Com és habitual, la setmana després de la manifestació del 25 d'abril, bona part dels comentaris de fòrums i blogs de temàtica valencianista disserten sobre l'ambient, la utilitat, la festa i el ressó d'esta important manifestació promoguda per Eliseu Climent. (de qu per cert parla l'expatriat Rafa Garrido des de Girona a Eliseu , tu si que saps) .
Em sopren què un dels comentaris més recurrents als fòrums, fins i tot des de la banda més jove i menys polititzada en termes partidistes, siga l'abús de l'ingesta d'alcohol i altres substàncies durant el reocrregut.L'ambient reivindicatiu, de no ser que siga en pro de la indústria vinícola de Turís o Xaló està eclipsat pel botellot mòbil. Però a la blogosfera es parla també d'altres coses...
A l'imprescindible No cap en cap cap, el meu company Taronget ens sorpren, o potser no tant, amb una reflexió condensada amb un títol tan provocador com irònic: L’any que ve no torne - Versió 2008.... Al remat tornarà... i ho sap, i no serà l'únic.
També des d'una perspectiva crítica el jove alcoià Xavi Galbis assenyala amb un Alacant, No. els consolidats pecats capitals del "nacionalisme cultural" i del, a priori, polític que tampoc no som immunes donada la folklorització del valencianisme.
Marc Xelvi per la seua banda es planteja preguntes amargues nascudes des d'una concepció eminentment lingüística del nacionalisme. Interrogants que es planteja malgrat fer ús de la consigna Sense Alacant no anem endavant per titolar al seu blog.
La meua amiga Rosella, una de les poques veues femenines d'esta blogosfera valencianista, simplement es felicita d'haver anat per trobar-se, un any més amb les seues amistats a 26 d'abril de 2008 ALACANT.
Jo per la meua banda preferisc estalviar-me el comentari anual. Ni tansols veig oportú reciclar els escrits d'altres anys. Més encara quan el que podia dir ho diu a la perfecció el meu amicatxo Natxo Bellido.
Valentí de naixement, i alacantí d'adopció/segrest, Natxo és un dels culpables de que em despertara el cuquet del que, com deia a la portada d'un dels seus llibres és, al seu entendre, que és també el meu , "l'únic valencianisme racional". Potser per això en els moments més convulsos ens peguem un toc per comprovar com , una vegada més, coincidim en l'anàlisi i pràcticament sempre, en el prpòsit d'esmena.
Natxo parla, a Valencianisme amable o emprenyador? de dos models amb clars matissos de fer valencianisme, i fins i tot més concretament valencianisme cultural. Supose que allò políticament correcte és dir que són compatibles, i és cert que ho són a jutjar per la nómina de participants, però si em permeteu, m'agrada mesurar les coses per la incidència social i des d'esta perspectiva, comencen els dubtes.
En definitiva, llegiu a Natxo. No se si té raó, però almenys jo li la done.
| Tweet |
4 comentaris:
Si que té raó, el mal és que no se per quins set sous, mai no puc donar-li-la directament al seu bloc, perque el meu ordinador (molt particular ell) no em deixa llegir la parula clau per poder postejar. Em passa amb altres blocs de gent a qui solc llegir de forma continuada, i als que mai no tinc accés. Com alguns estan citats ací, aprofite per testimonar-los-hi la meua consideració, i confirmar-los-hi que sóc un dels que fa avançar els seu comptavisites.
Gràcies per fer d'altaveu
Feia uns dies que no em passava pel blog, un canvi estèticament molt bó. i parlant del Natxo, jo també li done la raó.
Per a gustos colors, i jo em quede amb els del "veges tu!" antic. Al meu post del 25 d'abril optí per lamentar-me que ma mare ni tan sols sàpiga que fan tantes persones manifestant-se pels carrers, alguna cosa semblant als i les vianants de les voreres dels carrers d'Alacant que diu Natxo, a qui un més, li dóna la raó.
Per al meu gust, la manifestació va estar un tant avorrida i el discurs final, un poc radical. No sé si estareu d'acord però socialisme i independència a la mateixa vegada em pareix un poc excessiu... Poc a poc... xD
Per altra banda, em pareix trist que les manifestacions hagen quedat com quelcom per passar l'estona quan tenen com a motiu de la seua existència la reivindicació...
Només és la meua opinió.
Una abraçada.
P.D.:Les dones valencianistes serem poques, però ens farem sentir... :P
Publica un comentari a l'entrada