dimarts, 5 de febrer de 2008

La mare que va parir la pàtria

Gràcies a blogsvalencianistes.com he trobat este interessant article que amb el títol Killer Jaume (redifusió) li arrea a un dels majors mites del nostre poble al qual fa no res acabem de retre homenatge pel seu 800 aniversari. L'article parla d'un estudi que ens presenta a un Jaume I ben distant de la imatge de monarca superprogre i avançat al seu temps que la gran majoria de nosaltres tenim. No tinc el més mínim indici racional per confirmar-ho ni desmentir-ho. Només la sospita que puga ser cert i la certesa que ben poc importa des d'un punt de vista instrumental per al valencianisme com a moviment de construcció nacional. En cas contrari podríem caure en la més absoluta depressió...
Com poder suportar que Vinatea, puga ser, a banda d'aquell jurat en cap que defensà al 1333 la integritat del nostre regne , un pressumpt terrorista de la violència masclista? Li hem de retirar la seua estàtua a la futura Plaça de Jaume I? No es mereix aquella òpera de Matilde Salvador i del primer Xavier Casp? Justífica esta sospista l'ús que un grup de kale barraka ha fet del seu nom?
Sobreviurem a la idea de pensar que a la Batalla d'Almansa, épic camp de batalla del nostre imaginari col·lectiu nacionalista, no va morir ni un soldat valencià? Podrem amagar durant molt de temps que Carles d'Austria, tot i que com recorden Al Tall "va jurar els Furs", no va ser excessivament generós amb Basset ni estigué del costat dels Maulets? I que bona part dels seus defensors foren, bàsicament, uns mercenaris abusadors com tothom en temps de guerra? Haurem de canviar per tot això els càntics el proper 25 d'abril quan ens convoque (el també mític) Eliseu Climent?
Poc importa. Reconec que en referència als mites del valencianisme tinc sensacions encontrades. No sóc massa amic de recòrrer a ells per justificar els meus anhels de llibertat i cohesió però els guarde respecte, i segons com, els puc arribar a encendre un ciri íntim en actes d'afirmació quasi quasi mistics. Amb tot, reconec que el nostre poble, com la resta, necessita mites per a forjar-se com a tal. Nosaltres tenim els nostres, tant mítificats com els d'altres (...i el nacionalisme espanyol és una autèntica galeria de sobra coneguda). Fins i tot en tenim de moderns i contemporànis, alguns d'ells a poc de ser beatificats pel discurs oficial del nacionalisme. No els assenyalaré ara i ací... no siga cosa que els desmitifique.
Espere que l'heterodoxia de riure's dels propis mites no siga interpretada com acte de sacril·legi... que no seria la primera vegada que algú m'acusa d'això mateix. Al remat els mites els fem servir per al que ens interessa i per això mateix prenem d'ells només el que ens interessa. De la resta, ens podem riure tant com vulguem com ho faríem, per posar un cas, si ens llegirem els Furs, que per descomptat, hem de reclamar. Són com les metàfores, o les fàbules, o les llegendes... i en efecte suposen la mare de la pàtria. Potser per que esta, en realitat també té quelcom de mític. I què?

4 comentaris:

rosella ha dit...

EI PERE, MIRA A VORE SI PNGES A LA WEB LA CONVOCAT`RIA D'AQUEST DIUMENGE QUE HE ENVIAT PER CORREU ELECTRÒNIC!

Albert Miret ha dit...

Totalment d'acord. Fa setmanes vaig tractar este tema dels mites que tenim al nostre país

sequier ha dit...

Jo tampoc sóc massa partidari d'emprar els mites per fer valencianisme; però com dius, el nostre pobla els necessita com la resta de pobles, i Jaume I és un bon exemple, independentment de la persona i els fets històrics reals.

Dit açò, des d'un punt de vista purament històric, o historiogràfic, crec que l'article eixe que cites exagera. No es pot jutjar l’actuació d’una persona que va viure al segle XIII amb els ulls i els valors del XXI, perquè així no se’n salvaria ningú. És un anacronisme.
No és cert que fóra un inculte. Clar que matava “moros”, no podia fer altra cosa en una societat guerrera com la seua, amb un grup social que viu d’això. De fet, en va matar molts, en va esclavitzar uns quants més, i en va enviar a l’exili a un altre bon grapat. Un vertader holocaust, sobretot a Mallorca. Tot això ho hem de dir i tindre-ho present, però no jutjar-ho amb els nostres valors.
Per cert, també el titla de covard; jo crec que el lloc d’un rei en una batalla no és al capdavant; perquè si no després passa com en el cas de son pare, Pere el Catòlic, que és el primer en caure.

Vaja, un exagerat. Ganes de portar la contrària ;)

Raimon Galiana ha dit...

Reis
Mai no m'han agradat els reis, ni de menut. A ma casa eren ben pobres i no podíem permetre'ns luxes i els Reis no ens deixaven res, tal volta per això els reis mai no formaren part del meu imaginari. En aquells temps hi manava Franco, que no era rei, i els meus pares eren republicans represaliats, així que ni tan sols tenia una autoritat que pugués suplantar la figura del rei.
Ara estan tots com Geroni amb la vaca amb el naixement del rei en Jaume, que voleu que us diga, coses de lletraferits avorrits i desenfeinats, funcionaris pagats i melonar àvid de mites.
En l'infantesa de la meua filla, ja en la monarquia franquista actual, i envoltat de nacionalistes fusterians, em vaig dedicar a alliçonar-la sobre la figura de Jaume I, com ho havia fet sobre la religió catòlica, que també era una cosa aliena a nosaltres i, en anar a escola i contar-me que li havien parlat d'una senyora verge que tenia un fill en una creu, vaig tindre que aclarir-li que hi havia gent que tenia necessitat de creure en històries i contes com eixe i que havien fet una religió, que hi havia catòlics, musulmas, budistes, etc i una llarga llista de sectes semblants. Que nosaltres no erem de cap d'elles, com ja ho havia vist en els avis i en els pares.
Amb el rei en Jaume em passà una cosa semblant i vaig tindre que aclarir-li que els valencians volien vore en aquest home totes les grans virtuts del governant, la persona, la nació, la pàtria, el país, la llengua, les lleis, els costums i ho tenien com un mena de déu, el pare, no el de la creu.
Li vaig dir que era un fulano incult i analfabet que no sabia llegir ni escriure. Que el "Llibre dels fets" era propaganda per fer-se auto-bombo. Que era mentider, que enganyava els moros valencians i no respectava els tractats amb ells. Que per gitar-se amb una dona li va prometre formalment i davant testimonis que es casaria amb ella i desprès no ho feu. Que diu que era catòlic i obeia el Papa, però, com tot els catòlics, quan la religió i el Papa anaven en contra dels seus interessos, qualsevol que foren aquests, s'en reia de déu, de sa mare i del Papa.
Que era un feudalista reaccionari i retardatari, que quan a Europa s'estaven formant els estats, ell tenia un pensament feudal i no volia pas eixamplar l'estat, sinó les seues propietats. Que en conquerir Mallorca i València, no les anexionà al seu estat, sinó que els mantingué com dos regnes a banda, perquè li agradava més ser rei de molts llocs. Que en morir repartí les seues propietats, es a dir, els regnes, entre els seus fills. I que feu un regne tan impossible com el de Mallorca i el Rosselló, veges tu, un bocí al nord dels Pirineus i les Illes.
Un inútil com a governant i un malparit com a persona.
I, sobre tot, li explicava que la gent culta d'aquell temps eren els moros, que llegien i traduïen els clàssics grecs, que utilitzaven els guarismes actuals nostres, que havien descobert l'àlgebra, que tenien la poesia més exquisida i l'arquitectura i eren més civilitzats en el menjar i en el vestir, en l'agricultura, en la jurisprudència, en la filosofia, en la medicina, en fi, que Jaume i les seues hosts eren uns bàrbars que anaven al saqueig, el carnatge, la violació i la rapinya.
I li deia: imagina com era que els moros li dien "Jaume el Sanguinari".

(Ho havia escrit el dia 2 en un bloc de Vilaweb que per motius que desconec no ha reixit)