dimarts, 28 de març de 2006

A L'Avanç 100

Ara que ja haestat lliurat l'article per a la propera edició de l'Avanç allibere el que divendres 17 de març veié la llum en l'edició 100 d'esta publicació quinzenal en valencià. Jordi, la parella de Joana m'indica que no està malament però que el troba sobrecarregat d'expressions valencianes. L'emplace des d'ací a que m'indique a quines fan referència... ;)
INDIGNACIÓ VALENCIANA
Rebí amb indignació la notícia segons la qual dos imbècils li botaren foc a peces de la falla municipal de la Ciutat de València. El monument valentí necessita ser repensat en temps de gegantisme destrellatat però només dos imbècils, captius de la seua mediocritat, podien avançar-li una setmana el purificador destí de les flames. L’alcaldessa, molt vehement ho qüalificava d’agressió nazi.


Si des de les institucions eleven a la categoria d’agressió nazi l’estúpida gamberrada antifallera, qualsevol esperaria una condemna pública, i sobradament enèrgica per a les agressions físiques que dos joves esquerrans, rebien hores després. Com és ben sabut ni Rita, (ni Camps, ni Pons, ni...) digueren pruna. Un és desacomplexadament faller, (com he insistit des d’esta columna amb risc d’èsser estereotipat), però mai m’haguera pensat, que a este pais valguera més la pena ser ninot de poliexpan que progressista de carn i ossos.


En qualitat de Portaveu Nacional del BLOC JOVE he tingut l’oportunitat de conversar amb les meues col·legues de Joves d’EUPV i d’ERPV per plantejar actuacions conjuntes que espere es concreten pròximament. Agressions com estes, que patim/patiu/ a l’esquerra valenciana, mereixen una resposta apartidista , unitària i pedagògica.



Darrere d’estos fets hi ha autors materials, instigadors “intel·lectuals” i una societat excessivament permissiva. Dels primers no cal parlar massa puix només resta esperar la seua detenció per tal que deixen d’actuar impunement. La Delegació de Govern, en mans del socialista Toni Bernabé, haurà d’explicar què fa per fer-ho possible.



Als segons, instigadors intel·lectuals, més prompte que tard caldrà desmontar-los la paraeta i assenyalar-los amb el dit. Quan duen a l’extrem estratègies de crispació i dibuixen amenaces constants en l’horitzó estan promovent que altres, menys elegants, convertisquen la violència verbal en violència, pura i dura.



I els tercers són els que més em preocupen i sobre els qui haurem d’actuar amb intel·ligència per tal que la lluita contra el feixisme no siga una qüestió d’autoconsum de quatre “rojeras” com tu o com jo. Si es tracta d’una “qüestió ideològica” ha de ser una idea compartida, en açò de la democràcia. Cal explicar una cosa tant senzilla com que no podem anar a osties? Pareix ser que sí, i també, que sempre les rebem els mateixos!!.


El feixisme no és ja allò de la creu gamada i el cap rapat. Almenys ja no és només això. Adopta formes amb aparença molt més humana per tractar d’obtindre la permissivitat social que no el condemne a la marginalitat d’estar fora del sistema. Ells, paradoxalment són intel·ligents i nosaltres ho hauriem de ser més. I quan dic nosaltres dic, els demòcrates, per que com diu la dita, hui som uns, però demà seran uns altres, i despús demà... potser siga massa tard.

Això és tan evident que ho ha de poder entendre un lector de l’Avanç (felicitats pels primers 100 numeros!) però també un lector de Las Provincias i del Don Mickey. Si no, estem pitjor del que em pensava!

1 comentari:

rosella ha dit...

molt bona reflexió Pere però ara ens cal passar a l'acció, o no?