Arribe a casa després d’una projecció dels premis Tirant. La pel·lícula em deixa un bon regust tot i els ronquits d’un espectador i el xicotet incendi de la cinta que acompanyen la jornada en clau d’anècdota. Abans d’arribar a casa passem per les Torres dels Serrans on preparen els efectes de llum que obriran la Crida, l’acte amb el que els fallers i falleres de la Ciutat de València donen la benvinguda a la festa i amb ella al desgavell dels excessos, i a la valencianitis, viscuda com a inflamació d’una valencianitat més “ben explicada” que “ben entesa”.
Fem una ullada pel Carnestoltes de Benimaclet que finalitzem sense necessitat de baixar del cotxe. La festa grossa deu haver acabat, pensem, i ens allunyem d’allà. Al cotxe, el conductor substituix l’emocionant directe d’Obrint Pas per un recopilatori de cant d’estil valencià que, segons em diu, inclou gravacions de principis de segle XX. Comente amb ell com d’ inèdit seria que baixarem la finestra i pujarem de manera desorbitada el volum com fan dos carrils a la dreta. Un lamenta no tindre uns potents altaveus, l’altre la segura reacció del públic de l’ acció proposada.
Arribe a casa i mire el calendari de L’Avanç. Al fer-ho em sobta vore que inclou un santoral cristià i somrient la malícia em prepare una herbeta màgica. Toca escriure l’article qunzenal i veig que este veurà la llum el dia 4. El següent ho farà el 18,- la Nit del Foc!- pense.
Em replantege llavors la possibilitat d’ escriure, de nou, des d’una perspectiva fallera abans que no siga massa tard. Em preocupa però, sobrecarregar al lector i alimentar el tòpic. No obstant sempre és millor la borratxera que la resaca. Recorde llavors que enguany una comissió, d’una localitat estranya però propera, inclourà al llibret un article meu. Pense en com és possible que, aquella dona de l’Horta, s’interessara pel meu article fins al punt de demanar-me l’autorització per reproduïr-ho.
Com que l’article, que parla sobre les complexes relacions entre el nacionalisme valencià i les falles, ha agradat em demanen que pense en un altre. La cosa es complica, escric amb inseguretat estos 3000 caràcters i ja pense en el que hauré de fer al futur.
Llavors pense en Simó Aguilar, recentment traspassat. Simó era un convençut nacionalista, diguem-li nítidament fusterianista, que coneixien bé els músics valencians pel seu treball de promoció i difusió des Ràdio Nova. Dues pequliaritats el distingïen; la seua vehemència a l’hora de debatre i la seua passió per les falles, terreny en què es movia de manera àgil però crítica i on era ben conegut.
Potser Simó hauria estat molt més capacitat que jo per explicar al públic de L’Avanç la importància d’entendre les falles. Pense per això que podria limitar-me a fer-li un postum reconeixement homenatjant-lo per allò positiu que al capdavall li recordarem. Veig però que arribe tard, Simó fou afortunat i es convertí, en vida, i durant les falles del 98, en ninot. Què més li podriem ofrenar ara?
| Tweet |
1 comentari:
La veritat és que jo encara no he trobat el meu sentiment fallero (si és que el tinc) Potser no me l'han sabut transmetre o explicar, o tal volta no em tocava tindre-lo... o qui sap si l'adquiriré algun dia! El cas és que en primer de carrera vaig anar a una mascletà, la meua primera. Hui he anat a la meua segona, amb por pel record de la primera, i resulta que m'ha agradat!
Bones Falles
Publica un comentari a l'entrada