dilluns, 12 de març de 2007

Un riu de formiguetes

Esta nit algunes cadenes de televisió emetien programes especials dedicats al 11-M que a molta gent ens haran fet recordar moltes coses.

Amb el pas del temps, i ja han passat 3 anys!, resulta encara més difícil deslligar el que tingué lloc a Madrid aquell matí i el que va acompanyar el dol els dies posteriors. L'onze de març li costà la vida a més de 200 persones, fou una massacre, un drama humà que ens va traure del llit entre incredulitat, dolor i ràbia i que va afonar a centenars de families. Un atemptat terrorista que en l'actualitat està sent estudiat pels tribunals i frivolitzat per una determinada premsa.

El que tingué lloc els dies posteriors, a nivell social i polític, té implicacions fonamentals per entendre l'entorn que ara vivim/patim.No em veig però capacitat per a fer un anàlisi mínimament digne més enllà d'exposar un grapat d'experiències personals.

la primera d'elles fou davant de l'ordinador, al telèfon i amb la ràdio i la televisió enceses. Llegint l'Avanç o escrivint per al Diari Parlem com molta altra gent sentia la necessitat de devorar informació. Suspesa la campanya electoral tota l'actualitat es centrava en el trist fet de Madrid. Recorde quedar-me perplex davant les paraules d'Otegui que s'ens presentaven com el principi d'un interrogant impertinent.. però també les d'Ibarretxe responsabilitzant a ETA, com apuntaven la totalitat dels mitjans...


Al carrer, el dia 12 un grapat de companys i companyes del BLOC JOVE acudirem a la manifestació que el govern d'Aznar havia convocat. No compartiem el lema que s'havia imposat, ni enteniem la participació d'alguns elements amb banderes del pollastre, però compartiem el dolor d'un riu de formiguetes ben diverses, (molt diverses!!) que eixiem al carrer. Punkarres, pijos, skaters, iaios, beates, ties maries, popers, hippis, catedràtiques de dret... ompliem els carrers d'una València a punt de sobreviure les falles. Ho haviem fet just un any abans en contra de la Guerra d'Iraq i ara ho feiem per lamentar unes mormts geogràficament molt més pròximes. Ho feiem mentre a l'estranger donaven per cada vegada més segura la intervenció de l'islamisme radical tot i les cridades del gabinet d'Aznar a diverses embaixades.

El 13, tractava de recuperar una certa normalitat quan de camí cap a l'exposició del ninot vam rebre un sms, i després un altre, i un altre.. i acabàrem entre un riu de formiguetes que demanaven la veritat, intuint que esta havia estat amagada, intencionadament amagada, pel govern. Pegats al transistors o a les ràdios amb mp3 ens arriben per degoteig les notícies sobre la reivindicació d'un grup suposadament lligat a Al-qaeda quan miràvem des de l'exterior de l'Ateneu Mercantil a un Zaplana, portaveu del Govern interpretant el més trist paper de la seua vida. TVE emetia una pel·lícula sobre ETA quan a tot l'estat milers de persones reclamàven a les seus del PP saber la veritat.

El 14 com a apoderat electoral vaig viure escenes també molt significatives. Ara el riu de formiguetes es formava a les portes de les meses electorals. El resultat és conegut.

Des de llavors el Partit Popular porta molt de temps tractant de fumigar a les formiguetes. intentà enganyar-les però no pugué i ara vol venjar-se. Saben , però, que ací, el mal bitxo no som les formiguetes...