diumenge, 30 de març del 2008

Meitat desig, meitat proposta : el valencianisme com a moviment

Les darreres setmanes, i sospite que serà un fenomen constant els propers mesos, podrem trobar en blogs com este propostes d'anàlisi i, en comptades ocasions, pretesos exercicis d'autocrítica al respecte dels resultats del BLOC a les eleccions generals del 9 de març.

És una reflexió necessària i indefugible i si m'ho permeteu també previsible puix ací mateix ja hem indicat des de fa alguns mesos la necessitat de fer una parada tècnica després de les generals. Les eleccions del 9 de març suposen així un punt i apart en la política valenciana i estatal i per al BLOC han de marcar un punt d'inflexió a un període iniciat al darrer Congrés Nacional , que continuà amb la constitució del Compromís i que arriba fins als darrers comicis.


La major part d'estes anàlisis insistixen en girar al voltant de qüestions estratègiques i de discurs. Jo per la meua part sense negar la importància d'esta revisió insistisc en reclamar que la revisió siga més profunda i no es limite a la superfície. Que sí, que jo també puc estar d'acord en la necessitat de recuperar el color taronja i prioritzar a l'eix valencianista sobre qualsevol altre; també en bastir discurs capaç de penetrar en una massa social major de la tradicional que sembla menguar. Però al remat reitere el meu convenciment que les qüestions d'estratègia i discurs són només la punta d'un iceberg, dos terceres parts de les quals deuen estar submergides.


És per este motiu pel qual , tot reservant-me el dret a participar internament del debat que s'obrirà al partit el proper 5 de maig pel Consell Nacional del BLOC, és en altre terreny en el que més motivat estic per tal d'adreçar els meus apunts desordenats. Així hi ha una idea que em pareix útil rescatar per al blog i que trobe prou coherent amb la meua manera d'entendre el pas per la política. Per damunt de tot, ha d'estar el valencianisme. i quan dic el valencianisme... dic el valencianisme i no el partit. El partit, en este cas el BLOC, no és més que l'expressió política del mateix i per tant, en el context actual, la seua més valuosa ferramenta...pero no la única. No és un objectiu en si mateix sinò un mitjà que en qualsevol cas el valencianisme necessita absolutament reforçat i eficient.


Té algun sentit esta espècie de palla mental més enllà d'una emotiva declaració d'intencions? Per mi sí.


És necessari entendre el valencianisme com un moviment. Un moviment format per diverses peces pensades per a treballar en sintonia per un mateix objectiu: la construcció nacional del poble valencià.


No vull ser massa negatiu , que després hi ha qui m¡'ho retrau , però trobe que no és necessari passar una auditoria massa rigorosa per comprovar que al valencianisme li manca sentit unitari. No parle d'homogeneïtat, parle de determinats consensos que el permeten traçar estratègies compartides. Parle de no fer la batalla cadascú pel seu compte. De coordinació.

El valencianisme necessita de política, com necessita també d'organitzacions culturals, sindicals, empesarials, festives i estudiantils, necessita d'intel·lectuals i de periodistes. El valencianisme ha de trobar expressió en totes les esferes presents a la vida valenciana i mecanismes de reproducció d'eixe discurs mínimament consensuat que li atorgue cohesió i solidesa com a moviment.

El valencianisme necessita de transversalitat. I en realitat, en major o menor mesura, ja disposa d'ella. El problema, però és la pràctica inexistència d'un diàleg entre les seues parts. No vull ni puc ser exhastiu però hi ha un parell de situacions que clamen al cel.

Algú pot entendre, per exemple com la principal entitat del valencianisme cultural (i encara hui un dels principals agent de socialització amb el discurs valencianista..,) i el principal partit polític (que a més a més aspira a ser, en tant que bloc, referent unitari) han mantingut durant tant de temps una relació tan hostil? Com es pot entendre que arran la publicació de "Sobre la nació dels valencians" el major intel·lectual en vida fòra reiteradament silenciat pel valencianisme cultural?
En tot moviment , hi ha qui pensa, hi ha qui socialitza el discurs, hi ha qui el difon i hi ha qui l'expressa políticament. Al valencianisme ho devem fer amb partitures distintes.

No pretenc que ACPV es pose al servici del BLOC , ni que Mira torne a estar al servici d'ACPV. Però si que trobe just reclamar que totes les peces d'esta maquinària funcionen com engranatges d'un mateix valencianisme.

Així doncs, posats a fer revisió i propòsit d'esmena per la situació del nacionalisme valencià no ens quedem en la superfície. No ens limitem tampoc a la revisió aillada d'una de les seues peces. Fem-ho bé i reflexionem com a moviment, tots i totes, com a valencianistes, siguen quins siguen els nostres àmbits d'actuació.

Deixàrem sense celebrar com toca el 7 de desembre de de 2002, un segle després d'aquell discurs, "De regionalisme i valentinicultura" de Faustí Barberà. Immersos en la commemoració d'una batalla perduda ningú no recordà el centenari de l' Assemblea Regionalista Valenciana. que tingué lloc el 1907. Seria molt demanar que, de manera unitària, el valencianisme polític, cultural, cívic i sindical, el valencianisme en definitiva, celebràrem i actualitzàrem la Declaració valencianista de 1918 en el seu 90 aniversari?

Si la resposta és si, (és massa demanar ), supose que proposar la celebració d'una Convenció Valencianista serà una autèntica frikada... no?

8 comentaris:

Nomdedéu ha dit...

Veig que els meus temors no tenien sentit. T'han tret els queixals, t'han deixat el seny. Bona cosa.

Rosella ha dit...

Ara Arromanguisme!

Anònim ha dit...

Hola Pere, està clara la teua idea, tot el meu recolzament. La teua iniciativa Artur Mas (CIU) la batejat com 'La Casa Gran del Catalanisme', amb la seua idea de reinventar el catalanisme. Ara bé, si els nostres veïns que tenen un sentiment i una concepció de País molt més clara que la majoria de nosaltres amb una classe política catalanista tant d'esquerres com de dretes, ja estan posant impediments a aquesta teoria del Mas, on per exemple, el Duran i Lleida ha deixat ben clar, que si Convergència s'unix amb ERC, automàticament ells deixarien la confederació Convergent. Com dimonis anem a convéncer nosaltres a la dreta valenciana, per no anomenar al blaverisme, que cal fer el bloc de classes?, i encara pitjor, com anem a convéncer-nos nosaltres mateixos, que en realitat allò del valencianisme no té res a vore, (o molt poc) amb Catalunya, le Illes, o els propis Països Catalans tots plegats?. Seria com el que es fica a estudiar dret perquè té moltes eixides, quan la seua vocació és ser metge, per posar un exemple. Es a dir, fem "La Casa Gran del Valencianisme", però amb la vocació del nacionalisme arrelat a la llengua, cultura, tradició i demés, que passa per reconéixer-nos davant els nostres veïns com a cosins germans que som. És que és una cosa a la que mai no ens podrem negar. És que cal més continuar com fins ara!, que negar l'evidència. Es que la teua proposta passa per un valencianisme venut, un valencianisme que diu, 'està bé, està bé, acceptem TV3 com televisió hostil i de llengua diferent a la nostra'. Això, o només estem parlant d'esquerres. I si el nostre propòsit és tindre una política potent i amb capacitat d'acció i decisió, passa per entendre'ns amb la dreta valencianista blavera o no, fora d'això no arribarem enlloc. Si més no, de moment.
Propostes; fem unions, però sense complexes, es a dir, parleu amb l'ERC, o almenys, si la proposta del Carretero ix endavant. Aquest home si que m'agrada i la seua idea de fins on arriba la cultura nostra amb allò que aplega allà on la gent se saluda dient 'bon dia'. Parleu amb CIU i el Mas, aneu a les Illes a fer bloc també amb ells. Demaneu més televisió a TV3, ja que ací vos tenen tant vetats, una entrevisteta al programa de la Trasserras no estaria gens malament. Telefoneu a les televisions locals a vore ells que opinen de donar-vos uns minutets. De segur que més d'una acceptaria. El mateix amb les emissores de ràdio. Més internet. Tres-cent regidors segur que donen per a molt més. La política de baix cap a dalt està molt bé, però si no aconseguiu ficar-se als mitjans de comunicació no arribareu que es parle del Bloc sense haver d'explicar una vegada i una altra que és això del BNV. Sobretot un repte històric és fer entendre a la València castellana que el BNV és un partit per a tots, que defensar el nostres interessos no és només defensar el català, la muixeranga i tota la simbologia de la que sempre en parlem. La València castellana ha de saber que el Bloc també és una alternativa per a ells, que els interessos dels valencians del bloc, passen per pensar en els interessos de tots, parlen o no parlen valencià. Siguen d'Alzira o de Requena, d'Oriola o Vinarós. El bipartidisme no té aquest problema, el Bloc sí. El BNV mort allà on s'acaba el català. I no hauria de ser així, el País Valencià també està compost per 'País Castellà'. Però s'ha d'arribar a convéncer-los que paga la pena intentar-ho. Que no som cap càncer de res. Caldria deixar de fer política de crispació, com ha fet el Rajoy i companyia tota la legislatura passada, i així els ha anat. Es a dir, deixeu en pau el Camps, i els socialistes, i intenteu fer un programa totalment propi, d'idees de renovació, però sense anomenar a ningú. Una nova il·lusió que no entenga de passats que van més enllà del compromís per la terra i els que viuen i la treballen, tots. Tots junts, som valencians, i el nostre triomf passa pels PPCC, es parle la llengua que siga. El dia que això penetre al cap de la valència castellana, l'escalada serà exponencial, i llavors si que es parlarà d'un Bloc Nacionalista Valencià que va de bo.
http://alberca-polop-pv.blogspot.com/

Anònim ha dit...

M'has despertat...

Mig adormit fent temps a un ordinador de Tarongers he topat amb este somiador text d'un patriota com tants altres, el Fuset.

I realment, he de dir-te que quan reflexione sobre el País també pense en clau de moviment, en clau d'unitat i de com coordinar una majoria suficient que ens porte a la Llibertat Nacional.

Està clar que sí tinguèrem diners... seria més fàcil (és el que té el mon capital) però no ens enganyem: Som capaços de fer el que diem si ens ho proposem. Tenim la raó, les ganes i el futur.

...Altra cosa seria que quedés tansols en una entrada més a un post més... depen de tots.

Sí a construir-se els nostres propis mites, històries i ideologia. La nostra.
Sí a un procés propi, a un Convenció Valencianista unitària
Sí a un BLOC en bloc i punta de llança del valencianisme electoral, social i de base

Sí a la llibertat. Al Poble. Als valencians.

Pere Fuset ha dit...

Nomdedéu, poc o molt però el conserve malgrat que encara em tiren els punts. ;)

Rosella, ara no, ahir i sempre.

Andreu ma que ets!! Si tinguèrem diners però no tinguèrem capacitat de reacció tampoc no millorariem molt les coses. Tens algun exemple pròxim que ho il·lustra.

Jaume gràcies pel suport no obstant la reflexió que fas és una mica complexa i hi ha algunes coses que no acabe d'entendre. Efectivament l'estratègia d'Artur Mas és un referent però en qualsevol cas em pense que errem en tractar d'establir paral·lelismes entre la realitat catalana i la valenciana. Les diferències són tan obvies per a mi que m'esgotaria mentalment haver de justificar-ho. Perdona'm la pedanteria.

En qualsevol cas només aspire a que ens convencem d'una gran idea: o convergim amb la societat valenciana o ens resignem a saber que tenim un mercat escasset i potser menguant. Es pot tractar de vendre pintes per a calbs però el que no és coherent és mostrar-se sorpresos per que tinguem dificultats per vendre el producte a un mercat que no ho troba necessari.

Crec que en este procés de convergència valencianisme- societat valenciana hem de mantindre bens pocs apriorismes, més enllà de les conviccions de futur sobre quin és el nostre destí.

És lícit aferrar-se a determinades coses. Però si aspirem a transformar la realitat hem d'assumir-la com a punt de partida. I reitere quelcom que ja he dit en moltes ocasions, en política tindre la raó implica aconseguir que te la donen. Cosa que al valencianisme ens ha importat ben poc. Potser pensant que com tenim la raó no necessitem que ningú ens l'atorgue.

Potser hi ha gent que no vol sentir parlar de renúncies. Cadascú és lliure d'establir els seus limits però en esta situació, el meu marge és aquell que ens permet continuar sent valencians i que m'obri les portes a, en el futur, ser-ho més.

Anònim ha dit...

M'agrada el post, Pere... :P

Ara, potser el problema del valencianisme com a moviment és que no compartim objectius i per tant, no som un moviment o, millor dit, el que podem pensar com a part del moviment no ho és. Podem tindre punts en comú, però per a ser un moviment hem de compartir més que això...ser complementaris amb una visió de futur més o menys compartida.

I sobre les renúncies, jo he arribat a la conclusió de que alguns el que no volen fer és renunciar a la marginalitat. Han assumit eixa posició, se senten còmodes i per això la convergència amb la societat els sona a renúncies inassumibles...

Anònim ha dit...

És tant evident... per a que un partit si no convergix amb la societat? Per a que la política? Per a fer negoci? No. No sóm ixa classe de gent.

Si, com diu Carles, hi ha que de la marginalitat no vol ixir que no vaja després de "defensor de les classes populars".
Em recorda a ETA, diuen defensar Euskadi, però Euskadi (menys ells) els rebutja.

Rosella ha dit...

Ara més que mai, ARROMANGUISME I SENY!

Coalició Compromís BLOCBLOC JOVE Tirant lo Blanc escola valenciana Inbtersindical valenciana Valencianisme.com