dimecres, 25 d’abril de 2007

300 anys més de resistència? No gràcies!

Hui la blocosfera està farcida de post essencialistes, tics historicistes, vells tòpics, discursos èpics , utopies irrealitzables i laments sobre un país que potser no és com voldríem. És lògic puix commemorem el III centenari de la Batalla d'Almansa però potser és menys útil del que voldríem davant una societat que majoritàriament i per raons ben diverses li la porta fluixa. Este escrit no serà cap excepció completa, tindrà laments, tòpics i tics però la seua poca originalitat, radicarà en la direcció del vent, que en qualsevol cas tampoc no serà de ponent....
Tot poble necessita conèixer la seua història i fins i tot edificar-ne els seus mites, nosaltres també. Però em fa la sensació que l'avanç significatiu cap a la construcció nacional no vindrà acompanyada d'un lament col·lectiu com el que molts practicarem hui i els propers dies. Si ha de vindre, i confie que vindrà, serà de la mà de la única arma que n'hi ha sobre el taulell de joc a l'hora de construïr nacions al segle XXI: la consciència de la ciutadania cridada a formar part. La conversió de la identitat valenciana hegemònica, la majoritària, que hui actua com a regional i en clau nacional espanyola, en nacional valenciana és per tant la única possibilitat de construïr una alternativa al País Valencià. Els trets identitaris tindran doncs el valor que els seus dipositaris li donen i ni el vell regne ni la bella parla poden actuar en abstracte fora dels regnícoles i els parlants.
No cal ser massa doctes en sociologia per intuir que si les naions són subjectes de sobirania construïts en torn a trets culturals, lingüístics.. sempre acompanyats d'una voluntat definida, necessitem sumar voluntats que li donen valor als trets compartits per avançar cap a la direcció desitjada. Com si d'un macabre joc de la ruleta russa es tractara (i ja em perdonareu la metàfora belicosa), la batalla que ara afrontem només té una arma a compartir pels rivals, i és eixa identitat a la que em referia adés. Queda ben definit doncs el camp de batalla i hem de ser conscients que la pòlvora que no usem nosaltres, com passava amb la política segons Fuster, serà emprada contra nosaltres, com de fet així ha sigut durant molts anys.
La construcció nacional del poble valencià passa, d'una banda per desconflictivitzar la identitat valenciana i d'altra per fer-la servir en favor del valencianisme. Cal fer-ho per aguditzar les contradiccions amb l'altra identitat en joc, que ara per ara, a l'haver estat capaç de instrumentalitzar la nostra en clau regional i presentar-se com a nacional, guanya de lluny la partida.
Parlant clar, si el que es preten és guanyar el joc, descartada l'opció de la clonació massiva de valencianistes caldrà crear-ne de nous i estos només podran eixir d'entre els que hui d'alguna manera, tot i que ens parega tímida, volen continuar sent valencians i valencianes. Així passa en qualsevol moviment de construcció nacional i així ha de passar en el nostre. Caldrà seduïr-los per a que el seu desig vaja en augment i s'incorporen al hui selecte club dels valencianistes.
300 anys després, els qui enyorem la capacitat d'autogovern que perdèrem amb el decret de Nova Planta i deplorem les seues conseqüències potser ja no cabem en un taxi però hauriem d'aspirar a ser més dels que caben en un grapat d'autocars. Per fer-ho haurem d'assumir algunes coses, generar alguns consensos que ens permeten avançar, aprendre a conviure en la diversitat i la discrepància i xafar terra, per aspra que ens parega. No hi ha altra. De no ser... que només aspirem a la resistència. I si es tracta simplement de resistir fins a una derrota final que simplement ens hem de conformar amb ajornar dubte que aguantem 300 anys més. Tot i que només siga per provar millor sort... què tal si juguem l'atac? Per als qui ens volen vore molls, febles i dividits seria tota una sopresa....
...i ja que parlem d'història, fou un atac sorpresa el que declinà la balança d'aquella batalla d'Almansa a favor de l'exercit botifler. 300 anys després hem aprés la lliçó?

4 comentaris:

Daninoble ha dit...

Tota la rao Pere. Quan he entrat a Vilaweb i he vist tots els blogs que en parlen més o menys en els mateixos termes, per un costat penses, hi ha alguna cosa que es mou. Pero que un tio des de Barcelona et publique en un site d'internet coses com 300 anys d'opressio, d'esclavitut, etc. de res serveix, hi estic d'acord.

Pero avui és un dia pels simbols. Demà ja xarrem dels hospitals, dels AVEs, del aigua i del que face falta.

catalunya.ffw ha dit...

Un post fantàstic. El passat ha de ser tot just una plataforma per impulsar-se al futur, mai una cadena.

En tot cas, i dit des de Reus, hui som tots valencians.

Fins aviat,
Marc
www.catalunyafastforward.blogspot.com

Rafa ha dit...

Vosaltres, els del Bloc, no. No heu aprés la lliçó ni mai heu "jugat a l'atac", com tu dius. Al contrari: la vostra gran estratègia ha estat sempre cedir espais, renunciar. Això que tu dius "desconflictivitzar" no s'aconsegueix precisament renunciant voluntàriament a cada nova cosa que els altres pretenen de tornar conflictiva com feu vosaltres. Que fan esdevenir "conflictives" determinades formes lingüístiques? vosaltres deixeu d'escriure-les; que fan esdevenir conflictiu un dels noms possibles de la llengua? vosaltres deixeu d'utilitzar-lo; que fan esdevenir conflictiva una determinada bandera? vosaltres s'apunteu entusiasmats a passejar la que ells proposen; i etc, etc, etc.
Per entendre'ns, amic Pere: quan ells us assenyalen amb el dit i s'exclamen fent veure que estan indignats "ha dit que la terra és redona!", "desconflictivitzar" és respondre: "sí, clar. I què?". El contrari, que és el que feu vosaltres, és contribuir a donar-li caràcter de cosa polèmica.

Xe Fu7 ha dit...

Rafa o no has entés el meu escrit o vivim en universos diferents. Com que desconec en quin vius tu et diré que jo visc en un en el que n'hi ha una "Comunitat Valenciana" amb una feble consciència nacional, sense un espai polític autòcton consolidat i amb un joc/xoc identitari que ha convertit el "ser valencià" en quelcom difícil i controvertit, poc atractiu en definitiva. En eixe escenari e que ha fet el valencianisme polític és precissament tractar d'obrir-se nous espais per a incrementar les bases del nostre moviment nacional. Que et recorde és del que es tracta. Dirigir el producte, en este cas el valencianisme al consumidor, la societat valenciana. I pense sincerament que es pot fer entre aquells espais de gent que es sent valenciana tot i que la seua concepció actual no s'ajuste al 100% a la que es pot trobar de manera més present entre el nacionalisme. Una estratègia divergent és una proposta d'autoconsum, potser molt pura però absolutament inútil. Per a que ens entenguem ... podem optar per masturbar-nos políticament i quedar-nos molt agust... però així mai no fecundarem. Així que parlant de renuncies trobe que no n'hi ha pitjor que la renúncia a liderar la societat valenciana. I liderar és posar-se al capdavant però també ser seguits per algú...