Ja fa prop de 36 anys que Josep Vicent Marqués ens va retractar a "País Perplex" com pocs ho han fet mai i, a diferència d'altres, el pas del temps no ha llevat força a la caricatura que de les maneres d'entendre el valencianisme (i la valenciania.. i la valencianitat) ens regalà.Fa per tant quasi quatre dècades que algú, des de l'esquerra i el valencianisme, es preguntà en veu alta si seria possible traure-li suc a la devoció cap a la "Geperudeta" o al València CF. Suc en clau de país, per que d'altres sucs, un tant més agres s'han expremut i massa...
I este cap de setmana, quan el València CF s'enfronta al Real Madrid, ACPV es manifesta pels carrers de València, i la patrona del regne és passejada pels seus fidels - i pels que no ho són tant- amb devoció esta i altres preguntes es desempolsen amb enyorança tot sabent que fins i tot l'heterodoxia és ja un tòpic.
A partir de l'etapa Ranieri i aquell mític "València 6- R. Madrid 0" que vaig tindre la sort de viure en directe, però sobretot després d'aquella final de Champions, han estat molts els analistes d'allò social que apuntaven com l'equip catalitzava l'anticentralisme valencià que troba dificultats d'expressar-se políticament. Ahir de nou ho comprovàrem amb l'eufòria d'un 3-0.
Comparar-se és odiós i potser per això una part del valencianisme acumula tanta ràbia. Ja ho sabem però que ni el València és el Barça, ni un enfrontament de xotos amb merengues és un Madrid-Barça. Però és que tampoc no este país és com Catalunya... socialment parlant.
Que el València estiga en mans de qui està no deixa de ser un apunt més de la tònica general; la de la realitat que ens envolta i nostres habituals lamentacions. Però en definitiva el valencianisme esportiu és també un referent de país, que com molts altres, o fem servir nosaltres o ho faran servir contra nosaltres.
Mentre a Mestalla es "ressolien" estèticament les frustracions que el valencianisme no esportiu és encara incapaç de capitalitzar, a la mateixa ciutat ACPV treia al carrer a milers de persones en la seua liturgia anual de temàtica incerta.
Milers segons l'organització, centenars segons la premsa... Siga com siga, i deixant a un costat altres consideracions ja en la taula, ningú pot negar que la major part dels assistents tenen la convicció d'estar en un acte valencianista. I si axí ho pensen ho deu ser malgrat que amb la seua presència, i per allò dels efectes perversos, puguen estar afavorint l'hegemonia d'una altra cosa..
Mentre - ara sí - milers de joves ballen a ritme d'ska al campus dels tarongers, i les rodalies de Mestalla entonen el "madridista qui no bote" hi ha qui ho fa ataviat de llaurador i repicant fusta. És la dansà a la Mare de Déu en la vespra de la festa. Una festa, en honor a la patrona que com moltes altres similars també es pot viure - quasi sense contradiccions- amb un esperit laic. I és que si bé l'himne de la coronació és - com tot en esta terra- un excés no està de més sentir per unes hores que hi ha una "pàtria valenciana" que s'empara baix algun mant.
I amb este panorama personalment no he pogut més que optar per la bona companyia i el cinema europeu especialment en el dia d'Europa. I, això sí , rellegir un dels articles més encertats de Gil Manuel Hernández, La incompatibilitat emocional dels valencians, tot desitjant la fí d'un Geperudeta CF - R. Muixeranga, amb massa temps de descompte i ttant de gol en pròpia porta.
Comparar-se és odiós i potser per això una part del valencianisme acumula tanta ràbia. Ja ho sabem però que ni el València és el Barça, ni un enfrontament de xotos amb merengues és un Madrid-Barça. Però és que tampoc no este país és com Catalunya... socialment parlant.
Que el València estiga en mans de qui està no deixa de ser un apunt més de la tònica general; la de la realitat que ens envolta i nostres habituals lamentacions. Però en definitiva el valencianisme esportiu és també un referent de país, que com molts altres, o fem servir nosaltres o ho faran servir contra nosaltres.
Mentre a Mestalla es "ressolien" estèticament les frustracions que el valencianisme no esportiu és encara incapaç de capitalitzar, a la mateixa ciutat ACPV treia al carrer a milers de persones en la seua liturgia anual de temàtica incerta.
Milers segons l'organització, centenars segons la premsa... Siga com siga, i deixant a un costat altres consideracions ja en la taula, ningú pot negar que la major part dels assistents tenen la convicció d'estar en un acte valencianista. I si axí ho pensen ho deu ser malgrat que amb la seua presència, i per allò dels efectes perversos, puguen estar afavorint l'hegemonia d'una altra cosa..
Mentre - ara sí - milers de joves ballen a ritme d'ska al campus dels tarongers, i les rodalies de Mestalla entonen el "madridista qui no bote" hi ha qui ho fa ataviat de llaurador i repicant fusta. És la dansà a la Mare de Déu en la vespra de la festa. Una festa, en honor a la patrona que com moltes altres similars també es pot viure - quasi sense contradiccions- amb un esperit laic. I és que si bé l'himne de la coronació és - com tot en esta terra- un excés no està de més sentir per unes hores que hi ha una "pàtria valenciana" que s'empara baix algun mant.
I amb este panorama personalment no he pogut més que optar per la bona companyia i el cinema europeu especialment en el dia d'Europa. I, això sí , rellegir un dels articles més encertats de Gil Manuel Hernández, La incompatibilitat emocional dels valencians, tot desitjant la fí d'un Geperudeta CF - R. Muixeranga, amb massa temps de descompte i ttant de gol en pròpia porta.
| Tweet |
2 comentaris:
em va sobtar entrar a València per l'Avinguda del Cid, escoltant a la ràdio del cotxe com Baraja culminava una nit mítica per al valencianisme futbolístic (i que jo no podia evitar barrejar amb la política), i trobar-me a les passarel·les dues pancartes mal pintades dels de sempre, amb els arxiconeguts lemes: NO MOS FAREU... i SOM VALENCIANS MAI... (els mateixos de sempre). Quina ocasió més bona per a rebre la comitiva "mesetaria" amb un VALÈNCIA NO ÉS EL PORT DE MADRID ben gran.
Als de sempre, òbviament, no se'ls va ocorrer criticar a l'amo. Llàstima que a nosaltres tampoc.
El problema de fons al País Valencià, encara que no ho semble, no són els símbols, sinó la visió politicogeogràfica que tenen els valencians del seu territori. A Catalunya, per exemple, tant per a un simpatitzant de CiU i devot fervorós de la Moreneta com per a un simpatitzant ateu d'ERC, la seua nació és la mateixa: Catalunya, sense haver de compartir necessàriament tot un mateix univers de símbols. Els símbols simplement expressen el caràcter plural que té qualsevol País.
Al País Valencià, la Batalla de València ha girat, en el fons, al voltant de dos models politicogeogràfics excloents entre sí: o bé regió d'Espanya o bé Països Catalans. El que cal fer, per tant, és entrar en el fons de la qüestió: Volem ser una regió d'Espanya? Volem ser un "País Català"? Volem ser una nació? Necessitem un consens en aquest punt. Els símbols no tenen perquè ser un barrera, jo diria que són, fins i tot, intercanviables.
Publica un comentari a l'entrada