Que es parle de tu...

Tots i totes tenim clar que amb una bona quantitat de pasta al darrere es pot fer una impressionant campanya de promoció. Pots fer que una estrela de Hollywood pose junt al teu producte, que un equip de futbol guanyador et duga el logo al pit, o organitzar un gran esdeveniment que et faça caure en gràcia entre la potencial clientela. Amb diners torrons...

Però no és necessari tindre massa diners per aconseguir el màxim objectiu que tota campanya té: aconseguir que es parle del teu producte. De vegades la creativitat, la originalitat i entendre una miqueta el funcionament del cabet del públic destinatari són la millor garantia d'èxit per a una campanya.

Això és més que visible en el conegut com marketing viral. I des d'esta perspectiva és des d'on crec que cal encaixar el video del Gran Wyoming i la becaria. Més enllà del pretext de colar un gol als d'Intereconomia ha estat vertaderament un gol a tots els mitjans que ha disparat les audiencies del programa i que continuarà fent-ho previsiblement els propers dies.

En televisió tenim altres exemples. La broma del Terrat amb Rodolfo Chiquilicuatre acabà no només amb l'humorista a la final d'Eurovision sinó despertant l'audiència del programa de Buenafuente i aportant uns ingressos incalculables als responsables.

També el Amo a Laura, produit per MTV i amb un tema composat pel meu admirat Guille Milkiway començà amb un pol·lèmic vídeoclip d'una suposada associació per la castetat i els valors relacionats per acabar sent la cançó de l'estiu

Però.. i en el terreny de la política? Pareix lògic pensar que una pràctica que en ocasions requerix d'ingredients poc políticament correctes troba certes barreres en un mon encorsetat (i em reserve alguna experiència viscuda en carn pròpia que ho confirma). Però l'arxinomenada campanya d'Obama, a banda d'inversions multimil·lionaries en mitjans té més d'una mostra d'este típus de comunicació i açò obrirà els ulls a molts.

A casa nostra, més enllà de la fictícia campanya de Jorge Juan per arribar a l'alcaldia del cap-i-casal, també hi ha algun exemple .Fins i tot hi ha qui diu que va ser el marketing viral qui va portar a ZP a la Moncloa al 2004...i segons com caldria pensar també que la pol·lèmica pel fet que Ecclestone condicionara el circuit urbà a una victòria del PP al 2007 és alguna cosa similar.

Les darreres eleccions estatals es van viure i molt en la xarxa i òbviament no van desaprofitar este típus de recursos per aconseguir llançar els seus missatges. Com que supose que sóc poc sospitós de simpatitzar amb "Ciutadans" em permetré el luxe d'esmentar-los per les seus campanyes. No només per la foto en pilota picada del seu candidat a Catalunya sinó també per vídeos com este que més enllà del contingut donen en el clau del que el seu electorat potencial pensa. I els esmente precissament per deixar palés com formacions polítiques menudes poden recolzar-se en este típus de campanyes poc heterodoxes per a donar-se a conèixer.

(I sí, ja se que a banda d'això tenien una important ajudeta de determinats mitjans però en qualsevol cas és un fenòmen que es retroalimenta)

El proper 1 de març hi ha eleccions a Galiza i a Euskadi i de nou la xarxa està jugant un important paper en la campanya electoral. La campanya del BNG m'oferix una oportunitat d'or per a parlar d'alguns dels efectes perversos.. o no tant, d'este típus de recursos.... el sentit del ridícul i les parodies.

Del primer cal pensar que és un risc que cal assumir amb prudència però que potser de vegades en la política emprem unes formes massa allunyades d'allò que es coneix com "llenguatge del carrer".. vaja, que ens l'agarrem amb paper de fumar i que per tant un excés de prudència ens pot fer perdre frescura i connexió. Sense arribar al denostat populisme considere obvi aspirar a ser popular.

De la segona. Cap ni una por. La parodia amplifica i consolida el marc conceptual creat. O no és cert que qualsevol polític valencià, especialment del valencianisme i l'esquerra, pagaria per vore's satiritzat en forma de ninot de falla o foguera?

Veiem-ho amb l'exemple del vídeo d'Anxo Quintana i algunes de les seues répliques.

En sintesi:

propose que tractem la política com allò que és, una cosa poc atractiva per a la majoria que cal lluitar per posar en boca de la gent. Propose per tant que en la seua comunicació no ens imposem més limit que els que caldria exigir a qualsevol altre producte de mercadotècnia. El vell llenguatge polític, per artificiós, està abocat al fracàs.

Tweet