dilluns, 26 de maig de 2008

A què juguem?

Fa algunes setmanes vaig anar, entre altra gent, amb una amiga i companya a fer-nos unes misteles per Benimaclet. Vam anar al Swan ja que la pressió municipal ha tancat el mític Glop de Benimaclet, punt d'encontre per a molta gent durant molt de temps. No han parat fins que ho han aconseguit i ara està tancat. Entre altres converses , per fortuna no totes polítiques, vam tindre la que motiva el post de hui, al respecte de quina ha d'estar l'estratègia electoral del BLOC.

He de dir que ella i jo divergim menys del que molta gent a priori pot pensar en qüestions relatives al valencianisme, debats identitaris nacionals i fins i tot posicionaments ideològics. A més a més ens respectem per que acostumem a argumentar les divergències, que com he dit radiquen sobretot en la visió estratègica electoral i quan no ho fem sabem que tampoc no és gratuït.

A risc d'esquematitzar les visions de cadascú fins a caure en la caricatura us tractaré d'explicar en què consistix la diferència de visions.

Ella considera, per dir-ho d'alguna manera que la raó sempre la té l'electorat, el consolidat en este cas i que per tant car donar-se-la. Tots els esforços estratègics s'han de centrar en aconseguir que el nostre producte polític siga percebut com el reflexe més nítid del que és esta gent amb els seus vicis i virtuds. Cal evitar qualsevol gest que els puga fer generar incomoditat i per tant hem de participar de la seua visió d'entendre la política. Nosaltres estem ací per aconseguir els vots de la nostra gent i no per alliçonar a ningú. Eixa, tot i que com dic , caricaturitzada, podria ser l'oració que resum el paper, que segons ella, ha de desenvolupar el nostre partit.

Jo per contra, i ja posats a caricaturitzar, potser participe d'una visió una mica més despótica i, vull pensar també mínimament il·lustrada. Li argumente que en ocasions caldrà assumir alguns riscos i que la realitat de la política ens força a fer pedagogia entre l'electorat tradicional a qui considere en ocasions excessivament reaci al complex joc polític valencià. Entenc que l'important és assolir objectius i tindre incidència real per a poder desenvolupar les polítiques que el nostre electorat ens reclama i per les quals nosaltres treballem més enllà de les etiquetes. Li assenyale també que el nostre paper és fonamental dins del valencianisme, entès com a moviment i per tant no podem renunciar al lideratge del mateix i a impregnar el conjunt del valencianisme de les nostres reflexions i el nostre discurs. Hem de fer pedagogia interna per a que ens acompanyen en la nostra aventura a la conquesta de nous electorats.

Si férem servir una metàfora purament comercial ella podria dir que per a optimitzar les vendes del producte hem de tractar d'aconseguir que la clientela tradicional siga absolutament fidel puix al remat són la gent que ens compra. Per tant tot el marketing anirà destinat a reafermar-se com alló que el nostre producte és: el que reclama la nostra selecta clientela. No tothom pot comprar el que nosaltres oferim i per tant cal concentrar-se en qui sabem que ens compra.

Per la meua part, en eixe mateix context comercial li podria replicar que els actuals nivells de vendes són insuficients per mantindre els grans objectius de l'empresa. Que la clientela és minsa i en massa ocasions està temptada per la gran competència, de menor qualitat però major poder de seducció i que ni en els millors dels casos tenim prou amb consolidar-la per a les nostres grans ambicions. I per tant hem d'observar més enllà, arriscar, diversificar i oferir un producte amb una demanda major, per ampliar el mercat potencial. Hi ha una clientela major per explotar i lel nostre futur com a empresa depèn d'ell.

Totes dues opcions són legítimes, i mentiria si no diguera que òbviament em quede amb la meua aposta, que per alguna cosa la presente com la meua. Allò políticament correcte seria dir que al mig està la virtut però en este cas alguna d'estes posicions "ben-quedaora" presenta efectes perversos (seguint el concepte de Goethe que tant m'agrada, de conseqüències no desitjades).

Així seria inútil que tractàrem d'impulsar una doble estratègia en l'intent d' acontentar a tiris i troians. Destacant d'una banda que som una mena de guardians de les essències més senyeres per al nostre electorat tradicional i a la mínima abraçant el pragmatisme més polític podríem frustrar expectatives i donar la sensació d'engany. I si hi ha res pitjor en la política que l'ambigüitat és l'engany. Per que a més a més com resa la dita no es pot enganyar a tothom durant tot el temps. No faríem més que perdre i deixar de guanyar.

Per contra si que sembla aconsellable que l'aventura estratègica, si s'ha de produir, en l'intent d'eixamplar l'electorat, no siga traumàtica i seduïsca al màxim possible de l'electorat tradicional amb l'objectiu de fer-ho convergir amb el potencial que es cerca captivar. No crec que siga ambigu un missatge de l'estil "Volem ser més per a tindre una major incidència. I per fer-ho hem de ser més permeables a les aspiracions d'una major part de la societat valenciana". Al meu parer és molt nítid i recomanable quan de fons està en joc la construcció nacional d'un pais per part del valencianisme.

La política valenciana és un joc d'estratègia. Ens hem apostat el país i volem guanyar-ho. Però a què juguem? I encara més, a què hem de jugar des del BLOC?



6 comentaris:

Anònim ha dit...

Si perdem un 1% de votants (si no l'hem perdut ja) per guanyar-se un 4% més per exemple, creume! Haura valgut la pena la bona reforma que se li té que fer al BLOC. Per suposat que no s'haura de deixar de banda l'electorat tradicional, però hi ha que tindre clar, que aquest electoral tradicional, no ens dona per a complir els objectius electorals del BLOC (demostrat i redemostrat està). I si no és complixen els objectius, el partit acabarà desapareixent.

Em dona per pensar que aquestos anys que queden de cara a les pròximes eleccions (i les pròximes eleccions també incluides) seran desisius per al BLOC, fins al punt de instaurar-se com a referencia del valencianisme polític a València o de desapareixer si els objectius electorals no és complixen.

Afronte aquest moment amb tot l'optismisme del mòn, ja que el BLOC ara està millor que mai (sense cap dupte)i les circumstancies actuals em donen la sensació de que ens afavoriran, ara ens cal treballar dur i apostar fort de cara a les pròximes eleccions autonomiques/locals

Anònim ha dit...

Ser "omnicomprensius" en la qüestió nacional, o siga, abarcar-ho tot, des del blaverisme raonable fins el sobiranisme catalanista, no és cap utopia, ni cap traició als principis, ni cap rebuig a les essències. És, simplement, una qüestió de supervivència, d'inteligència i, sobre tot, de sentit comú.

Ni el "quatribarrisme" podrà assolir mai cap majoria en el poble valencià, ni el "blaverisme" tampoc.

Un etern percentatge del 4'X és frustrant, a curt plaç, i suicida a llarg plaç.

Anònim ha dit...

Crec que és més raonable la postura de "ella", en quasi totes les tècniques de mercat, el qui s´ha d´amotlar és el venedor al client, en cap cas el client al venedor,i recorda que el client sempre té la raó, i si no la té, un bon consell és donar-se-la. El despotisme il.lustrat és massa fàcil, la postura d´ella és més intel.ligent però no cal caure en la falàcia de comparar el joc amb la política, en el joc està en risc el que els contricants aposten però a la política està en risc allò que aposten més allò alié a ells com és la ciutadania, cal anar amb compte amb les paraules i medir-les molt bé perque des de l´altra banda...es pot fer prou de mal amb aquestes comparacions joc-política, mercat-política.

Molt bon article;-)

Pere Fuset ha dit...

Gràcies als tres anònims i especialment al darrer per discrepar. I encara més per, malgrat fer-ho considerar-ho bon article.

Accepte el risc de parlar amb este llenguatge tan poc políticament correcte així com respecte i molt la teua preferència argumentada. No obstant permet-me que t'assenyale, que en este joc d'oferta i demanda , els nostres competidors si compten amb potents ferramentes destinades a generar entre el consumidor una demanda que a priori no sempre prexisteix. Passa en el mercat i també en la política.

Parlant clar i sense metàfores...

En política els partits tenen agents que tracten d'afavorir un clima procliu als seus discursos. No només generen el discurs en torn a les creences de l'electorat. Tenen tertulians, mitjans de comunicació, fundacions, organitzacions afins que orienten com han de pensar. El valencianisme polític necessita d'agents de socialització del discurs valencianista per a penetrar amb major facilitat en espais de la societat valenciana que avui en dia ens ignoren i per animar a altres a que ens acompanyen en eixe camí.

Parlant molt més clar encara, (o això intente), pense que al remat al valencianisme està quasi tot dit des d'una perspectiva ideològica.

Tenim clar, gràcies a kilos i kilos de paper en forma d'assajos de les més diverses personalitats intel·lectuals, que no podem aspirar a un projecte de país monolingüe valencià, que cultura i política són dues esferes diferenciades, que el subjecte de sobirania és estrictament valencià, que el valor dels símbols és sobretot instrumental i per tant cal desdramatitzar al respecte, i quaranta mil qüestions més. El valencianisme polític és el màxim interessat en que es socialitzen eixes conclusions per tal de fer comprensible davant els ulls de l'espai tradicional determinades actituds i per que d'esta manera pot adreçar-se a més gent de més enllà de l'habitual. Per contra però els qui tenen la major capacitat per a des del valencianisme cultural, socialitzar eixe discurs no només no ho fan sinó que s'aferren a la trinxera i qüalifiquen d'heretgia qualsevol intent per posar en pràctica la lliçó.

La meua amiga coincidix amb mi en considerar anacrònic este posicionament de trinxera ideològica, però creu que no es pot contrariar al respectable puix nosaltres hem de procurar únicament la seua identificació amb el seu projecte i no intentar alliçonar-los. Jo per contra pense que el valencianisme polític s'hauria de preocupar més per fer pedagogía entre el seu espai electoral. Que com a valencianistes estem forçats a fer-ho i que és tan important com estar ben organitzats i tindre un bon programa de govern.

I sí, el risc de semblar un il·luminat està ahí, ben present. Però es que anar a fosques pegant-se cabotades contra els mateixos murs tampoc no és massa encoratjador.

L'equilibri que reclame és clar: fem pedagogía i acompanyem-la de fets. La nostra acció política i de govern, la que posibilita les demandes vertaderament assolibles del nostre electorat és la millor companyia per a esta actitud. Però fins i tot esta reclama córrer riscos per a poder-la utilitzar.

Anònim ha dit...

Pere, ho veus com dos opcions diferents quan la veritat és que és una seqüència estratègica: primer fidelitza els clients que mai han estat fidelitzats, i després ja faràs per obrir nous mercats.

Tenim tres anys per fer-ho!

Posem-nos en marxa!

Pere Fuset ha dit...

Per al darrer anònim. Crec que l'equilibri és el que defense al comentari anterior al teu. cada dia tinc més dubtes sobre la conveniència de fer-ho de manera seqüencial. Potser tinga massa pressa però trobe que el crono juga en contra i que potser siga bo començar a simultanejar.Dic jo.. vaja.