dimecres, 17 de maig de 2006

Futbol (no) és (només) futbol

Hi ha qui mentre està al wc llig i a mi hui m'ha donat per sentir la ràdio. Tranquils que no seré molt més gràfic.
Sentia a Gemma Nierga reflexionar sobre el futbol. Dos pofessors parlaven sobre la capacitat identitària i cohesionadora de l'esport dels quatre corners. A mi, que dissortadament sóc poc esportista és el que més m'interessa del tema i potser per això si demà (hui) jugara el València i no el Barça estaria la mar d'impacient.
El futbol , més enllà de la vessant purament esportiva i de la (molt poderosa) mercantil té eixes coses. I anar a l'estadi, al bar, o convidar als amics per vore un partit a casa és quasi quasi una litúrgia social. Què els ho diguen a argentins i a brasilers...
Hi ha res més avorrit que vore un partit tot sól a casa? La majoria de la gent desitja formar part d'alguna cosa, d'algun imaginar col·lectiu, la majoria dels "individus" volen ser també "gent".
A banda d'això està el tema identitari. No cal incidir massa en l'exemple hiperil·lustratiu del "més que un club", encara hui màxim exponent del catalanisme contra el centralisme d'herència franquista i/o conservadora. Estan els casos del Atlético i el R Madrid, i molts altres. Entre ells el del València CF, que la història l'ha potat de ser l'excusa esportiva de l'anticatalanisme als 80 fins a eixa tímida però emergent expressió d'anticentralisme madrileny que no troba , fins ara, expressió política reeixida. (o no tant reeixida com seria desitjable... ) Fins i tot és il·lustartiu allò del "Un equipo per a una provincia" amb el que fou presentat el projecte del Vila-real fa alguns anys a l'afició grogueta.
Tot i això he conegut coses extranyes, com ara nacionalistes marcadament fusterians del R. Madrid, o gent molt progressista també de l'equip blanc, secessionistes lingüístics del Barça (sí, sí) i gent d'això que alguns diuen "tercera via" antixotos. Hi ha de tot en este país allargat i divers.
No se cert si enguany la botga del València CF haurà rebut un parell d'ouades absurdes a la mani pel 25 d'abril. Sí, vaig poder vore una escena digna de portada del Diario de València (encara es publica, amics) . Hi havia entre els manifestants un home amb una banderola del Barça. Podia haver dut una estrelada d'eixes blaves que idearen els partidaris de l'Estat Català a principis del XX i que enguany es repartien com a xurros, o una senyera quatribarrada d'aquelles que ens agermanen a tants, o una estrelada grogues d'eixes dels PPCC, o una bandera anarquista, o partidista, o una senyera de les de nació valenciana (que també hi havien), o una ma d'Adéu PP.. però no. aquell xic participà amb una bandera del Barça.
El més probable es que vulguera celebrar el campionat de lliga assolit dies abans. Si és així potser no haja tingut cap altra possibilitat de celebrar-ho.
Clar que segons les dades que vaig dotorejar l'altre dia, s'haguera pogut trobat amb un percentatge gens menyspreables de simpatitzants culés al nostre país. Pràcticament la mateixa xifra que de madridistes. I no és que siga dels qui es somriguen sentint allò de "valencià malparit és del Barça o del Madrid". Res més lluny de la meua intenció ser còmplice de la burrera comprimida dels qui convertixen en caricatura futbolística la seua intolerància vital. (Tema que per cert mereix un altre post molt més agressiu i contundent)
Però ara bé, que ningu no em diga que futbol és futbol, per que, vulguem o no, el futbol esdevé alguna cosa més que això. És això bo? És això roïn? No ho sé, però ahi està, i és una altra cosa, una més, a tindre present. Ves i apunta.
PS: Demà molta sort als barcelonistes. Espere que ells no desaprofiten les oportunitats com els/ens va passar, dos anys seguits, als valencianistes, segons el divertit diccionari de J.V Marqués a "País Perplex" (Eliseu Climent, editor oka 3i4), els afeccionats al València CF.

2 comentaris:

Ferran Morales ha dit...

Doncs sí, futbol no és només fubtol, és moltes més coses. Política, per exemple. Fora de la casualitat que en govern d'Aznar guanyara el Real Madrid i en govern de ZP guanye el Barça... el futbol és senyera de patriotismes viscerals i posicionaments ideològics. A mi no m'agrada el futbol, però si he de triar entre València C.F. i Levante U.D. em quede amb el segon equip (malgrat el nom).

mongel ha dit...

La veritat és que a mi el futbol m'ha anat deixant d'agradar, de anar al Mestalla els diumenges de partit i entre setmana a vore algun partit de champions?,UEFA o copa del rei a no voler-ne saber rés. Soc del València i com ahir jugà el barça per 90 minuts em vaig fer culé. Ja siga per la simpatia o per dir tindre la sensació de el meu equip a guanyat algo.
Es clar que el VCF s'ha convertit en tot menys en un equip de futbol, i aixó es pot reflectir en el ultims partits de lliga.
Del VCF a mort.