dimarts, 15 de juliol de 2008

La tercera via ha mort...

Crec que era l'amic Taronget qui via messenger em comentava anit la ciber-revifada tercerviista de les darrers setmanes explicitada en blogs com el seu de No cap en cap cap i , sobretot, al del sempre divertit Rafa Company que celebra així els 20 anys de l'impescindible document 88 al que devem tant. Entre bromes li argumente que potser és coherent amb eixa sensació de retorn als 80 per part del valencianisme que alguna gent més crítica acusa dins i fora del BLOC. Tot i que no puc (o no vull) compartir la maldat del comentari resulta lògic pensar que alguna cosa haurà passat al valencianisme per a haver de desempolsar memòries entre suspirs.
He parlat en alguna ocasió de la Tercera Via valenciana, que tot siga dit no és precissament la de Giddens. Supose que és a esta a la que es referix el sempre amable Josep Nadal de a Gossa Sorda quan al seu tema més popular parla d'un "combat contra l'alegria"... tot i que mai he aconseguit que m'ho confirmara.
Aquella tercera via valenciana, plantejada com a valencianisme de conciliació tenia per objectiu superar els paradigmes "nosaltrista" i "ratpenatista" - en termes de De Impura Natione- o "fusteriana" i "tricolor" - en termes entenibles però igualment políticament correctes, o "catalanista" i "blavero"- en termes populars tot i que crudament reduccionistes. En realitat però la pràxis de la proposta passà per bastir una espècie de planta de reciclatge per un valencianisme sostenible. Tota una aposta pionera per l'ecologisme polític a un moviment constantment amenaçat per l'extinció com era i és el nacionalisme valencià.
Mai vaig poder participar activament de cap de les organitzacions tercerviistes. Estes van viure la seua "belle epoque" durant la meua preadolescència i per aquells anys, jo com a molta altra gent de la meua generació i coordenades, crescuts al caliu del valencianisme temperamental, vam acabar participant del discurs del regionalisme blavero, tot siga dit, poc seduits quan no esglaiats per una alternativa que en aquells moments ni tansols es declarava obertament valencianista.
Malgrat això un contacte directe amb el suposat valencianisme oficial i les timides referències de la Joventut Valencianista ja comentades al blog em van despertar la curiositat per aquella nova visió del fet valencià, que a priori em semblava un tutti-frutti del que fins al moment havia conegut i que més tard, vaig descobrir en realitat era, paradoxalment una moderna aposta per la tradició valencianista encara tan desconeguda per a la gent del nostre moviment. Una aposta per la nació valenciana, per la unitat lingüística sense renunciar a la seua diversitat, i per certa moderació ideològica post-transició.
Desbordat per tot un seguit de lectures valencianistes d'estiu i en plena primavera adolescent vaig poder tindre un mínim contacte amb la llista-Tirant i la seua gent, amb Natxo Bellido, amb el sorprenent i furiosament convers Jordi Davó, i fins i tot amb l'Espai de Convergència Nacionalista impulsat per Fermin Artagoitia (de la qual vaig ser webmaster!) fins que Artur Vélez i Alvar Thomas em fitxaren per al BLOC aquella nit electoral i prefallera de l'any 2000. Em pregunte si alguna vegada s'hauran penedit. ;)
Poc abans havia creat Valencianisme.com. Fou un part sense dolor i la criatura tenia els gens del discurs tercerviero, però amb ells també alguns dels seus germens. Així doncs el portal esdevingué prompte un lloc de trobada i de discussió entre valencianistes de diverses tendències, i altres que difícilment podriem encaixar en este generós ús del terme, que com a planta de reciclatge ha donat també els seus notables fruits. Vaja, un autèntic galliner de panques i blaveros que posaren algun que altre ou valencianista.
No va haver de passar massa i massa temps per adonar-me de la inconveniència estratègica d'emprar la denominació tercera via per referir-nos a la proposta que emanava del portal. I no només per motius estratègics, també per que sincerament em pensava que amb el canvi de segle s'havia tancat un cicle vaig proposar la denominació de valencianisme de construcció ( de construcció nacional s'hauria d'entendre) per a "la cosa" amb una mica d'eixa superbia adolescent que tot jove valencianista ha experimentat al pensar tindre la recepta màgica per a les nostres complicades malalties.
Ha passat el temps i cada dia veig més encertada aquella decisió amb els ets i uts que calguen (com potser siga una excessiva tebiesa a l'hora de reclamar un mínim consens identitari, puix per plural que siga la vocació del mateix, necessita d'un univers simbòlic entenible per al públic destinatari). I la principal raó per a felicitar-me d'aquell canvi de denominaciò és la convicció que destinar tants i tants esforços a la convegència valencianista, com a qualsevol altra pràctica meliquista ens condemna a ser percebuts com una proposta d'autoconsum. Al remat des d'un punt de vista intel·lectual poca cosa més es pot afegir al que ja s'ha dit gràcies o malgrat a tota aquella generació valencianista de tercera via.
Tanta tertúlia a l'Hotel Inglés, tant d'assaig a les prestatgeries, tanta ponència, i tantes reflexions beneides fins i tot per Joan Francesc Mira ens haurien de fer entende que el camí està ben traçadet i que només cal tindre ganes i valentia per recorrer-ho. I que, més encara després de l'aprovació de l'AVL i la seua aposta oficial per la llengua una i trina , hi ha poques excuses per allagar els preparatius. Al remat eternitzar determinats debats per la resistència d'algunes persones o sectors, només ens distància del vertader repte que és precissament la convergència del valencianisme amb la societat valenciana que ja avise, no és barata, però indefugible per a una vertader (i democràtic!) procés de construcció nacional.
Amb tot, estic amplament agrait als pares de la tercera via i comprenc la nostalgia de les persones que ara els lloen i clamen per la seua reaparició en escena en la qual, tot siga dit, ficaré el meu granet de sorra. Però no m'agradaria que confonguèrem els termes. Si és criticable que el valencianisme encara es puga orientar pels dogmes dels 60, i seria lamentable que cometera errades dels 80 tampoc no seria millor que s'aferrara a l'óptica dels 90. Què tal si ens adaptem als temps que corren?
Aixó no lleva que per posar un cas siga defensor a ultrança d'obrir més encara les portes del BLOC a l'ecosocialisme d'Iniciativa del Poble Valencià, com també hauriem de fer amb el centre progressista d'Opció Nacionalista Valenciana, i a les entranyables i legítimes malgrat que quasi quasi unipersonals apostes dels amics Velasco. Baeta i Sorribes (ENV, RV i EstVal). Però els vertaders i més importants revulsius que reclame, i que d'ací a la celebració del nostre congrés al febrer explicitaré, em pense que han de vindre des d'altres àmbits que no només l'estratègic.
Potser -i ja em perdonareu la manca de modestia en la comparació- quan bategí la digievolució del valencianisme de conciliació com a "valencianisme de construcció" pequí de la mateixa por/prudència que Fuster, que més tard evidencià el sempre clar Josep Guia. El de Sueca ens parlà de Països Catalans quan volia dir Catalunya que era més senzill però també més identificable com a utopia prescindible o no.
Nosaltres potser haguèrem tingut prou amb parlar de valencianisme. I punt! ( i .com?)
Així doncs...
La tercera via ha mort! Visca el valencianisme!

12 comentaris:

rourevalencià ha dit...

Així és! Tercera via mai més!
Avant l'autovia valencianista!!

Nomdedéu ha dit...

Serà que m'estic fent vell. Però jo que m'he criat a la memella fusteriana, havent estudiat valencià a Lo Rat Penat als 60, considerant-me una persona oberta de ment,sentint-me més proxims a altres valencianismes que a qualsevol versió d'espanya, i no sé quantes coses més, totes elles poc importants, cada colp tinc més difícil definir-me fora de la genèria "nacionalista valencià".
Ja no sé si sóc tri o bicolor, no sóc fonamentalista i ara em dieu que la tercera via ha mort.
Sóc valencià. I el meu programa polític és que el País Valencià siga cada dia més país i més valencià.
Les etiquetes? Que me les posen els altres.
I no em feu triar entre Faustí Barberà o Gaeta Huguet. Com no triaria entre el pare i la mare.
La resta? Com els Reis d'Orient. Son mentida i damunt treballen un dia a l'any.

Pere Fuset ha dit...

Tranquil Enric , tots ens fem vells, jo mateix hui he arribat als 26. En qualsevol cas potser se m'oblidà dir que la tercera via ha mort... d'èxit i que la millor prova és precissament el que comentes. Els murs estan derrocats i ara hi ha el valencianisme ... i la resta. Només manca que així ho visualitzem i confie que treballem per això.

roureval ha dit...

I algun dia parlarem també de quins són els culpables de q cada dia es parle més i més de nacionalisme valencià i s'entenga el que s'entén ;)

Albert Sebastià ha dit...

Ha mort la tercera via o ha mort la necessitat d'ella? Jo no crec que la tercera via com a tal haja mort, i ni tan sols que s'haja transformat en quelcom més paregut a una concienciació valencianista per part dels fusterianistes, com potser es podria insinuar. La tercera via continua perfectament viva i activa, siga o no conscient de seguir existint, perquè és el mateix conflicte el que està latent, i no la necessitat del missatge que s'expressava. Per això, mantindre la consciència del que era i és el tercerviísme, i saber mantindre el caliu, és necessari per a saber quin camí era bó i quin no.

Altra cosa és si, com molts, tens por de l'habitual confusió entre la moderació i prudència que exigeix el tercerviísme i l'extrapolació de dita moderació cap a altres contextos polítics. Per eixe raonament sí puc entendre -i compartir- que vullgues matar al tercerviísme, però negar el conflicte no el farà desaparèixer encara que a dia de hui són els radicalismes de tots dos costats els arraconats, i no només un.

Pere Fuset ha dit...

No Albert, no estic d'acord i crec sincerament que o no has entés el que vull dir (potser per que no ho explicat bé) o no parlem del mateix. La tercera via ha mort d'èxit com he dit anteriorment per que ha aconseguit determinades fites al valencianisme polític i més clarament a l'àmbit teòric (fes una ullada a la bibliografia més actual o a les ponències polítiques) com són delimitar un marc nacional estrictament valencià, relativitzar la conflictiva qüestió simbòlica i apostar per la unitat lingüística en un marc de respecte cap a la pluralitat com el que suposa o hauria de suposar l'AVL.

A dia de hui no hi ha cap plataforma que cerque la convergència entre "blaveros" i "catalanistes" bàsicament per que no hi ha interlocutors possibles. És una pérdua de temps pretindre fer participar d'un acord a gent que té tan poc a veure entre sí. Ja no hi ha a un costat les joventuts tricolors de la JV i a un altre les fusterianes de Tirant lo Blanc, per exemple. Hem de fer convergir al PSAN amb les restes d'UV? A tots dos costats trobes,amb honroses excepcions i sense cap ànim d'equiparar-los per raons evidents, elements radicalitzats en els seus posicionaments com a símptoma inequívoc del seu estat de descomposició.

I encara més positiu a dia de hui ja hi ha generacions de joves que no necessiten passar per cap procés de convergència per abraçar els postulats que defensava la tercera via en el seu moment quan existien dos paradigmes clars sobre els quals podien defensar-se posicionaments valencianistes, precíssament per que aquells postulats de conciliació són ja reconeguts com a doctrina valencianista.

Una altra cosa però és el grau de socialització d'este discurs en determinats àmbits com puga ser el nacionalisme cultural on efectivament encara hi pot haver un cert recel. I en este sentit on crec que hauriem de, sense deixar de fer pedagogia, oblidar la por i els complexos i mostrar-nos tal i com som. Però açò ja no és tercera via Albert, açò és la via, és el valencianisme.

Oscar ha dit...

Com quasi sempre estic d'acord amb tu, Pere, al cent per cent. La tercera via no existix, existix el valencianisme o el "no-valencianisme" i avant (com "diem" pel nord). Hui en dia no es tracta ja de fer convergir eixos dos "no-valencianismes", sinó de fer visible eixe discurs nacional valencià i fer front a l'estratègia fortament espanyolitzadora de PP, sobretot, i PSOE valencians, que ens volen tercerviers, i el que som és nacionalistes valencians de distint pelatge. Hui l'enemic (no m'ix adversari, ho lamente) és l'encabotada i meditada estratègia espanyolista de Camps i companyia. I per a tot això, no ho oblidem, necessitem caragols, titos, carxofes, cales,... fan falta diners, perquè de gent i d'ànims el nacionalisme valencià no va tan malament.

Artur Josep Martinez ha dit...

Per al meu pensar la tercera via morí quan al 2003 UV no pactà amb el Bloc i acabà per autodestruir-se. Ara només queda fer un valencianisme integrador (o de construcció com li agrada a Pere dir)puix no hi ha cap subjete polític amb qui recorrer eixa tercera via.

Albert Llueca ha dit...

jo mai he cregut en la tercera via!

Vicent Sanchis ha dit...

Sóc valencià, m'estime la meua terra i sóc massa jove com per a entendre determinades qüestions de les que parles tu (al post) i els demés (als comentaris).

- Si tinc com a bandera pròpia l'actual oficial (sí, eixa del blau).
- Si anomene a la meua terra com a Comunitat Valenciana (i no tinc cap problema en que se li nomene d'altres maneres).
- Si crec que la meua llengua és la mateixa que la dels catalans (no sóc tonto, simplement sé escoltar).
- Si l'himne oficial m'agrada i el senc com a propi (i no em molesta la Muixaranga).
- Si el meu equip de futbol és el València CF (perquè visc a València).
- Si sempre parle valencià i procure estendre'l (sense ser cap fonamentalista, pero sense cap concessio).
- Si el meu partit és el BLOC (perque, repetisc, no estic tonto).

Sóc un tercerviista? I si sóc un tercerviista, això està bé o mal?

Crec que cal una simplificació de conceptes. No em sent un "bitxo raro", sinó un valencià amb ganes de lluitar per la meua terra. He de demanar disculpes per això? Estic conculcant, aixi, algun concepte "sagrat"?

Una resposta em seria molt més que beneficiosa!

Pere Fuset ha dit...

Vicent no només no has de demanar disculpes sinó que jo mateix compartisc la majoria dels postulats que has descrit, amb l'excepció del nom del país i algun matís en la qüestió de l'himne.

I en coherència amb el d'abans.. no, no eres un tercerviista, eres un valencianista i punt.

Anònim ha dit...

Going into business [url=http://www.lovelonglong.com][b]Pet products[/b][/url] in 1985, Snoozer Pet Products has been family owned and operated -- headquartered in Greenville, South Carolina. The following company mission can be found on their website, www.snoozerpetproducts.com:
"Because today pets are considered part of the family by a lot of folks, Snoozer Pet Products are designed to blend easily with almost any home dcor. Give your pet the long-lasting comfort you know they deserve. Whether at home, by the pool with [url=http://www.lovelonglong.com][b]Pet products[/b][/url] an outdoor dog bed or when flying and in need of an airline approved pet carrier, Snoozer offers a wide variety of beds, car seats and accessories for your dog or cat."

Patented in 1996, US patent 5551373, the signature product of Snoozer is [url=http://www.lovelonglong.com][b]Pet products[/b][/url] the Lookout Pet Car Seat. It is part of the Snoozer Pet Car Safety System. According to their website, the system is "Crash tested to the same standards as a child safety system, 30 lbs at 30 miles per hour."
The Lookout line of car seats come in four sizes, accomodating most sizes of dogs. They can be ordered in over 20 different colors, with food/water trays, custom embroidery, and [url=http://www.lovelonglong.com][b]Pet products[/b][/url] storage drawers.