dimecres, 5 de juliol de 2006

Dolor a l'ombra del julivert

Potser serà una manera de combatre el complex d'inferioritat o serà alguna cosa relacionada amb la "mala consciència" (o la "fosca") de la que parlava J.V Marqués al seu "País Perplex" però tinc la sensació, compartida i convertida en tòpic fora de les nostres fronteres, que els valencians, almenys els del hinterland del cap-i-casal som una miqueta fanfarrons. Ens agrada lluir-nos davant els altres. Així mostrem vanitosos la nostra Ciutat de les Ciències als guiris que ens visiten tot i no que potser mai abans l'haviem visitada, els rebentem els oits amb una mascletà i els amollem un "encara, les fem millors", per posar dos exmples reals que he viscut ben a prop.
Així, entenc que molts esperaven l'oportunitat de rebre a Benet XVI, irant la casa per la finestra, per a que les càmeres enfocaren tanta grandiositat i monumentalitat d'una ciutat que, efectivament, ha canviat i molt. Ens encanta eixir per la tele i que es parle de nosaltres fora de les nostres terres i estem acostumats a no fer-ho més que en el "Gente" de TVE o en altres programes de successos. Així quan passa alguna cosa "important" i algú ens regala els oits (els "enviats especials" acostumem molt a recòrrer a açò com relata perfectament Mariola Cubells ací) ens creiexem en la nostra secular baixa autoestima.
Això és una cosa que el PP ha entés a la perfecció i ho utilitza com a ferramenta política. Rita Barberà és , a banda d'un animal polític amb unes habilitats socials senzillament impressionants, la perfecta encarnació d'açò del que parle. Es mostra orgullosa de la seua ciutat i dels canvis que impulsa per ella. Algu podria dir, i al meu entendre amb no poca raò, que tot és maquillatge. I què? La cosa funciona tot i que només siga electoralment parlant.
Hui València eixia en lloc destacat en tota la premsa estatal i internacional, no obstant estava trista. igual sona a tòpic però no se definir-ho d'altra manera. València estava trista, molt trista. el desgraciat accident de la línea 1 de Metrovalència ens ha colpit a tots. Tant als qui tenim penjat allò del "Jo no t'espere" com als de les banderes vaticanes. Hui uns i altres estavem sumits en la tristor, i alguns ho expressaven afegint al balcó un crespó negre.
Les investigacions apunten a que el desgraciat accident que li ha costat la vida a 41 persones no es deu a un mal estat de les vies ni del ferrocarril. Més encara, Ferran, que és un vertader apassionat del món de ferrocarril em diu- si no ho entés malament- que amb els sistemes de seguretat dels que disposen les altres linies no s'hauria pogut evitar (a diferència de l'accident de l'any passat) . altres, el Sindicat Indepent del Ferrocarril si apunten a algunes irregularitats com la formació del conductor, la manca de frenat automàtic i la mana d'inversions Com que jo no entenc massa del tema no opinaré més enllà del que és evident doncs qualsevol altra cosa seria arriscada i qui sap si injusta.
No hi ha una correspondència amb la València- ciutat i pais- idílica i feliç d'originals construccions emergents i esdeveniments televisats amb la "València real" dels barracons, els deficitàris serveis públics i els trenets tercermundistes. (la denominació no és meua, és popular).
S'hauria pogut evitar l'accident o ha estat realment fortuit? Seria d'una molt baixa qualitat moral intentar traure rèdit polític d'una catastrofe que a 42 persones els ha tallat la vida i que l'ha amargat a uns familiars i amics que, de moment , es queden entre nosaltres. Però seria igualment imperdonable que una vegada més serens, no aprofitarem l'ocasió- siga per avís o per fatalitat, per a reflexionar sobre quin model de ciutat i país volem. No és cap demagògia, és una realitat indefugible a la que haurem de fer front, i només la remota possibilitat de pensar que tal volta es podria haver evitat un 4-J, o que en el futur es pot evitar una altra desgràcia similar ha d'estar per damunt de tot partidisme, en mans de la responsabilitat dels qui gestionen la vida pública.

5 comentaris:

Pablo ha dit...

Ara si que València a eixit a tot el mon, però no com voliem.

Em deien molts amics de Valladolid que em van cridar el mateix dia, que els sorprenia moltissim el que estaven sentint de línies velles i vagons antics al metro de vlc, quan la imatge d'aquesta ciutat es la modernitat, el disseny i el creixement.

Cabanyal, els inmigrants del riu, el Carme, l'especulació urbanistica costera i no costera, els atacs ecològics... això no isc d'aci, nomès el cartell i la pantalla de la publicitat mediàtica que tan bé sap fer el pp.

Llàstima que aquesta vegada la publicitat de vlc haja sigut aquesta. Llàstima.

Gonçal ha dit...

M'alegra que els dos hàgem parlat en els mateixos termes. Tant de bo reflexions com aquestes foren innecessàries...

mongel ha dit...

La veritat Pere estic d'acord amb tu, però una altra reflexió: amb el més de 400.000.000 € que s'han gastat a la CAC, la americas cup i la visita i encontre del PAPA, no es podrien haver solucinat molts problemes del cap i casal? La conclusió meva és que si no hi ha inversions de futur no hi ha futur i he ací el desgraciat edeveniment en 41 morts.
Em sentisc com una víctima més; trista i indignada.

Ramon Muntaner ha dit...

Tens tota la raó. Trobe molt encertat l´últim paràgraf del teu text. Efectivament, València és una ciutat de "museu" feta per als "forasters" i no per als qui vivim ací. Els valencians som així, molt educats amb la gent que ve de fora, què li anem a fer!
Potser este accident s´hauria pogut evitar, sense voler traure rèdit electoral de la sang de les quaranta i escaig persones que ens han deixat crec que és el nostre deure com a ciutadans d´exigir saber tota la veritat per tal que açò no torne a passar MAI MÉS.

josep ha dit...

De carronyeria política mai no en faltarà gens ni mica, segur que no. Ara bé: fer d'esta "baixa qualitat moral" un escut permanent i exclusiu en favor, al capdavall, de la impunitat i la injustícia, pot tenir conseqüències més greus encara. De forma que caurem en la maleïda i valenciana opció de sempre: si parles, mal, i si calles, també. El meninfotisme. Moltes vegades, és difícil de distingir qui vol justícia i qui vol vots, però aquesta bifurcació ètica no hauria de servir per a protegir a aquells que han jugat amb la seguretat de la gent.