi a parts igual, utilitzat per motivacions a priori contraposades. Així, gent que encara ara, amb allò ben peludet, es meneja en eixos paràmetres (des)ideològics ho ha repetit fins a la sacietat. Són els mateixos que hui recorden el passat falangista d'un Joan Fuster de tradició carlina i són fidels seguidors d'un antiintel·lectual valencià qu mai no s'ha avergonyit del seu passat, i present, ultradretà. Curiós? No, repugnant!
Però em preocupen realment que hi hagen nacionalistes capaços de seguir el rotllo per bastir un discurs contra el tete. Mira que n'hi han coses que podrien dir a favor dels seus projectes, de vegades divergents amb la meua visió actual de la qüestió valenciana, o senzillament arguments per millorar la visió dels seus legítims posicionaments front a l'alternativa de la que participe... com per haver de recòrrer a eixa anècdota biogràfica transformada en llegenda negra.
La cosa és tant desgradable que quan fa alguns anys una revista publicada per aquell grupuscle m'involucrava en l'incendi del cotxe d'un regidor de la UPV l'any 92 alguns pretesos nacionalistes ho incorporaren al seu llistat d'agravis. Segurament no només no dubtaren de la credibilitat de la publicació... ni tant sols pensaren què per molta estima a les falles que un tinga, a l'edat de 10 anys, i acabaet de prendré la comunió, un no estava per fer eixes coses. Ni llavors, ni ara, ni mai.
Conec algunes que altres vivències personas similars. Algunes d'estes persones mantenen posicionaments tant radicalment distints que hui es declaren "catalans" de València. Afirmació que mai no eixirà de la boca per que ni tansols planeja pel meu cap. I veges tu que en el fons, tant en la seua infantesa com ara, deuen estar convençuts de ser impulsats per l'estima a la pròpìa identitat... això si, pensada com a posicions antagòniques! La majoria, però no respon a eixos extrems identitaris i com en tot abunden els grisos entre el blanc i el negre.
Potser els qui fan servir estes coses com a arma dialèctica senzillament preferien no vore'm ni a mi ni a altres, defensat el mateix del que ells diuen defensar, la dignitat nacional dels valencians i valencianes. Però com explicava adés, el motiu de la preocupció no és merament egoista. N'hi ha molt més perill en la visió que s'amaga al darrere. Una actitud més que purista fustrant i derrotista.
Tots estem d'acord en que la situació al nostre país no pinta bé per al valencianisme i les dades canten. Hi ha però certes actituds i valors , certa fosca consciència com la definia J.V. Marqués que inspiren cert optimisme relatiu i que han de ser aprofitades en tant que suposen la nostra única esperança (descartada per rons òbvies l'aniquilació de la societat valenciana i el repoblament mitjançant clonacíó).
I no parle de convertir la militància anticatalanista o antivalencianista en afèrrims defensors del país i de la seua cultura i llengua!! (Mai no he compartit algunes visions, o interpretacions de la "tercera via" identitària en eixe sentit.) És evident que elements feixistoides com els que agrediren ahir a un simpatic militant de JERPV emparant-se en una visió pudenta de la valencianitis no tenen ni tindràn cap possibilitat de reinserció no ja identitària sinño dubte que social.
Però una altra cosa ben diferent és pensar en, i dic jo que caldrà fer-ho, aprofitar els únics ingredients que tenim al rebost per cuinar la pòcima màgina que ens farà lliures, sobirans i alterglobalitzats si volem ser-ho algun dia.
Hui en dia eixos ingredients, eixos valors i actituds, eixe univers emotiu positiu que hauria de ser llegit com una oportunitat per extendre les bases del valencianisme és utilitzat demagògicament en contra nostra (i per extensió de la terra) pels qui poc s'estimen el país. Pocs protesten entre nosaltres i encara hi ha qui ha confos el contingut amb el continent i la bandera amb l'abanderat ampliant així el distanciament entre el valencianisme i la societat valenciana i brindant en safata la recepta per a esdevindre menys lliures, més subordinats i més despersonalitzats. Ull amb estes coses per què no hi veig la lògica per enlloc i sí l'altra cara de la moneda de la irreflexibilitat que denunciem en l'altre.
Al cap i a la fí , almenys hauriem de ser sincers. Volem canviar el món o que desaparega per no ser com desitjariem? Es canviarà per generació espontànea?
Per contextualitzar-ho més... ,( i de pas eixir-me amb la meua en la meua amenaça de temàtica fallera, hehehe!) Seran les falles que alguns destesten , les qui es reconvertiran a la seua fe de la nit al dia, sense comptar amb la seua erudita presència?
Des d'on es canvia el País Valencià i en base a quina realitat actual amagada que no siga la que xafem cada dia? Aconseguirem adoctrinar a les noves onades de nouvinguts al credo nacionalista des de casa i a distància com no fòrem capaçós de fer als anys 60 amb aquells nouvinguts ni amb la població autòctona? De quin extrany planeta van a vindre els salvadors del País Valencià?
Quins meravellosos sistemes de planificació reproductiva té el nacionalisme per a criar centenars de generacions capaces de capgirar la situació nacional del nostre país? Qui executarà l'extermini de l'altre 96,5% que no combrega a dia de hui amb nosaltres?
Vull respostes. Com tot això em pareix tan cansat i improbable, mentre arriben les respostes (podeu postejarles ací) mantinc la meua convicció en que la única manera per avançar en el nostre procés de construcció nacional i social s'ha de basar en el treball de la realitat existent, i en el diàleg amb ella, des de la seua comprensió i amb una actitud no hostil que convide a la reflexió d'uns altres.
Possiblement si ens limitem a assumir el nostre caràcter de mosca collonera alguns no fem cap falta i el destí siga la reserva india. Si l'objectiu és construir una alternativa caldran molts més amb uns requisits bàsics, un pensament democràtic i una sincera lleialtat i estima al país, i a la seua cultura, llengua i societat. I no cal explicitar què comporta això.. per què tos sabem de què estem parlant. Uns mínim irrenunciables dels que mai hauriem de prescindir.
El Tribunal de la Inquisició convertí a molta gent. Acte seguit morien calentets.. i conversos.

1 comentari:

Guineu ha dit...

Tu tira, Fu7, i que diguen missa. Entre canviar de manera de pensar (tenives 14 anys, collons!) i amagar-la sota una altra pell de serp (que és el que fa Sentandreu) nya una diferència abismal. Au, no faigues cas als somers que te retreuen una ideologia a la qual vas renunciar fa temps.

Pel que fa a l'apropament a la realitat valenciana (i, entenc, a no criminalitzar tot cristo que en un moment o altre és, sense reflexionar-hi guaire, gavero-sentandreuista), estic ben d'acord amb tu. No se pot guanyar la societat valenciana per a la causa del valencianisme si d'entrada se criminalitzen els sentiments instintius d'una bona part dels valencians. Ara bé, això no vos ha de dur a renunciar a la denúncia dels líders, partits i pseudo-teories que en fan ús. Assenyalar el monstre també aprofita al valencianisme.

Cuida't, Fu7.