Hui he anat de boda. Ha estat molt emotiva, molt. Tot i que jo venia ja sensible "de fàbrica" la resta del món també s'ha emocionat com poques vegades he vist a una boda. Era díficil no fer-ho veient a Luisa i la seua dona, i als meus Sergi i Jose allà, en una barreja d'activisme i amor , en el marc d'un casal faller, que quedarà en les meues retines durant molt de temps. Allà hi havien families, com a la Ciutat de les arts, però amb menys pressupost Es podrien dir moltes coses més però hui me les reserve.
Hi ha relacions que avancen i altres que es detenen. L'amor no mor, en cap d'elles. I com les llàgrimes no escriuen blogs, o no vull que escriguen este quadern dislèxic escrit a correcuita i 'accés públic, ho deixe ací. Això sí, si per casual em lliges, ja saps que t'estime i que, d'una manera o altra, vull envellir al teu costat. Sense que això vulga sonar a amenaça tens la meua paraula!
| Tweet |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada